Teide per la ruta 0-4-0

A la vida s'han de tenir objectius, coses que et facin il·lusió i que t'ajudin a somiar. Poden ser mil coses, cadascú ha de trobar els seus i adaptar-los. Això sí, compte amb els somnis impossibles, que després porten a la frustació...

Perquè començo així? Doncs perquè el Teide era un d'aquests "objecius". Pot semblar molt simple, però fer el Teide m'ha fet molt feliç. No era un repte difícil, "simplement" era pujar-hi, però des que vam fer unes vacances nadalenques amb la família que l'he volgut fer...

De buscar com demanar els permisos per fer-lo des del refugi amb els pares, a somiar amb un repte amb l'ATP (fer la volta a l'illa amb bicicleta de carretera i aprofitar per fer el Teide), i finalment voler fer la Ruta 0-4-0 que s'ha posat de moda darrerament juntament amb el trail-running.

Però no només això; arribar al punt més alt d'un territori sempre m'ha agradat i d'aquí que comences amb la Pica (Catalunya); segueixes amb la tripleta pirinenca: Perdut, Posets, Aneto; i vas amb l'ATP a Granada a fer el Mulhacén (Península Ibèrica). A tot això hi faltava el Teide, el més alt d'Espanya tot i que estigui a les Canàries! Una muntanya (més ben dit volcà) amb una estètica espectacular i gairebé 4000 metres d'alçada. Doncs bé, des del primer moment en què en vam parlar amb els pares aquells Nadals del 1998 fins a fer-lo han passat més de 20 anys, un temps en què sempre he tingut el Teide allà com una "opció" de sortida. Diverses vegades he buscat vols, mirat rutes i intentat muntar la sortida, però no ha sigut fins aquest 2019 que s'ha donat la possibilitat d'anar-hi! És per tot això que em feia molta il·lusió pujar-hi, i alhora m'ha fet pensar en aquests petits objectius (o petits reptes) que quan es compleixen et fan tan feliç. No cal tenir pressa per complir-los, simplement cal tenir-los presents i donar-los una oportunitat de tant en tant! ;)

Dit això, anem a per l'aventura! :D

La flama del Teide va revifar el febrer de 2019, en una trobada al País Basc amb corredors de la PSR2018. Allà va sortir aquest tema perquè alguns d'ells havien fet la 0-4-0 i també perquè hi havia en Javi, de Tenerife precisament. A més a principis de maig vam anar a fer la Transvulcania amb en Jordi i família, i després vam passar uns dies a Tenerife... Tot aquest any he anat pensant que l'havia de fer, però no trobava ni quan ni amb qui. Però com per art de màgia, el 8 d'octubre m'arriba un WhatsApp d'en Guillem Ayats, un dels corredors de la PSR2018 que va venir al País Basc dient-me si volia anar amb ell al Teide! 😱

Resultat: l'endemà ja teníem els bitllets d'avió (a molt bon preu per cert), per anar-hi del 10 al 12 de novembre, ell, jo i la seva parella, la Berta.

El problema era l'entrenament, ja que no portava una bona dinàmica després de la PSR, i tot i que la idea era fer-ho caminant, a bon ritme, però caminant, igualment la ruta 0-4-0 té la seva tela: se surt de la "Playa del Socorro" i es puja fins al cim per un recorregut que té uns 100m de desnivell negatiu, resumint: 3800m de pujada del tiron en 27km! Evidentment l'últim "zero" vol dir que per completar la ruta s'ha de tornar a la platja: 3800m de baixada del tirón en 27km! És a dir, que tot i voler-ho fer caminant, cal una mica "d'entrenament"... A més l'altre punt que "complica" la ruta (a part dels 3718m d'alçada) és la falta d'aigua en tot el recorregut, és a dir que cal sortir ben carregats de baix.

A part de l'entrenament, que tampoc va ser molt (bàsicament sortir una mica entre setmana i els caps de setmana del 26/10 i 03/11, vaig sortir a fer un bon desnivell per un circuit a Blanes), aquestes setmanes també vam sol·licitar el permís per accedir a dalt del Teide. En principi si surts del camí restringit (Telesforo Bravo) abans de les 9:00 no hi ha problema i no cal ni demanar permís, de totes formes, al parlar amb el Parc Nacional ens van dir que podíem demanar el permís, i ens van fer un document d'autorització per poder accedir al cim entre 21:00 i 09:00, i sempre havent sortit del camí  restringit abans de les 09:00 del matí. A l'hora de la veritat ningú ens va demanar l'autorització, però millor portar-la, només cal enviar un mail al Parc fent la sol·licitud.

L'avió surt a les 06:20 de Barcelona i aterrem puntuals a les 08:30 a Tenerife Nord, la idea era quedar amb en Javi que també havia de fer cim amb nosaltres, però per un tema familiar a última hora no podrà venir. Així que amb el cotxe llogat comprem dinar i sopar al Lidl, i abans d'anar a l'apartament anem a analitzar el terreny a la "Playa del Socorro", on jo ja hi havia anat el passat mes de maig. Sort que hi anem perquè l'accés a la platja està tallat per desprendiments! Haurem de deixar el cotxe abans de la platja i acabar de baixar fins a la tanca final a peu (no es pot accedir a la platja, està tallat a uns 40m). Sort que ho hem pogut veure de dia, perquè a les 22.00 de la nit (hora prevista de sortida) això ens hagués agafat per sorpresa! A les 12:30 estem a l'apartament i faig uns bons macarrons bolonyesa per agafar energia mentre ells preparen la motxilla per la nit. Ben dinat intentem dormir perquè jo he dormit 2 hores la passada nit, i la propera no en dormirem ni una! Pensava que no podria però amb el cansament que portava crec que aconsegueixo dormir unes 4 horetes per la tarda. A les 7 ells es posen a fer el sopar mentre em preparo la meva motxilla: molt d'abric per anar-me'l posant a mesura que pugem metres, menjar i al final agafem uns 2,5L d'aigua per cap. Arrós amb verduretes per sopar, resultats de les eleccions generals, i a les 9:15 agafem el cotxe cap al "Socorro"!

Arrenquem a les 22:00, a l'hora prevista ja que els càlculs que han fet en Guillem i la Berta per la pujada són d'uns 450m de desnivell per hora, el què ens portaria a dalt en unes 9 hores, és a dir a les 7:00 del matí, amb marge per veure la sortida de sol a les 7:20 i poder sortir de la zona restringida a les 9:00. Les primeres hores simplement ens dediquem a caminar a bon ritme i anar "comprovant" el ritme que portem, sense gaire xerrameca per no dir gens. De seguida veiem que tenim ritmes molt similars i no ens separem gens uns d'altres, primers 500m, 55', als 1000m hi arribem en 1h50'. Aquí fem una parada, a més hi ha la "Fuente de Pedro", un punt que he llegit que s'hi pot agafar aigua. S'ha de baixar un camí (a on per cert em vaig fotre un bon pinyo), i entrar a una cova on al final hi ha unes filtracions d'aigua... La cova a les 12:00 de la nit, plena d'aranyes i jo sol, la veritat que no feia gaire gràcia, però vaig voler aprofitar per reomplir la poca aigua que havia begut fins aquell moment. Seguim amunt i arribem als 2000 (entrada al Parc Nacional) amb 3h45', fem una bona paradeta i aprofitem per abrigar-nos una mica. Al cap de poc arribem a la única baixada de tota la pujada (no arriba ni a 100m), un cop a baix encarem tota una zona d'aproximació al Teide, que no té tant pendent com fins ara. Són les 2:30 de la matinada aprox, i en aquesta zona m'agafa una son que no m'aguanto... Les properes dues hores ho passo força malament, no de cansament sinó de son, camino a troços amb els ulls tancats i vaig amunt per inèrcia. Evidentment això em fa baixar una mica el ritme, i la Berta de tant en tant s'escapa un mica per davant i en Guillem em vigila per darrere, tot i que per sort no hi ha cap barranc a la vista per si m'adormo... Al cap d'una estona em vaig prendre un gel d'aquests de Nutrisport amb Taurina, però no vaig notar cap efecte. No va ser fins als 2700m (portàvem 6h20'), quan comença la pujada més forta cap al refugi, que no vaig superar la crisi de son, i em vaig despertar una mica. En aquest tram em vaig posar al davant i ja més despert crec que vaig marcar un bon ritme fins al Refugi d'Altavista (3260m), on hi vam arribar amb 7h26' (a les 5:26 de la matinada). Al refugi hi havia molt d'ambient ja que és la hora que la gent surt cap al cim. Ens vam posar en un racó a menjar l'entrepà, ja que fins aquell moment havíem menjat fruita i barretes. També em vaig posar la resta de roba d'abric que portava, vaig fer un cafè per evitar tornar-me a dormir i vam calcular que sortint a les 6:00 tindriem temps d'arribar a dalt per veure la sortida de sol. En Guillem va posar un molt bon ritme per fer l'atac final al cim, i gairebé sense adonar-nos-en vam arribar al telefèric en 40' i del telefèric al cim en 20 minutets vam ser-hi! A les 7:00 en punt a dalt, rodó!

Amb el vent que feia fotia una bona rasca a dalt! També hi havia molta gent, però per sort hi ha molts llocs on posar-se per veure la sortida de sol (i ben amagats del vent). Ens vam estar al cim fins les 7:35, després de veure la sortida de sol i fer quatre fotos. Vam baixar d'una tirada fins al refugi on hi vam arribar en poc més de 40'. Ara la parada va ser per treure roba, menjar una mica i encarar aquesta eterna baixada que ens esperava. Vam baixar gairebé sense parar fins aquella pujadeta que havíem de trobar als 2000m. La veritat és que va ser molt entretinguda aquesta baixada perquè vam anar xerrant i mirant totes les vistes que de pujada no havíem tingut. Vam arribar molt animats a aquest punt després de 12h45' de ruta (a les 10:45 del matí), i vam fer-hi una parada llarga per menjar el segon entrepà i acabar-nos de treure roba.

Després d'aquesta parada vam començar bé, però els darrers 1500m de baixada es van fer pesadillus, estava bé perquè anàvem a mig de bosc i és un tram diferent, però tot el tute es començava a notar. A més aquí hi havia uns trams de pista i camí enfangats de la boira que s'havia d'anar amb molt de compte per no patinar i això desgastava una mica més. Tot i això físicament estavem molt bé els tres, i simplement era qüestió d'anar fent fins arribar a baix! Finalment vam arribar-hi amb 15h57', a les dues del migdia, després d'uns 54km i 3900m de desnivell positiu. 9 horetes de pujada, mitja horeta al cim, i 6h30' de baixada (Track de pujada i baixada fins als 2000m, track de baixada del cim a baix).

Personalment ha estat una sortida rodona, amb uns bons companys de viatge, i la veritat és que tenia por que la baixada se'm fes llarga i acabar patint més del compte, però finalment vaig aguantar molt bé tota ruta i la vam poder gaudir de dalt a baix! Sobre el tema de l'aigua que potser a algú li pot interessar i que a mi em preocupava bastant: vaig sortir amb 2,5L més o menys, i a final crec que vaig arribar a baix amb menys de mig litre de marge. Tot i que 2L semblin poc, jo crec que la època en què ho vam fer i el fet de pujar caminant sense estrès (i sense portar el cos al límit) va ajudar molt. En cap moment vam tenir calor ni vam suar molt, suposo que per això no vam necessitar molta aigua. De totes formes, és un tema delicat, ja que si et quedes sense aigua o et deshidrates ho tens força complicat, només al refugi crec que pots aconseguir aigua a 3€ el mig litre. En fi, que s'ha d'ajustar bé l'aigua que es carrega, i jo crec que és crucial no fer-ho en ple estiu...

Aquest viatge ha fet aflorar de nou una altra "objectiu" que fa temps que em corre pel cap que és fer tots els cims de més de 3000m de Catalunya, em falten els Bessiberris, el Comaloforno i el Molières. Però abans intentarem les 6 hores de Calella, una altra de les proves que sempre he volgut fer, i espero poder-hi ser el proper 1 de desembre tot i que amb un objectiu més tranquil del què m'havia plantejat fa uns anys.

Apa, una abraçada a tothom i no deixeu mai de complir els vostres somnis!

Transvulcania 2019

Doncs sí, després de molts anys de somiar-hi, per fi hem anat a la illa de La Palma a córrer la mítica Transvulcania! :D

Això sí, el camí per arribar-hi ha estat llarg, no només perquè fa molts anys que en tenia ganes, sinó perquè aquest mateix any tampoc estava clar si hi podriem participar fins ben a última hora, a part que l’entrenament i les setmanes anteriors a la cursa no han estat els òptims…

Tot comença fa uns quants anys quan l’Helio Lopez, dels Fondistes va participar en una de les primeres edicions de Transvulcania i al mateix temps la cursa va començar a agafar nom per la implicació de Salomon i la participació d’en Kilian, així com de l’Emilie i l’Anna Frost entre d’altres. Va ser aleshores quan ja em va picar la curiositat i més després de les repetides participacions d’altres Fondistes com en Toni i en Capa que ens explicaven les meravelles de l’illa. Va ser el 2013 quan m’hi vaig inscriure ben aviat només d’obrir inscripcions (per córrer l’edició 2014) amb en Jordi Vissi i en Xavi Ripoll, als que s’hi va afegir en Roger Fonseca i altres Fondistes posteriorment. Tot i això, aquell any em va tocar UTMB i el meu genoll em va portar de cap molts mesos i finalment vaig cancel·lar la inscripció. El 2015 vam agafar un apartament amb en Jordi Vissi abans de fer la inscripció (per córrer l’edició 2016), vam intercanviar diversos mails amb la organització sobre la justificació de tenir una cursa de 40km, i al final tampoc vam anar-hi… Després han vingut els primers anys de la Pyrenees Stage Run, i la Costa Brava Stage Run, i com ja heu comprovat al blog, no han sigut anys gaire actius (per uns motius o altres) esportivament parlant. Però ha arribat el 2019 i finalment hem tornat a córrer amb “regularitat” i de moment ja he fet un parell d’Ultres! Des del 2014 a UTMB i 2015 a Transalpine que no feia cap cursa de distàncies tan llargues!

El 2018 Tuga Wear (patrocinador principal de les nostres curses) va entrar a Transvulcania per fer-los la roba tècnica de la bossa del corredor, i es va tornar a encendre la flama d’anar a La Palma a córrer la cursa (i la possibilitat de promocionar-hi les nostres). Tot i això, el 2018 no es va fer fira del corredor i finalment no hi vam viatjar. El 2019 es tornava a fer fira, i després de la participació d’en Dario (responsable de l’empresa organitzadora de Transvulcania) a la PSR, vam quedar que tindriem un estand a la Fira per promocionar la CBSR i la PSR! :)

De la cursa de moment no en vam parlar perquè no sabiem amb en Jordi com estariem de forma ni si la podriem fer. Així doncs, com sabeu, vaig començar l’any amb l’objectiu dels 10km, que va servir per fer una bona base, i un cop aconseguit vaig seguir corrent per muntanya amb força regularitat i vam fer alguna sortideta llargueta amb bicicleta amb en Jordi que va anar força bé, i així, a dos mesos de Transvulcania ens vam decidir a apuntar-nos-hi, i al mateix temps a una altra cursa que feia molts i molts anys que també volia fer: la Marxa de Resistència 24 Hores del Cap de Creus! 

La marxa del Cap de Creus és una clàssica del calendari català amb un recorregut molt guapo i que l’any 2015 vaig fer la “Mini”, que són els primers 27km de la llarga que en té 87. Aquest cop tampoc ens vam apuntar a la llarga, sinó a la “Mitja” que són els últims 60km de la llarga. La cursa era 3 setmanes abans de Transvulcania i havia de servir d’entrenament clau… Doncs bé, segurament d’entrenament va servir, però les vaig passar canutes durant gairebé tota la cursa. Vam sortir fortets amb en Jordi en la primera pujada fins a Sant Pere de Rodes i em sentia bé, però a partir d’allà, després de la part tècnica ja vaig començar a justejar i a no sentir-me a gust, però era extrany perquè havia entrenat un parell de dies més de 25km bé, i tot just estavem al 15… Vaig anar aguantant amb aquest malestar (era mal de cames i esgotament general) fins al 30, Cadaqués, on vaig menjar l’arròs boníssim que tenien a l'avituallament i vaig mirar de fer un "reset" i en part va funcionar, tot i que després van apareixer les rampes que em van acompanyar els últims 30 fins a meta. Realment  va ser molt dur perquè no vaig tenir el dia i vaig patir molt, però tot i la duresa no tenia cap ganes d’abandonar, volia anar fent fins arribar, i només em sabia greu perquè el pobre Jordi em va anar esperant i no em va deixar en cap moment! Finalment vam fer 8h46’ i l’objectiu era fer 8 horetes, així que no està tan malament, però vaig patir moltíssim i realment va ser un cop metal de cares a Transvulcania (Movescount aquí). Per cert, ens vam quedar un parell de dies amb la colla a Llança i em va agradar molt perquè ens van venir a veure en un parell de punts de la cursa (a part de la sortida i l'arribada), merciiii! :D

Però bé, aquest no va ser l’últim "cop" abans de Transvulcania… Quedaven dues setmanes per la CBSR i molta feina per fer, cosa que es va traduir en només 2 entrenaments després del Cap de Creus i abans de Transvulcania (45’ i 50’) i molt poques hores de son… I després de la CBSR més: amb només 2 dies haviem de tornar tot el material així que dilluns i dimarts a dormir poc altre cop, i dimecres l’avió sortia a les 8:00 del matí, és a dir que a les 4:30 d’empeus. I no us vull atabalar, però només d’aterrar a La Palma cotxe cap a la fira a muntar el nostre estand ja que ho hem de tenir tot a punt a les 4 de la tarda! I dijous i divendres de 10:00 a 21:00 a la fira (sí, la major part del temps de peu per explicar la cursa als corredors interessats), i la Transvulcania dóna el tret de sortida dissabte a les 6:00 del matí, o sigui que a les 3:45 sona el despertador (i això, perquè ens ho vam muntar bé i vam agafar un Taxi amb en Miet, corredor polonès de la PSR2017, per poder apurar totes les hores de son possibles…). És a dir que imagineu-vos amb les energies que ens presentem a la línia de sortida de la TRV… Jo personalment amb moltes ganes, però conscient que ni l’entrenament ni els dies previs a la cursa havien estat els millors. Dit això, tots aquests contratemps també van fer que tingués molt clar que l’objectiu era gaudir d’una cursa espectacular amb un ambient màgic i molta animació durant tot el recorregut. Així que, tot i fixar-nos les 13 hores com a horitzó, en cap cas era un objectiu ni un repte, sinó més aviat una guia a seguir en els temps intermitjos per veure si ens aniriem a les 14, 15 o 16 hores… ;)

Així que almenys mentalment estava a la línia de sortida sense cap pressió, i amb l’objectiu de gaudir del recorregut i la cursa en sí, i això, ja us asseguro que facilita molt les coses!

L’ambient de la sortida és especial, al costat del Far de Fuencaliente, el punt més meridional de l’illa, de nit, amb els frontals i la il·lusió al màxim. L’inici estava clar: arribar molt sencers a El Pilar, avituallament al km 24 de la cursa i amb la meitat del desnivell positiu de tota la cursa ja fet. A més, aquí ens venien a veure la Yas i la Ruth amb els nens. Tot aquest primer tram el vam fer força junts amb en Jordi i en Miet, amb tanta gent que hi havia no anavem un darrera l’altre però ens anavem vigilant. A los Canarios es feia de dia i la gentada era espectacular. A mig camí del següent avituallament (Las Deseadas), en Miet va anar quedant enrere, i en Jordi se m’escapava però quan arribava a dalt d’una pujada m’esperava i continuavem junts una estona, i així vam anar fent i recordo perfectament quan em va dir a les 2h15’ aproximadament que ja portàvem 1500m positius! Jo anava fresc i just en aquell moment vam veure l’illa de Tenerife amb l’imponent Teide i també l’illa de La Gomera. Va ser una injecció de moral perquè em sentia molt bé i fresc!

I així, anar fent fins arribar al famós punt d’avituallament d’el Refugio d’El Pilar (famós perquè és un punt clau de la cursa, i a més, hi acaba la Mitja Marató i hi comença la Marató). Aquí en Dario em va veure arribar i ens vam fer foto i ens va donar quatre consells mentre menjavem i buscavem la Yas, la Ruth i els nens. Després d’esperar una estona (i veure arribar un bus) i no veure-les, decidim anar tirant i per sorpresa estaven una mica més endavant esperant-nos! :D Sempre dóna energia trobar la família i a mi em va anar molt bé. Així que primera part de la feina feta, anava prou bé tot i que és cert que començava a tenir les cames cansades i em feia patir que es comencés a repetir el què va passar al Cap de Creus. De totes formes el ritme havia estat molt més assequible i també aquest cop m’estava prenent una pastilleta de sals cada hora (com quan corria Ultres...) per evitar les rampes. La paradeta a El Pilar va ser d’una mica més de 10 minuts, i els següents 7km van ser per una pista que picava una mica amunt però que es podia córrer i els vam fer junts amb en Jordi trotant tranquil·lament, anar fent.

Després d’aquest tram i de l’avituallament d’el Reventón comença el tram més llarg entre dos avituallaments, que, a més, té 900m de desnivell positiu i comença a picar fort el sol. Per mi va ser un tram clau. Jo ja havia dit a en Jordi que quan ell volgués anés fent, i va ser aquí quan ens anavem veient però a mig camí ell va anar tirant, segurament va conicidir en el moment en què jo vaig començar a patir. En general estava bé, però a les pujades més fortes notava com si tingués el cor a la boca i amb pulsacions molt altes, havia de pujar a poc a poc i un parell de vegades vaig parar a un roc, per descansar i beure aigua. Amb les sensacions que tenia he de reconeixer que vaig pensar que si seguia així i en una cursa amb tant de risc per altes temperatures, no me la jugaria i em retiraria, però de moment l’objectiu era superar el moment i intentar fer un “reset” al següent avituallament. I així va ser, vaig anar fent comptant els quilòmetres fins arribar a l’avituallament del Pico de las Nieves, i allà vaig seure, vaig beure la Coca Cola ben fresca que oferien i vaig menjar força fruita, ja que la resta no m’entrava. Vaig estar 15’ en aquest avituallament, molt de temps assegut, bevent i menjant el que vaig poder, i intentant relaxar-me per fer un bon “reset”… i tant que el vaig fer! Només de sortir amb un pujadot que hi havia ja vaig veure que anava molt millor, i així vaig seguir en un tram que picava amunt però també tenia algun “descansillo” per trotar. Al següent avituallament, Pico de la Cruz, no volia parar-hi gaire, però vaig trucar a la Yas per avisar-la que tot i que en Jordi havia tirat i anava sol que estava molt bé i que anava fent! Al final vaig ser-hi casi 10’. A partir d’aquí, “només” 4,5km fins al famosíssim Roque de los Muchachos (2420m), el punt més alt de la que és la 2a illa amb més alçada de totes les Canàries, amb un gran avituallament i inici de la temuda baixada final. Tot i que anava bé em va costar arribar-hi, a més aquí hi ha una zona que no et deixen utilitzar els pals i ho vaig notar… Al Roque hi havia moltíssima gent i vaig estar xerrant amb uns catalans que l’havien fet altres anys, i fent càlculs de l’estona que podriem estar baixant i el temps final (portava 10h15’), semblava que podrien ser 14h o 14h30’ si tot anava més o menys bé. Hi havia pasta aquí dalt, però amb aquella calor em semblava impossible menjar-la, així que vaig seguir amb la fruita i la Coca-Cola (que sempre tenien ben fresca, com l’aigua, amb glaçons, cosa que us asseguro que és molt d’agrair!).

Foto al Roque i avall! Avall? No sé jo… Tothom diu que a partir del Roque tot és baixada, i la veritat és que als primers 3 quilòmetres hi ha una zona força trencacames amb unes quantes pujadetes… No és gran cosa, però no és baixar al saco fins al cap d’una estona. Això sí, només començar ja em vaig adonar que anava fi! Sorprenentment tenia les cames molt bé pel tute que portaven, i el primer sorprès vaig ser jo! Mare meva quina manera de gaudir, corrent gairebé tota l’estona baixant i passant a moltíssima gent (diria que el 90% de corredors baixaven a peu). Després de la mala experiència al Cap de Creus, això pintava totalment diferent i estava fent allò que m’agrada tant d’acabar bé una Ultra! I així vaig seguir fins a l’avituallament d’El Time, a més de mitja baixada, on tot i anar bé m’hi vaig tornar a passar 10 minutets. Encara que sembli que aquestes parades són molt llargues, crec que les necessitava pel “poc” entrenament que portava i m’anaven molt bé tant físicament com psicològicament per fer petits "resets". I avall de nou amb ganes d’arribar a Tazacorte. A mig camí, per la cresta tens imatges de la llarguíssima avinguda i recta de meta, i al mateix temps veus Tazacorte i sembla tot tan a prop... però un cop a Tazarcote has de pujar a Los Llanos… Sort que estava súper sencer i molt animat, sinó això es podria fer molt i molt dur.

I finalment, el tram de camí empedrat que baixa a Tazacorte: quina meravella! És gairebé una paret vertical, i el camí va fent ziga zagues, sempre amb la festa de Tazacorte sota teu (avituallament de la Ultra i arribada de la Marató). Aquí sí que hi vaig arribar on fire i ja no vaig ni parar, vaig beure un glop de Coca-Cola i vaig continuar, que si tot anava bé podia baixa de 14 hores. Perquè veieu que la baixada va ser brutal, vaig arribar al Roque de los Muchachos en posició 692, i a Tazacorte hi vaig arribar el 547, gairebé 150 posicions en 18km de baixada!

Mentre encarava la riera cap a Los Llanos vaig avisar a la Yas que en una horeta estava a meta, vaig estirar el pals i amunt, pim pam, amb l’objectiu de baixar de 14 hores. Anava amb 2 corredors més que ens vam anar acompanyant en els pujadots que porten (després de travessar la carretera 3 vegades) fins a la llarguíssima recta de meta. I a gaudir, trotant, treient la GoPro i contentíssim de com havia anat la cursa! Abraçada amb la Yas i entrada a meta en 13h49’10”, tenint en compte que l’objectiu més optimista eren 13 hores, ja firmava aquest temps i gaudint tant tota la cursa, compartint els primers compassos amb en Miet i el primer terç amb en Jordi; superant un moment compicadet i després baixant ben alegre cap a meta!

No sé si aquest parell de curses farà que seguim en la línia de córrer més curses, però estic content d’haver tornat a fer una Ultra i més una cursa mítica com Transvulcania que feia tants anys que volia correr. Tenim algun objectiu amb en Jordi, algun repte que fa temps que volem fer (fora de cursa), com els Pedals d’en Serralonga (en bicicleta) o tota la Costa Brava, de Portbou a Blanes, d’una tirada també en BTT. A veure si podem fer aquest parell abans de la PSR… I un altre que fa molts anys que vull fer i que l’estada a Tenerife ha despertat de nou: La ruta 0-4-0 al Teide! Em faria moltíssima il·lusió, a veure si ho podem lligar per la tardor. Ho deixo escrit per si d’aquí uns anys no ho he fet, pensar-hi i anar-hi! Apa, salut i cames, companys! :D

Us deixo amb el meu track, el perfil, els temps de pas i un parell de vídeos que ha publicat l'organització de la cursa:

Baixar de 40' als 10km

Mare meva, no sé ni com començar després de tant de temps de no escriure al blog... però la ocasió s'ho mereix! Des del moment que he creuat la línia de meta he tingut la necessitat d'explicar-ho aquí, i això és una molt bona notícia! En aquests 3 anys sense escriure han passat coses molt bones però esportivament (el principal sentit d'aquest blog), no gaires...

La darrera entrada era sobre la Marató de Barcelona de l'any 2016, el dia que després de 6 intents vaig aconseguir baixar de 3 hores en la famosa distància dels 42195m, un repte que en alguns moments em va semblar impossible, però a base de provar-ho i entrenar finalment es va aconseguir. Avui el repte és ben diferent, però em fa molta il·lusió explicar-lo.

10km, 10000m, una distància coneguda, clàssica, però potser poc atractiva per a mi, que m'agraden les llargues distàncies: maratons o ultres de muntanya... De totes formes també m'agrada posar-me reptes i els 10000m, mai havien estat un repte en sí mateixos... Ara mirava el meu excel amb totes les curses, i en total només n'he fet 6, i si descomptem el 2019, només 4. El primer el 2002 a Malgrat, mare meva com vaig patir, vaig pillar un colocón de la calor a meitat de la cursa que vaig acabar entrant com vaig poder amb 51'07". El segon, la Cursa de la Mercè del 2003, el tinc apuntat però no tinc el temps i no en recordo res... El següent la Cursa dels Nassos el 2009, aquesta sí que ho recordo, molta gent i 44'05", el meu millor temps en 10km i molt content per acabar l'any però en cap cas l'havia entrenat específicament. I finalment els 10km d'Empúries el 2015, aquí tampoc recordo ben bé perquè hi vaig anar, segurament voldria córrer la mitja, però deuria canviar als 10km perquè no estava fi, em van sortir 47'26". I això era tot el meu currículum en 10km fins aquest 2019.

Com podeu comprovar en cap d'aquests casos els 10km havien estat un objectiu, sinó simplement una cursa per passar-ho bé. En canvi, en tots aquests anys he entrenat fort i he fet molt bons temps en Mitja Marató (1h26'47" a Montornès el 2013) i en Marató (2h58'37" a Barcelona el 2016), això vol dir que en realitat el meu millor temps en 10km segurament era algun tram de Montornès... I sempre pensava, "un dia entrenaràs per almenys baixar de 40' en uns 10km...", però mai havia trobat el moment ni la motivació per fer-ho.

El 2016, quan vaig córrer la Marató, va ser l'any que vaig dedicar a la preparació de la 1a edició de la Pyrenees Stage Run, el projecte que vaig emprendre després d'acabar el doctorat. Un dia em posaré a explicar BiFree, la PSR i la CBSR... Uf, hi ha moltes coses a escriure d'aquests grans projectes! En fi, que el 2016, després de superar el repte de les 3 hores, vaig seguir fent alguna cursa i entrenant força bé, però sense cap altre repte majúscul, ja que l'objectiu principal era engegar la PSR. Després d'una primera edició exitosa, i del tercer gran objectiu de l'any: el casament amb la Yas, a la tardor vam decidir amb en Jordi Vissi d'apuntar-nos a una nova cursa que feien dins l'Andorra Ultra Trail, Eufòria: 233km i 20000m de desnivell positiu en parelles, sense marcatge i en autosufiència. Crec que això és alguna cosa més que un repte majúscol, un bogeria. En fi, que al desembre vam començar a entrenar, però malauradament al febrer jo vaig agafar la mononucleosi, un virus que et deixa amb les defenses baixes i sense forces, i em va costar més de 4 mesos fer net del tot. Evidentment això va provocar que finalment no anéssim a Andorra i esportivament parlant no vaig fer gairebé res en tot el 2017. Després de la mononucleosi, i tot el 2018 han estat un "quiero y no puedo", entrenar sense un objectiu clar, posar-me una mica en forma però després deixar d'anar-hi i perdre la forma, alts i baixos sense continuïtat i sense cap repte a la vista (cosa que personalment em va molt bé per ser més constant).

I així arribem al mes de novembre de 2018, després d'un dinar en què parlem d'alguns reptes que ens agradaria fer aquest 2019 amb BiFree... Tornant d'allà, penso que és el moment d'intentar baixar de 40' als 10km. Per què? Doncs perquè crec que és un repte que està bé d'afrontar ara en els 2 propers mesos, perquè l'entrenament no serà tan dur com en una marató i em tornarà a motivar per tenir un repte i sortir a entrenar. Només es tracta de trobar uns 10km a finals de gener o principis de febrer, i seguir uns entrenaments que ja tinc de fa temps per als 10km! I tornant amb el cotxe, la Yas fa un repàs a Runedia i trobem els 10km de Vilafranca el 27 de febrer, a més, buscant una mica sembla que són uns 10km força coneguts i amb molta participació i nivell (inclús amb calaixos de sortida per temps i llebres durant la cursa), així que aquella mateixa nit m'hi apunto.

Agafo un pla d'entrenament per baixar de 40' als 10km i l'adapto al que m'agradaria fer: hi poso la sessió de CrossFit els dilluns (Endurance: és un tipus de CrossFit sense gens de tècnica, on hi ha molt de córrer i em va bé per mantenir una mica actiu el tronc superior) i piscina els dijous. Queden dos dies de sèries entre setmana i una tirada llarga els diumenges. La realitat és que les sèries entre setmana les compleixo gairebé totes, però de les tirades llargues que han de servir per ser capaç d'aguantar ritmes alts durant estones més llargues no en faig gairebé cap... Fent les sèries me n'adono que vaig millorant i tinc bons ritmes a 3'45", força bé, però això fent les sèries i ho veig molt just per aguantar a 4' durant 10km. Tot i això, sé que no estaré gaire lluny d'aquests 4'/km en cursa, i que s'ha de provar.

I així ens plantem amb la Yas a Vilafranca del Penedès, amb dos cosetes a tenir en compte, el dissabte em vaig sentir una mica constipat i vam anar a dormir força tard. Tot i això les sensacions del diumenge són bones i fa un molt bon dia per córrer, excepte una mica de ventet en alguna recta, però res molt exagerat. El primer quilòmetre em va sortir a 3'48" i em vaig sentir molt bé, evidentment és conseqüència de la sortida, però vaig pensar "va que encara ho farem!". El segon va sortir a 4'01" i em vaig mantenir poc per sobre de 4 fins al km 5 on tornàvem a passar per meta (era un circuit de dues voltes). Vaig passar els 5 km amb 20'00", clavats, però jo ja era conscient que era impossible mantenir aquell ritme 5km més. No sé, les sensacions no eren bones i anava molt just, tot i això vaig pensar "no et deixis anar i ja que hi ets fem-ho el millor que puguem". I així patint i apurant tot el que vaig poder en la segona volta vaig acabar entrant en 40'40". Vaig entrar força al límit i em va costar una estona recuperar-me, sort que després hi havia uns voluntaris d'un centre que t'ajudaven a fer uns estiraments que em van ajudar molt a recuperar les cames.

De tornada de Vilafranca, la Yas em va ajudar de nou a buscar uns altres 10km a Runedia, havien de ser a finals de gener perquè el 17 ja estava inscrit a una cursa de Gravel a Girona, La Santa Vall, però justament una setmana després, el 24 de febrer dins la famosa "Mitja de Granollers" també hi fan 10km! Doncs som-hi, m'hi apunto aquella mateixa setmana i a entrenar de nou!... Però la realitat és ben diferent. El que va semblar un constipat el dia abans de la cursa, realment ho era, i aquella setmana ja no vaig fer res, i la següent quan vaig voler tornar de sobte em vaig sentir una estirada a l'isquio dret, que em va durar gairebé tota l'altra setmana. Així que de 4 setmanes que tenia per afinar els 40" ja n'havia perdut dues. Però aquell cap de setmana vam anar al País Basc amb en Jordi a una trobada "PSR2018" i vaig fer una mica de muntanya que va anar prou bé, i les dues setmanes següents vaig poder fer les sèries que tocaven, tot i que els temps eren els mateixos que abans, però el cos sempre reacciona millor quan ja és la segona vegada que ho fas. La cursa de gravel (100km), tot i que no va ser explosiva (com uns 10km), em va anar molt bé tot i patir una mica a mitja cursa i així ens plantem als 10km de Granollers. La veritat és que aquest cop ho veia encara més difícil que a Vilafranca, perquè els ritmes que portava eren iguals o una mica pitjors que al gener, i no havia millorant tant l'entrenament, però tot i això s'havia de provar.

Aquest cop la nit abans vaig dormir molt millor, i el trajecte amb cotxe també era més curt. Tornava a fer un bon dia per córrer tot i que després descobrirem que potser no tant... Sortida i primer quilòmetre a 4'00", per ser el primer penso que és fluixet i que serà difícil, i quan veig el segon a 4'09" ja dic... buff. Però a Granollers hi ha un anàlisi diferent a fer, i és que els que l'heu fet sabeu que l'anada és de "pujada", molt lleugera però va pujant i si arribes sencer a la tornada pots anar molt ràpid. I a més, la realitat és que feia un vent de cara, molt lleuger, però que realment el notaves i en mirar les banderes te n'adonaves que era real, era 100% de cara, cosa que a la baixada encara ajudaria una mica, si més no a no notar-lo sempre present. El tercer km a 4'05", el quart a 4'09" i el 5è, l'últim abans de girar a 4'18", en total 20'42" els primers 5km. Qualsevol que hagués d'apostar i més veient la segona meitat que vaig fer a Vilafranca realment no semblava complicat, sinó complicadíssim. La diferència és que jo estava sencer i amb ganes de córrer, no se m'havien fet pesats aquests primers 5 km com a Vilafranca, i ara tocava "baixar i amb el ventet a favor", el temps en el km 6 era clau per valorar les opcions: 3'49"! El vaig fer a un ritme còmode que creia que podia aguantar fins al final, i si feu un càlcul ràpid, retallant 10" als 4'/km a cada km = 50" menys, és a dir baixar 40' per pocs segons! Evidentment anímicament tot canvia quan veus que hi ha opcions i que vas a bon ritme. El km 7 em va sortir a 3'48", però el 8 a 3'56", "ai!", vaig pensar. Però tenia cames i una oportunitat única per baixar així que a ritme i fent 3'51" al km 9 i l'últim amb els ànims de veure que ho aconseguia em va sortir a 3'41", per acabar entrant amb 39'50" :D

Com poden ser tan diferents dues curses de 10km? La de Vilafranca amb gairebé 1500 inscrits, llebres, molt de nivell i carrers força estrets, em vaig sentir una mica atabalat en algun moment. En canvi a Granollers, la meitat de corredors i sense llebres, vaig anar casi sol i això m'agrada perquè potser tenia un corredor a 10-15m i era molt més fàcil dir "va, vaig a per ell" o "intento mantenir la distància", a mi personalment això em va anar molt millor. També, com poden ser tan diferents i contraposats els temps en cursa? Fent 20' els primers 5 km a Vilafranca, però no aconsegueixo baixar de 40', en canvi fent 20'42" a Granollers i sí que baixo, difícil d'explicar! Però hi ha un parell de raons. Una és clara, a Granollers puja i baixa i a Vilafranca eren dues voltes. I l'altra és que jo crec que aquell constipat tot i que no el vaig notar directament el diumenge, sí que estava latent i per això vaig arribar tant esgotat i em va costar tant la segona meitat.

En definitiva, que si no ho intentes és impossible aconseguir-ho! Vaig anar a Granollers pensant "au, ara tocarà buscar uns altres 10km...", i en vaig sortir amb el sub 40' sota el braç, sencer i ben content de la gestió de la cursa feta i de les sensacions :)

Potser alguns pensareu que baixar de 40' en 10km no és gran cosa, però per mi és simbòlic i no sóc un corredor molt ràpid en distàncies curtes, així que estic molt content d'aquest temps i ara toca anar a la muntanya que fa molt de temps que no hi corro! De moment cap a la Cameta Coixa de Miravet, i a veure si tornem a fer una Ultra aquest any, salut!