Viatjar, aventures, extrem, córrer, nedar, bicicleta, triatlons, raids, maratons, ultramaratons... Força i amunt!
7 de desembre del 2011
Marató North Face Endurance Challenge, San Francisco
Ja he fet l'esperada Marató de Muntanya de San Francisco!!! :D Avui fa 3 dies i ha arribat el moment de fer-ne una crònica amb tranquilitat.
Divendres vaig volar a San Francisco i tot va anar com una seda. A les 3 de la tarda ja havia anat a la botiga North Face de San Francisco a recollir el pitrall, el chip per la cursa i els regals. Hi havia molt d'ambient a la botiga i només tenia ganes que fos l'endemà per córrer! Vaig fer un volt per SF downtown i em vaig acostar a casa l'Herni i la Gemma; els vaig esperar a un Starbucks on vaig prendre una xocolata calenta mentre planificava la cursa. La veritat és que el dia havia anat molt bé però la tos que ja estava desapareixent va tornar a fer acte de presència i no em trobava molt molt bé... De totes maneres m'era igual, només pensava en fer la cursa l'endemà encara que fos a base de paracetamols... :D Així doncs la "xuleta" que em vaig preparar m'indicava els temps per acabar en 4h. 30' i en el perfil m'hi vaig posar els llocs on hi havia avituallaments.
L'Herni i la Gemma em van passar a buscar i vam anar a sopar a un restaurant Tailandès que es veu que és famós i tot (Marnee Thai); s'ha de dir que tenia por de menjar a un Tailandès el dia abans d'una marató però vaig menjar molt bé! Després unes partides a ping-pong i a dormir. Realment no em sentia gens bé; em vaig posar el termòmetre i crec que va marcar 36,6ºC... Una mica massa alt, però en fi, no podia fer-hi massa... Bé, 1g de paracetamol i empastifada de VicksVaporub!
A les 6:30 sona el despertador, em preparo i esmorzo. Em trobo millor que ahir i amb els ànims de fer una marató vaig a buscar el bus 28 que em porta a Marina Middle School on uns busos de l'organització (els típics escolars, boníssim!) ens porten a l'altra banda del Golden Gate Bridge (Fort Barry), on es fa la sortida i arribada.
Fa un dia esplèndid per córrer perquè fa fresqueta i un sol espectacular! Ja han sortit els 350 corredors de les 50 milles i els 350 dels 50km, ara només quedem els 200 de la Marató. A mesura que va arribant gent hi ha una cosa que em sorprèn molt, hi ha moltíssimes dones comparat amb qualsevol cursa catalana... I més tenint en compte que es tracta d'una marató... M'he pres un paracetamol i en porto un per mitja cursa... No vull que el costipat em molesti durant la marató!
Sortida puntuals a les 9:00, la gent surt amb molta calma i em poso entre els 10 primers sense forçar. M'emociono en veure que sense anar a un ritme molt fort puc acabar en molt bona posició (segurament la gent bona està corrent a les 50 milles o 50Km). Vaig tirant i tinc molt bones sensacions durant la primera pujada i baixada, repeteixo que no estic forçant gens i ara ja estic entre els 8 primers. I així arribo al 2n avituallament on hi ha una estora pel chip: 7a posició general i 1h. 13' 12'' per fer els primers 14.3km... Gens malament per una marató de muntanya!
Després d'això se m'atravessa alguna de les pujadetes abans del 3r avituallament (mitja marató) però sempre corrent i recuperant molt bé a la baixada. Més o menys 1h. 52' per la primera meitat i ja em noto una mica tocadet, per això reposo bé a l'avituallament, menjo força i em prenc un paracetamol. Ara toca un tram d'anada i tornada amb una petita pujadeta que a la tornada serà baixada però en general força planer. M'ho prenc en calma per intentar afrontar en condicions els darrers 12km amb les 2 pujades mortals. Quan torno a l'avituallament torno a parar a menjar i afronto la pujada duríssima a peu i totalment trencat... Les rampes comencen a aparèixer i a la baixada començo a patir més perquè no puc córrer per culpa de les rampes... Per cert abans d'arribar al final de la baixada un turista català em diu "Va ànims!", em poso a 100! Arribo al final de la baixada, avituallament 5 (el mateix que el 2n) al quilòmetre 32.8 en en 11a posició i 3h. 18' 08''. Rebentat, estiro per intentar amagar les rampes... però res. Em queda un infern de 10 quilòmetres per arribar a la meta. Realment mai m'he plantejat seriosament retirar-me en una cursa, i mai ho he fet, però aquí estava en una situació força límit. És curiós que això fos més dur que la Matagalls que va durar 12 hores, però és que cada cursa és diferent i fins i tot una cursa de 10Km es pot convertir en una cursa duríssima segons l'entrenament/clima/dificultat...
Els moments més difícils que he passat en cursa serien la primera marató a Amsterdam on vaig patir moltíssim del quilometre 32 al 37 més o menys, caminant, amb molt de flato i veient com passaven els minuts i la gent... Després aquests últims quilòmetres de la marató de San Francisco i el pitjor segurament la mitja marató del half-ironman a Calella... Com vaig patir aquell dia!
De totes maneres, tot i la frustació de veure que per molt que t'esforcis no pots córrer i adonar-te que la gent et va passant i que el teu objectiu s'escapa, tot i això m'hauria de trobar en una situació molt més límit per retirar-me... Així doncs vaig fer els darrers 10km gairebé tots caminant (el pitjor era la baixada), donant tant com podia i esquivant les rampes que m'amenaçaven a cada passa que feia... Repeteixo, duríssim. Quan podia intentava córrer una mica però normalment no durava ni 30'' que havia d'aturar-me. El darrer quilòmetre vaig fer un esforç inhumà per córrer i entrar trotant a l'arribada amb 4h. 37' 12''. 22a posició final (8 dones davant meu; 90 homes i 75 dones han acabat: gairebé paritat en una marató, espectacular! Dones catalanes espavileu-vos que en aquest sentit les californianes us repassen de dalt a baix!) i 4t de la categoria de 21 a 29 anys.
Pensareu que si l'objectiu era 4h. 30' no he acabat tan lluny però veient com va anar la cursa podria haver acabat fàcilment entre els 10 primers i fent unes 4h. 10'. El que em sap greu és acabar amb aquest mal regust d'haver de caminar sense voler-ho i acabar rebentat. A mi m'agrada acabar alegre! M'és igual el temps però m'agrada acabar amb bones sensacions. Si hagués fet 4h. 37' sense patir estaria contentíssim, però no comptava amb aquestes rampes... A més, mai sabré quin temps hagués fet sense les rampes, però com ja he dit crec que m'hagués acostat a les 4h. fàcilment... Una llàstima però se tot se n'ha d'aprendre.
Crec que hi ha 3 factors que ho van provocar. Per una banda el costipat segur que va tenir algun tipus d'efecte negatiu, tot i que no crec que molt important. Després que els últims 10 dies no vaig poder entrenar pel viatge a Mèxic (on precisament vaig costipar-me). Però el més important és que no vaig entrenar gens en pujades... La majoria de l'entrenament ha estat en pla i només he fet un parell de tirades "llargues" de "només" mitja marató. Segurament aquest entrenament hagués estat suficient per una marató "normal" però era una mica just per una marató de muntanya amb 1377m de desnivell positiu...
Després de tot reflexions molt positives. Tot i la punxada final, els primers quilòmetres vaig anar com una seda i tinc un entrenament excel·lent per curses de 20-25Km. A partir d'aquí ja dic que el meu proper objectiu seriós és la Marató de Barcelona el 25 de març. Tot l'entrenament que he fet i la mateixa Marató fan una base molt bona per aquest proper repte: si no hi ha cap lesió i puc entrenar sense problemes intentaré baixar de la barrera de les 3h! Sé que és una mica agosarat, és un somni que tinc i crec que és el moment d'intentar-ho. El meu rècord és 3h. 22', així que hauré d'entrenar fort per fer-ho, però crec que puc. La mitja de Montornès, on estic inscrit amb tota una colla dels Fondistes Blanes serà una prova important l'11 de març per veure les possibilitats reals d'acostar-me a les 3h.
Encara arrossego molèsties importants als bessons de la marató i tot el cap de setmana a San Francisco amb l'Herni i la Gemma (merci per acollir-me!), he patit una mica per caminar per aquests carrers amb tantes pujades i baixades... Espero estar recuperat (cames i costipat) a finals de setmana per poder sortir a córrer mitja horeta!
I ara ja ha començat el compte enrere per la visita dels pares i la Yas! El divendres 16 arriben i estarem de ruta fins el 30 que agafem l'avió per tornar cap a casa!
Fins ben aviat!
PS1. Fotos de la Marató North Face Endurance Challenge, San Francisco
PS2. Resultats de la Marató
PS3. Dades del rellotge a Movescount
2 de desembre del 2011
Entrevista Celobert i Mèxic!
Tot i que jo ja fa temps que ho sabia, finalment la setmana passada van publicar l'entrevista que em va fer via mail l'Aitor Roger pel Celobert. És d'aquelles coses que sempre havia somniat! Penso que el Celobert és la millor revista blanenca, té un disseny molt modern i una ideologia molt acord amb els meus pensaments... Sempre que la llegeixo hi trobo coses interessants i la veritat és que sortir-hi m'ha fet moltíssima il·lusió, molta més de la que us podeu imaginar!! A més, després de veure com ha quedat tot plegat encara estic més content, amb la foto de San Diego de fons com a peu de pàgina... I també l'escrit! Aquí us deixo l'entrevista per si no l'heu llegida encara:
El dijous passat va ser "thanksgiving" als Estats Units i divendres era festa també, així que ho vam aprofitar amb uns amics que he fet aquí per fer un viatget a Mèxic. Dimecres vam passar la nit a Tijuana en una festeta mexicana i també vam anar a un bar. L'endemà vam agafar l'avió cap a La Paz (Baja California Sur) on hi hem passat 4 dies en una palapa ecològica a Cabo Pulmo (he creuat per primera vegada el tròpic de cranc!!!). No havia estat mai en un lloc tan verge... Sense electricitat, carreteres sense asfaltar... Relax total... i més! Vam fer snorkel i vaig veure peixos i coralls que no havia vist mai, també vam anar a fer una excursioneta per un parc natural i ens vam banyar a unes aigües termals magnífiques! I per acabar el dilluns abans d'agafar l'avió vam nedar amb tauró balena a la badia de La Paz (un lloc on sempre n'hi han perquè hi van a reproduir-se). El tauró balena és el peix més gran del món (les balenes són mamífers) i no és perillós (només per la seva grandària...), doncs s'alimenta de macro algues, plàncton i petits peixos; fa entre 3 i 10 metres de llargada i el que vam veure nosaltres feia uns 4 metres... Petitet però impressionant... Imagineu-vos nedar amb un bitxo immens al teu costat! Una experiència increïble!
I ara ja estic a punt per una de les coses més importants! La North Face Endurance Challenge de San Francisco! Em vaig ins inscriure a la marató abans de venir cap aquí (també fan cursa de 50Km i de 50 milles), aprofitaré el viatge per visitar l'Herni i la Gemma i passar uns dies a San Francisco que diuen que és de les millors ciutats dels USA i amb certes similaritats amb Barcelona... Veurem!
Pel que fa a la marató intentarem fer-ho tan bé com puguem! He entrenat força bé però aquesta setmana he estat mig constipat i no em trobo al 100% (igual que abans de la Matagalls... tan de bo vagi igual de bé), i a més és una marató de muntanya i segur que serà duríssim amb 1377mts de desnivell positiu; així que simplement vull disfrutar-la i passar-ho molt bé mentre la faig (a veure si ens podem acostar a les 4h. 30' tot i que serà difícil).
[En principi podeu seguir els temps en viu a la meva pàgina de facebook on s'han d'anar actualitzant automàticament durant la cursa (sortida 18:00 de dissabte hora catalana)]
Apa, doncs aquí ho deixo per avui! La propera entrada sobre la marató! A veure com ha anat!
Salut!
PS. Fotos Mèxic!
21 de novembre del 2011
Copa Amèrica, un somni fet realitat!
Durant molts anys vaig fer vela de petit (dels 8 anys fins ben bé els 18, al començar la universitat). Doncs bé, durant tots aquests anys la gent sol mitificar la Copa Amèrica, és la competició on tot navegant li agradaria participar... Sempre recordaré que un dia ens van passar la peli "La força del vent" que va sobre la Copa Amèrica i que em va quedar gravada!
He de reconèixer que l'experiència no em va decebre de cap manera, és espectacular veure la velocitat que poden arribar a agafar i l'acceleració que tenen quan es posen a cenyir seriosament...
Per anar a veure la Copa Amèrica vaig anar al centre amb bicicleta (20km anar, 28km per tornar) i vaig aprofitar per visitar el portaavions USS Midway que està a San Diego funcionant com un museu. La idea era veure les regates des del portaavions i de pas visitar-lo. És impressionant veure un portaavions per dins... Realment és com una ciutat, hi havia de tot (menjadors, dentistes, UCI, metges, màquines de cosir, per planxar, un mini supermecat... Tecnològicament imponent. De totes maneres molt trist veure que els Estats Units d'Amèrica no se'n penedeixen de res del que han fet i que si s'haguéssin de tornar a posar en una altra guerra ho faríen sense cap problema, és més, no paren de fer-te veure que sense les guerres no seríen lliures... Em va semblar tristíssim que a les sales on decidíen els objectius, hi mostréssin mapes reals de ciutats del Vietnam o de la guerra del Golf que havíen bombardejat... No vull ni pensar què li pot passar pel cap a un visitant d'algun d'aquests països. Repeteixo, tristíssim. Certament hi ha coses en què els americans foten molta pena... En fi...
I finalment avui diumenge hem anat a fer un cim amb uns de la feina! Granite Mountain (1717m) al parc d'Anza-Borrego. Déu ni dó la muntanyeta, uns 900m de desnivell positiu i 3 hores fins arribar-hi! Realment m'ha fet molta il·lusió fer un cim a Califòrnia! Estic més content que un gínjol! A més hem vist una taràntula! M'ha semblat mona i tot! :D
Apa, espero que us vagi tot molt bé! Fins aviat!
PS. Com sempre, teniu més fotos al FB!
10 de novembre del 2011
Anza-Borrego Desert, Venter, Nobel...
Primer de tot ja haureu vist que he canviat el format del blog... Espero que no us molesti que vigili tot el que llegiu :D
El passat cap de setmana vam organitzar una bona sortida al desert d'Anza Borrego (State Park). A la feina vaig conèixer un canadenc (Greg) que em va dir que sempre que podia marxava d'acampada a un lloc o altre i que quan vulguéssim podíem fer una sortida. Doncs bé, juntament amb la Maria, en Jeroen i un altre de la feina (Jeff) anar-hi el passat 5 i 6 de novembre. En Jeff i en Greg éren el organitzadors i la veritat és que s'ho van currar... Ens van portar a una zona molt salvatge... I una bona prova d'això és que en tot el dissabte no ens vam trobar ni una ànima pel desert. Es tractava de visitar unes coves que es formen a causa del vent (Wind Caves) a la zona d'Ocotillo. Per arribar-hi vam seguir el Fosil Canyon i després vam baixar un altre canyon del qual no en sabem el nom però que va ser espectacular: vam haver de baixar per una corda i sortejar diferents obstacles per arribar a la sortida (una mica a l'estil de la peli 127 hores... Però sense patir cap "contratemps").
Diumenge gran esmorzar mexicà a Borrego Springs i passejada pel Palm Canyon (zona ben senyalitzada que porta fins a un oasi), després cap a Julian on vam menjar uns "apple pies" molt típcs dels EEUU i especialment d'aquesta població situada a 1200m d'alçada. I després de tornada cap a la civilització després d'un cap de setmana d'aventura, descoberta i relax alhora.
Tornant cap al cotxe reflexiono sobre l'excursió. Diguem que és una experiència caminar pel desert i que m'ha entussiasmat molt més del que m'esperava, però de totes maneres penso que els pirineus són molt millors. Per mi segueixen tenint molta més varietat de paisatges i la vida que hi ha (arbres, arbustos, llacs, animalons...) transmet unes sensacions que no m'ha transmès el desert. De totes maneres no deixa de ser molt autèntic (sobretot pel tema de que tu mateix et fas el teu camí) i amb vistes molt espectaculars.
Això és tot sobre les aventures... Us deixo un parell de curiositats força importants a les postdates! Una abraçada a tots i fins la propera!
PS1. Dijous passat, en Craig Venter (el director del centre on treballo i el principal investigador que va posar a punt la tècnica per seqüenciar el genoma humà) va convidar força gent del centre a casa seva per celebrar el seu 65è aniversari... La casa molt espectacular, fins i tot et rebien uns aparcacotxes i hi havia còctels i per menjar sushi... Vaig saludar en Venter i prou, la veritat és que no hi va haver gaire conversa. Per cert, té un gos que es diu Darwin...
PS2. Durant la sortida al desert, en Greg ens va explicar que a la feina hi ha un premi Nobel! I a sobre sempre el veig passar pel costat del meu despatx! És en Hamilton O. Smith, nobel el 1978 juntament amb altres dos investigadors per la seva feina sobre els enzims de restricció. Destacar també la presència de Clyde Hutchinson, un dels primers investigadors en treballar en genètica molecular, la seqüenciació de la primera molècula de DNA i actualment treballant amb mycoplasmes com a model de cèl·lula mínima. El més curiós és que tots dos formen una parella inseparable, divertida i molt amable! Als enllaços teniu més informació sobre ells.
PS3. Fotos de la sortida al Facebook!
2 de novembre del 2011
Un mes increïble!
PS. Merci a tots els que llegiu el bloc! M'agrada fer-ho i veure que algú s'ho llegeix de tant en tant! Merciiiiiiii! :D
19 d’octubre del 2011
Pacific Beach & Whale Watching
10 d’octubre del 2011
Primera setmana a San Diego (California)
21 de setembre del 2011
Mm2011: 83,2Km-5980m desnivell acumulat-12h22’
Per fi ha arribat el gran dia… La veritat és que en tenia moltes ganes, després d’una primera experiència el 2007 caminant-la amb els amics i que l’any passat l’hagués de fer caminant a la força (per culpa de l’estranya lesió al meu isquiotibial dret...), aquesta havia de ser la bona. L’any passat el meu company d’aventures i desventures Joan Pitarch va fer 13h50’... I jo simplement tenia l’objectiu d’intentar superar-ho, així que portava una petita “xuleta” amb el temps de pas pels controls per arribar amb 13h45’. Sembla un bogeria tenint en compte que el 2007 vaig fer 18h20’ i l’any passat 19h, però la mentalitat és molt diferent: parar molt menys als avituallaments i almenys fer les hores de dia trotant.
L’entrenament no ha estat el millor per a la Matagalls, molt irregular, amb un agost centrat en les 3 curses “ràpides” blanenques, una parada per recuperar i les vacances a Menorca; després el raid de Platja d’Aro (això sí que va ser un bon entrenament), una setmana molt bona i aquesta última fatal: m’he constipat i no m’he trobat gens bé, amb molta mucositat, però per sort, sense febre. Així que els últims 8 dies abans de la Matagalls no he anat entrenar... De totes maneres, em sento força bé del constipat i amb ganes de fer-la a tope!
Passem a recollir els amics amb el Pathfinder que condueix la mare. En Roger Busquets és l’únic repetidor, la resta s’estrenen: Roger Fonseca, Pau Maresma, Marc Gispert i Jordi Ribas. A Collformic ens trobarem amb en Joan Pitarch, en Cesc Castellet (que ja l’han acabada en anys anteriors), l’Estela Noguera (que l’any passat es va haver de retirar) i la Marina Badia que també s’estrena. També s’hi han apuntat alguns Fondistes: Pere Boadas, Xavi Ripoll, Francisco del Cabo, Bernat Rubió i Jordi Güera (crec que no me’n deixo cap).
Així doncs sortim uns segons tard, però no passa res, perquè el xip comença a comptar en el moment en què passes per l’estora; faig 4 fotos en el primer tram de caminet i abans de creuar la carretera em poso a trotar tal i com tenia previst! I qui em segueix? Doncs en Joan i en Cesc, als altres els desitjo sort i... “ens veiem a Montserrat!”. Tinc molt clar quin és el ritme que he de portar, sempre he pensat que a un ritme de trot tranquil puc fer “tants quilometres com vulgui” i avui és el dia de posar-ho a prova... En alguna pujadeta que trobem, en Cesc i en Joan em fan caminar però sorprenentment quan comença la baixada seriosa fins a Aiguafreda posen un ritme fort i se m’escapen, però no vull forçar quan tot just comença, segueixo al meu ritme, trotant fins a Aiguafreda. Al primer avituallament trobo en Cesc que ja continua, diu que en Joan va una mica més endavant; m’hi estic uns minuts: aquarius, pa bimbo amb tonyina i taronja, crec que no vaig menjar res més (ja m’havia menjat una barreta de camí a Aiguafreda en la meva tàctica de menjar alguna cosa cada mitja hora almenys). Arranco de nou i al cap de poca estona em trobo en Cesc caminant, em diu que ja no correrà més i que anirà fent; jo intento córrer una mica però la pujada és infernal, així que em poso a caminar a un ritme fort. Després del control 2 encara queda una mica de pujada, i abans d’arribar a dalt atrapo a en Joan. Em diu que no es troba gens bé, li ofereixo de tot però només accepta aigua; està decidit a retirar-se al proper avituallament. L’animo i segueixo endavant, doncs em trobo força bé; de totes maneres és un cop dur perquè jo comptava fer-la amb en Joan i en Cesc, i ara resulta que m’he de mentalitzar de fer-la sol i amb tota la nit per davant... Tot i això, he de reconèixer que els temps que estic fent respecte la “xuleta” són molt bons, i tot i que encara queda molt, si segueixo així, podré baixar de les 14h., i amb aquest objectiu segueixo endavant. Les darreres paraules que em diu en Joan són: “almenys supera el meu temps!”, ho intentaré.
Una estona després de deixar en Joan, reconec en Xavi Ripoll, un Fondista que ha sortit 15’ abans que jo, se’l veu bé, però al agafar-lo per darrere decideixo continuar endavant al meu ritme... I així vaig fent fins al segon avituallament on he de treure el frontal i uns nens tocant uns timbals ens animen molt a tots els participants! Menjo una mica i m’assec a terra uns moments, faig alguna foto i de sobte apareix en Xavi Ripoll altra vegada... Potser li he tret 3 minuts en tota l’estona... Així doncs, després d’omplir el camelbag, decidim continuar junts a veure si els ritmes són similars... Amb poca estona ja es veu que anem molt iguals i anem petant la xerrada i anem bé junts, així que sense preguntar-nos-ho continuem fent camí amb una única premissa: pla i baixades al trot i a la mínima pujada caminem. En el control 4 ens diuen que el Barça guanya 4-0 (juga contra l’Osasuna a casa) i abans d’arribar al famós avituallament de St. Llorenç Savall parlo amb el pare i marquen el 6è o el 7è, ja no ho recordo. Finalment arribem a St. Llorenç en bones condicions i sabent que el Barça ha guanyat 8-0. Marxem de l’avituallament quan porto 5h45’, cosa que vol dir que anem a ritme de baixar de 12h... Tot i que sembla increïble jo no ho veig gens clar, perquè és evident que la 2a meitat no serà el mateix que la 1a... vull dir, que és possible baixar de les 14 hores i acostar-nos a les 13, però no crec que baixem de 12 tot i que ara en portem menys de 6.
Últims escalons, catifa vermella, braços amunt, aplaudiments i 12h22’! Impressionant! Per mi és un somni el simple fet d’acostar-me a les 12 hores... ens diuen que som dels 150 primers en arribar (després mirant els resultats he sabut que vaig acabar el 95è!). No m’aguanto però estic molt, molt, molt content! He comprovat que sí que puc fer curses d’ultraresistència i aguantar-les a un molt bon ritme (ja he fet maratons, però no és el mateix...).
Per acabar vull dir que segurament sense en Xavi no hagués fet un temps tan bo, i que per mi va ser un gran company de viatge, merci Xavi!! En Joan es va retirar al 2n avituallament perquè es trobava molt malament, en Jordi també al mateix avituallament per molèsties a la cama/genoll. En Cesc es va retirar a St. Llorenç també per problemes al genoll. Tots els Fondistes vam acabar, destacant en Pere amb 9h33’ i 3a posició final. En Roger B i en Marc van fer una mica més de 15 hores, i en Roger F i en Pau una mica més de 17. I finalment, i en un pedestal, l’Estela i la Marina que van acabar 22h50’ després de sortir de Collformic! Increïble, ja les he felicitat de mil maneres però ho tornaré a fer perquè això sí que és valor, sacrifici i voluntat!
És evident que ara tinc un objectiu: baixar de 12 hores a la Matagalls, i sé que ho puc fer entrenant un mica més! Però el millor de tot això és que ens ho vam passar tots molt bé i la trobada que vam fer diumenge al vespre per explicar-nos les experiències va ser brutal! Així que companys, a entrenar per la propera, que no sé quina serà, però espero que sigui d’aquí molt poc!
Fins aviat! ;D
PS. Més fotos!