14 de novembre de 2019

Teide per la ruta 0-4-0

A la vida s'han de tenir objectius, coses que et facin il·lusió i que t'ajudin a somiar. Poden ser mil coses, cadascú ha de trobar els seus i adaptar-los. Això sí, compte amb els somnis impossibles, que després porten a la frustació...


Perquè començo així? Doncs perquè el Teide era un d'aquests "objecius". Pot semblar molt simple, però fer el Teide m'ha fet molt feliç. No era un repte difícil, "simplement" era pujar-hi, però des que vam fer unes vacances nadalenques amb la família que l'he volgut fer...
De buscar com demanar els permisos per fer-lo des del refugi amb els pares, a somiar amb un repte amb l'ATP (fer la volta a l'illa amb bicicleta de carretera i aprofitar per fer el Teide), i finalment voler fer la Ruta 0-4-0 que s'ha posat de moda darrerament juntament amb el trail-running.
Però no només això; arribar al punt més alt d'un territori sempre m'ha agradat i d'aquí que comences amb la Pica (Catalunya); segueixes amb la tripleta pirinenca: Perdut, Posets, Aneto; i vas amb l'ATP a Granada a fer el Mulhacén (Península Ibèrica). A tot això hi faltava el Teide, el més alt d'Espanya tot i que estigui a les Canàries! Una muntanya (més ben dit volcà) amb una estètica espectacular i gairebé 4000 metres d'alçada. Doncs bé, des del primer moment en què en vam parlar amb els pares aquells Nadals del 1998 fins a fer-lo han passat més de 20 anys, un temps en què sempre he tingut el Teide allà com una "opció" de sortida. Diverses vegades he buscat vols, mirat rutes i intentat muntar la sortida, però no ha sigut fins aquest 2019 que s'ha donat la possibilitat d'anar-hi! És per tot això que em feia molta il·lusió pujar-hi, i alhora m'ha fet pensar en aquests petits objectius (o petits reptes) que quan es compleixen et fan tan feliç. No cal tenir pressa per complir-los, simplement cal tenir-los presents i donar-los una oportunitat de tant en tant! ;)

Dit això, anem a per l'aventura! :D
La flama del Teide va revifar el febrer de 2019, en una trobada al País Basc amb corredors de la PSR2018. Allà va sortir aquest tema perquè alguns d'ells havien fet la 0-4-0 i també perquè hi havia en Javi, de Tenerife precisament. A més a principis de maig vam anar a fer la Transvulcania amb en Jordi i família, i després vam passar uns dies a Tenerife... Tot aquest any he anat pensant que l'havia de fer, però no trobava ni quan ni amb qui. Però com per art de màgia, el 8 d'octubre m'arriba un WhatsApp d'en Guillem Ayats, un dels corredors de la PSR2018 que va venir al País Basc dient-me si volia anar amb ell al Teide! 😱
Resultat: l'endemà ja teníem els bitllets d'avió (a molt bon preu per cert), per anar-hi del 10 al 12 de novembre, ell, jo i la seva parella, la Berta.

El problema era l'entrenament, ja que no portava una bona dinàmica després de la PSR, i tot i que la idea era fer-ho caminant, a bon ritme, però caminant, igualment la ruta 0-4-0 té la seva tela: se surt de la "Playa del Socorro" i es puja fins al cim per un recorregut que té uns 100m de desnivell negatiu, resumint: 3800m de pujada del tiron en 27km! Evidentment l'últim "zero" vol dir que per completar la ruta s'ha de tornar a la platja: 3800m de baixada del tirón en 27km! És a dir, que tot i voler-ho fer caminant, cal una mica "d'entrenament"... A més l'altre punt que "complica" la ruta (a part dels 3718m d'alçada) és la falta d'aigua en tot el recorregut, és a dir que cal sortir ben carregats de baix.
A part de l'entrenament, que tampoc va ser molt (bàsicament sortir una mica entre setmana i els caps de setmana del 26/10 i 03/11, vaig sortir a fer un bon desnivell per un circuit a Blanes), aquestes setmanes també vam sol·licitar el permís per accedir a dalt del Teide. En principi si surts del camí restringit (Telesforo Bravo) abans de les 9:00 no hi ha problema i no cal ni demanar permís, de totes formes, al parlar amb el Parc Nacional ens van dir que podíem demanar el permís, i ens van fer un document d'autorització per poder accedir al cim entre 21:00 i 09:00, i sempre havent sortit del camí  restringit abans de les 09:00 del matí. A l'hora de la veritat ningú ens va demanar l'autorització, però millor portar-la, només cal enviar un mail al Parc fent la sol·licitud.

L'avió surt a les 06:20 de Barcelona i aterrem puntuals a les 08:30 a Tenerife Nord, la idea era quedar amb en Javi que també havia de fer cim amb nosaltres, però per un tema familiar a última hora no podrà venir. Així que amb el cotxe llogat comprem dinar i sopar al Lidl, i abans d'anar a l'apartament anem a analitzar el terreny a la "Playa del Socorro", on jo ja hi havia anat el passat mes de maig. Sort que hi anem perquè l'accés a la platja està tallat per desprendiments! Haurem de deixar el cotxe abans de la platja i acabar de baixar fins a la tanca final a peu (no es pot accedir a la platja, està tallat a uns 40m). Sort que ho hem pogut veure de dia, perquè a les 22.00 de la nit (hora prevista de sortida) això ens hagués agafat per sorpresa! A les 12:30 estem a l'apartament i faig uns bons macarrons bolonyesa per agafar energia mentre ells preparen la motxilla per la nit. Ben dinat intentem dormir perquè jo he dormit 2 hores la passada nit, i la propera no en dormirem ni una! Pensava que no podria però amb el cansament que portava crec que aconsegueixo dormir unes 4 horetes per la tarda. A les 7 ells es posen a fer el sopar mentre em preparo la meva motxilla: molt d'abric per anar-me'l posant a mesura que pugem metres, menjar i al final agafem uns 2,5L d'aigua per cap. Arrós amb verduretes per sopar, resultats de les eleccions generals, i a les 9:15 agafem el cotxe cap al "Socorro"!

Arrenquem a les 22:00, a l'hora prevista ja que els càlculs que han fet en Guillem i la Berta per la pujada són d'uns 450m de desnivell per hora, el què ens portaria a dalt en unes 9 hores, és a dir a les 7:00 del matí, amb marge per veure la sortida de sol a les 7:20 i poder sortir de la zona restringida a les 9:00. Les primeres hores simplement ens dediquem a caminar a bon ritme i anar "comprovant" el ritme que portem, sense gaire xerrameca per no dir gens. De seguida veiem que tenim ritmes molt similars i no ens separem gens uns d'altres, primers 500m, 55', als 1000m hi arribem en 1h50'. Aquí fem una parada, a més hi ha la "Fuente de Pedro", un punt que he llegit que s'hi pot agafar aigua. S'ha de baixar un camí (a on per cert em vaig fotre un bon pinyo), i entrar a una cova on al final hi ha unes filtracions d'aigua... La cova a les 12:00 de la nit, plena d'aranyes i jo sol, la veritat que no feia gaire gràcia, però vaig voler aprofitar per reomplir la poca aigua que havia begut fins aquell moment. Seguim amunt i arribem als 2000 (entrada al Parc Nacional) amb 3h45', fem una bona paradeta i aprofitem per abrigar-nos una mica. Al cap de poc arribem a la única baixada de tota la pujada (no arriba ni a 100m), un cop a baix encarem tota una zona d'aproximació al Teide, que no té tant pendent com fins ara. Són les 2:30 de la matinada aprox, i en aquesta zona m'agafa una son que no m'aguanto... Les properes dues hores ho passo força malament, no de cansament sinó de son, camino a troços amb els ulls tancats i vaig amunt per inèrcia. Evidentment això em fa baixar una mica el ritme, i la Berta de tant en tant s'escapa un mica per davant i en Guillem em vigila per darrere, tot i que per sort no hi ha cap barranc a la vista per si m'adormo... Al cap d'una estona em vaig prendre un gel d'aquests de Nutrisport amb Taurina, però no vaig notar cap efecte. No va ser fins als 2700m (portàvem 6h20'), quan comença la pujada més forta cap al refugi, que no vaig superar la crisi de son, i em vaig despertar una mica. En aquest tram em vaig posar al davant i ja més despert crec que vaig marcar un bon ritme fins al Refugi d'Altavista (3260m), on hi vam arribar amb 7h26' (a les 5:26 de la matinada). Al refugi hi havia molt d'ambient ja que és la hora que la gent surt cap al cim. Ens vam posar en un racó a menjar l'entrepà, ja que fins aquell moment havíem menjat fruita i barretes. També em vaig posar la resta de roba d'abric que portava, vaig fer un cafè per evitar tornar-me a dormir i vam calcular que sortint a les 6:00 tindriem temps d'arribar a dalt per veure la sortida de sol. En Guillem va posar un molt bon ritme per fer l'atac final al cim, i gairebé sense adonar-nos-en vam arribar al telefèric en 40' i del telefèric al cim en 20 minutets vam ser-hi! A les 7:00 en punt a dalt, rodó!


Amb el vent que feia fotia una bona rasca a dalt! També hi havia molta gent, però per sort hi ha molts llocs on posar-se per veure la sortida de sol (i ben amagats del vent). Ens vam estar al cim fins les 7:35, després de veure la sortida de sol i fer quatre fotos. Vam baixar d'una tirada fins al refugi on hi vam arribar en poc més de 40'. Ara la parada va ser per treure roba, menjar una mica i encarar aquesta eterna baixada que ens esperava. Vam baixar gairebé sense parar fins aquella pujadeta que havíem de trobar als 2000m. La veritat és que va ser molt entretinguda aquesta baixada perquè vam anar xerrant i mirant totes les vistes que de pujada no havíem tingut. Vam arribar molt animats a aquest punt després de 12h45' de ruta (a les 10:45 del matí), i vam fer-hi una parada llarga per menjar el segon entrepà i acabar-nos de treure roba.


Després d'aquesta parada vam començar bé, però els darrers 1500m de baixada es van fer pesadillus, estava bé perquè anàvem a mig de bosc i és un tram diferent, però tot el tute es començava a notar. A més aquí hi havia uns trams de pista i camí enfangats de la boira que s'havia d'anar amb molt de compte per no patinar i això desgastava una mica més. Tot i això físicament estavem molt bé els tres, i simplement era qüestió d'anar fent fins arribar a baix! Finalment vam arribar-hi amb 15h57', a les dues del migdia, després d'uns 54km i 3900m de desnivell positiu. 9 horetes de pujada, mitja horeta al cim, i 6h30' de baixada (Track de pujada i baixada fins als 2000m, track de baixada del cim a baix).


Personalment ha estat una sortida rodona, amb uns bons companys de viatge, i la veritat és que tenia por que la baixada se'm fes llarga i acabar patint més del compte, però finalment vaig aguantar molt bé tota ruta i la vam poder gaudir de dalt a baix! Sobre el tema de l'aigua que potser a algú li pot interessar i que a mi em preocupava bastant: vaig sortir amb 2,5L més o menys, i a final crec que vaig arribar a baix amb menys de mig litre de marge. Tot i que 2L semblin poc, jo crec que la època en què ho vam fer i el fet de pujar caminant sense estrès (i sense portar el cos al límit) va ajudar molt. En cap moment vam tenir calor ni vam suar molt, suposo que per això no vam necessitar molta aigua. De totes formes, és un tema delicat, ja que si et quedes sense aigua o et deshidrates ho tens força complicat, només al refugi crec que pots aconseguir aigua a 3€ el mig litre. En fi, que s'ha d'ajustar bé l'aigua que es carrega, i jo crec que és crucial no fer-ho en ple estiu...

Aquest viatge ha fet aflorar de nou una altra "objectiu" que fa temps que em corre pel cap que és fer tots els cims de més de 3000m de Catalunya, em falten els Bessiberris, el Comaloforno i el Molières. Però abans intentarem les 6 hores de Calella, una altra de les proves que sempre he volgut fer, i espero poder-hi ser el proper 1 de desembre tot i que amb un objectiu més tranquil del què m'havia plantejat fa uns anys.

Apa, una abraçada a tothom i no deixeu mai de complir els vostres somnis!


29 de maig de 2019

Transvulcania 2019

Doncs sí, després de molts anys de somiar-hi, per fi hem anat a la illa de La Palma a córrer la mítica Transvulcania! :D

Això sí, el camí per arribar-hi ha estat llarg, no només perquè fa molts anys que en tenia ganes, sinó perquè aquest mateix any tampoc estava clar si hi podriem participar fins ben a última hora, a part que l’entrenament i les setmanes anteriors a la cursa no han estat els òptims…

Tot comença fa uns quants anys quan l’Helio Lopez, dels Fondistes va participar en una de les primeres edicions de Transvulcania i al mateix temps la cursa va començar a agafar nom per la implicació de Salomon i la participació d’en Kilian, així com de l’Emilie i l’Anna Frost entre d’altres. Va ser aleshores quan ja em va picar la curiositat i més després de les repetides participacions d’altres Fondistes com en Toni i en Capa que ens explicaven les meravelles de l’illa. Va ser el 2013 quan m’hi vaig inscriure ben aviat només d’obrir inscripcions (per córrer l’edició 2014) amb en Jordi Vissi i en Xavi Ripoll, als que s’hi va afegir en Roger Fonseca i altres Fondistes posteriorment. Tot i això, aquell any em va tocar UTMB i el meu genoll em va portar de cap molts mesos i finalment vaig cancel·lar la inscripció. El 2015 vam agafar un apartament amb en Jordi Vissi abans de fer la inscripció (per córrer l’edició 2016), vam intercanviar diversos mails amb la organització sobre la justificació de tenir una cursa de 40km, i al final tampoc vam anar-hi… Després han vingut els primers anys de la Pyrenees Stage Run, i la Costa Brava Stage Run, i com ja heu comprovat al blog, no han sigut anys gaire actius (per uns motius o altres) esportivament parlant. Però ha arribat el 2019 i finalment hem tornat a córrer amb “regularitat” i de moment ja he fet un parell d’Ultres! Des del 2014 a UTMB i 2015 a Transalpine que no feia cap cursa de distàncies tan llargues!

El 2018 Tuga Wear (patrocinador principal de les nostres curses) va entrar a Transvulcania per fer-los la roba tècnica de la bossa del corredor, i es va tornar a encendre la flama d’anar a La Palma a córrer la cursa (i la possibilitat de promocionar-hi les nostres). Tot i això, el 2018 no es va fer fira del corredor i finalment no hi vam viatjar. El 2019 es tornava a fer fira, i després de la participació d’en Dario (responsable de l’empresa organitzadora de Transvulcania) a la PSR, vam quedar que tindriem un estand a la Fira per promocionar la CBSR i la PSR! :)


De la cursa de moment no en vam parlar perquè no sabiem amb en Jordi com estariem de forma ni si la podriem fer. Així doncs, com sabeu, vaig començar l’any amb l’objectiu dels 10km, que va servir per fer una bona base, i un cop aconseguit vaig seguir corrent per muntanya amb força regularitat i vam fer alguna sortideta llargueta amb bicicleta amb en Jordi que va anar força bé, i així, a dos mesos de Transvulcania ens vam decidir a apuntar-nos-hi, i al mateix temps a una altra cursa que feia molts i molts anys que també volia fer: la Marxa de Resistència 24 Hores del Cap de Creus

La marxa del Cap de Creus és una clàssica del calendari català amb un recorregut molt guapo i que l’any 2015 vaig fer la “Mini”, que són els primers 27km de la llarga que en té 87. Aquest cop tampoc ens vam apuntar a la llarga, sinó a la “Mitja” que són els últims 60km de la llarga. La cursa era 3 setmanes abans de Transvulcania i havia de servir d’entrenament clau… Doncs bé, segurament d’entrenament va servir, però les vaig passar canutes durant gairebé tota la cursa. Vam sortir fortets amb en Jordi en la primera pujada fins a Sant Pere de Rodes i em sentia bé, però a partir d’allà, després de la part tècnica ja vaig començar a justejar i a no sentir-me a gust, però era extrany perquè havia entrenat un parell de dies més de 25km bé, i tot just estavem al 15… Vaig anar aguantant amb aquest malestar (era mal de cames i esgotament general) fins al 30, Cadaqués, on vaig menjar l’arròs boníssim que tenien a l'avituallament i vaig mirar de fer un "reset" i en part va funcionar, tot i que després van apareixer les rampes que em van acompanyar els últims 30 fins a meta. Realment  va ser molt dur perquè no vaig tenir el dia i vaig patir molt, però tot i la duresa no tenia cap ganes d’abandonar, volia anar fent fins arribar, i només em sabia greu perquè el pobre Jordi em va anar esperant i no em va deixar en cap moment! Finalment vam fer 8h46’ i l’objectiu era fer 8 horetes, així que no està tan malament, però vaig patir moltíssim i realment va ser un cop metal de cares a Transvulcania (Movescount aquí). Per cert, ens vam quedar un parell de dies amb la colla a Llança i em va agradar molt perquè ens van venir a veure en un parell de punts de la cursa (a part de la sortida i l'arribada), merciiii! :D


Però bé, aquest no va ser l’últim "cop" abans de Transvulcania… Quedaven dues setmanes per la CBSR i molta feina per fer, cosa que es va traduir en només 2 entrenaments després del Cap de Creus i abans de Transvulcania (45’ i 50’) i molt poques hores de son… I després de la CBSR més: amb només 2 dies haviem de tornar tot el material així que dilluns i dimarts a dormir poc altre cop, i dimecres l’avió sortia a les 8:00 del matí, és a dir que a les 4:30 d’empeus. I no us vull atabalar, però només d’aterrar a La Palma cotxe cap a la fira a muntar el nostre estand ja que ho hem de tenir tot a punt a les 4 de la tarda! I dijous i divendres de 10:00 a 21:00 a la fira (sí, la major part del temps de peu per explicar la cursa als corredors interessats), i la Transvulcania dóna el tret de sortida dissabte a les 6:00 del matí, o sigui que a les 3:45 sona el despertador (i això, perquè ens ho vam muntar bé i vam agafar un Taxi amb en Miet, corredor polonès de la PSR2017, per poder apurar totes les hores de son possibles…). És a dir que imagineu-vos amb les energies que ens presentem a la línia de sortida de la TRV… Jo personalment amb moltes ganes, però conscient que ni l’entrenament ni els dies previs a la cursa havien estat els millors. Dit això, tots aquests contratemps també van fer que tingués molt clar que l’objectiu era gaudir d’una cursa espectacular amb un ambient màgic i molta animació durant tot el recorregut. Així que, tot i fixar-nos les 13 hores com a horitzó, en cap cas era un objectiu ni un repte, sinó més aviat una guia a seguir en els temps intermitjos per veure si ens aniriem a les 14, 15 o 16 hores… ;)
Així que almenys mentalment estava a la línia de sortida sense cap pressió, i amb l’objectiu de gaudir del recorregut i la cursa en sí, i això, ja us asseguro que facilita molt les coses!


L’ambient de la sortida és especial, al costat del Far de Fuencaliente, el punt més meridional de l’illa, de nit, amb els frontals i la il·lusió al màxim. L’inici estava clar: arribar molt sencers a El Pilar, avituallament al km 24 de la cursa i amb la meitat del desnivell positiu de tota la cursa ja fet. A més, aquí ens venien a veure la Yas i la Ruth amb els nens. Tot aquest primer tram el vam fer força junts amb en Jordi i en Miet, amb tanta gent que hi havia no anavem un darrera l’altre però ens anavem vigilant. A los Canarios es feia de dia i la gentada era espectacular. A mig camí del següent avituallament (Las Deseadas), en Miet va anar quedant enrere, i en Jordi se m’escapava però quan arribava a dalt d’una pujada m’esperava i continuavem junts una estona, i així vam anar fent i recordo perfectament quan em va dir a les 2h15’ aproximadament que ja portàvem 1500m positius! Jo anava fresc i just en aquell moment vam veure l’illa de Tenerife amb l’imponent Teide i també l’illa de La Gomera. Va ser una injecció de moral perquè em sentia molt bé i fresc!


I així, anar fent fins arribar al famós punt d’avituallament d’el Refugio d’El Pilar (famós perquè és un punt clau de la cursa, i a més, hi acaba la Mitja Marató i hi comença la Marató). Aquí en Dario em va veure arribar i ens vam fer foto i ens va donar quatre consells mentre menjavem i buscavem la Yas, la Ruth i els nens. Després d’esperar una estona (i veure arribar un bus) i no veure-les, decidim anar tirant i per sorpresa estaven una mica més endavant esperant-nos! :D Sempre dóna energia trobar la família i a mi em va anar molt bé. Així que primera part de la feina feta, anava prou bé tot i que és cert que començava a tenir les cames cansades i em feia patir que es comencés a repetir el què va passar al Cap de Creus. De totes formes el ritme havia estat molt més assequible i també aquest cop m’estava prenent una pastilleta de sals cada hora (com quan corria Ultres...) per evitar les rampes. La paradeta a El Pilar va ser d’una mica més de 10 minuts, i els següents 7km van ser per una pista que picava una mica amunt però que es podia córrer i els vam fer junts amb en Jordi trotant tranquil·lament, anar fent.

Després d’aquest tram i de l’avituallament d’el Reventón comença el tram més llarg entre dos avituallaments, que, a més, té 900m de desnivell positiu i comença a picar fort el sol. Per mi va ser un tram clau. Jo ja havia dit a en Jordi que quan ell volgués anés fent, i va ser aquí quan ens anavem veient però a mig camí ell va anar tirant, segurament va conicidir en el moment en què jo vaig començar a patir. En general estava bé, però a les pujades més fortes notava com si tingués el cor a la boca i amb pulsacions molt altes, havia de pujar a poc a poc i un parell de vegades vaig parar a un roc, per descansar i beure aigua. Amb les sensacions que tenia he de reconeixer que vaig pensar que si seguia així i en una cursa amb tant de risc per altes temperatures, no me la jugaria i em retiraria, però de moment l’objectiu era superar el moment i intentar fer un “reset” al següent avituallament. I així va ser, vaig anar fent comptant els quilòmetres fins arribar a l’avituallament del Pico de las Nieves, i allà vaig seure, vaig beure la Coca Cola ben fresca que oferien i vaig menjar força fruita, ja que la resta no m’entrava. Vaig estar 15’ en aquest avituallament, molt de temps assegut, bevent i menjant el que vaig poder, i intentant relaxar-me per fer un bon “reset”… i tant que el vaig fer! Només de sortir amb un pujadot que hi havia ja vaig veure que anava molt millor, i així vaig seguir en un tram que picava amunt però també tenia algun “descansillo” per trotar. Al següent avituallament, Pico de la Cruz, no volia parar-hi gaire, però vaig trucar a la Yas per avisar-la que tot i que en Jordi havia tirat i anava sol que estava molt bé i que anava fent! Al final vaig ser-hi casi 10’. A partir d’aquí, “només” 4,5km fins al famosíssim Roque de los Muchachos (2420m), el punt més alt de la que és la 2a illa amb més alçada de totes les Canàries, amb un gran avituallament i inici de la temuda baixada final. Tot i que anava bé em va costar arribar-hi, a més aquí hi ha una zona que no et deixen utilitzar els pals i ho vaig notar… Al Roque hi havia moltíssima gent i vaig estar xerrant amb uns catalans que l’havien fet altres anys, i fent càlculs de l’estona que podriem estar baixant i el temps final (portava 10h15’), semblava que podrien ser 14h o 14h30’ si tot anava més o menys bé. Hi havia pasta aquí dalt, però amb aquella calor em semblava impossible menjar-la, així que vaig seguir amb la fruita i la Coca-Cola (que sempre tenien ben fresca, com l’aigua, amb glaçons, cosa que us asseguro que és molt d’agrair!).


Foto al Roque i avall! Avall? No sé jo… Tothom diu que a partir del Roque tot és baixada, i la veritat és que als primers 3 quilòmetres hi ha una zona força trencacames amb unes quantes pujadetes… No és gran cosa, però no és baixar al saco fins al cap d’una estona. Això sí, només començar ja em vaig adonar que anava fi! Sorprenentment tenia les cames molt bé pel tute que portaven, i el primer sorprès vaig ser jo! Mare meva quina manera de gaudir, corrent gairebé tota l’estona baixant i passant a moltíssima gent (diria que el 90% de corredors baixaven a peu). Després de la mala experiència al Cap de Creus, això pintava totalment diferent i estava fent allò que m’agrada tant d’acabar bé una Ultra! I així vaig seguir fins a l’avituallament d’El Time, a més de mitja baixada, on tot i anar bé m’hi vaig tornar a passar 10 minutets. Encara que sembli que aquestes parades són molt llargues, crec que les necessitava pel “poc” entrenament que portava i m’anaven molt bé tant físicament com psicològicament per fer petits "resets". I avall de nou amb ganes d’arribar a Tazacorte. A mig camí, per la cresta tens imatges de la llarguíssima avinguda i recta de meta, i al mateix temps veus Tazacorte i sembla tot tan a prop... però un cop a Tazarcote has de pujar a Los Llanos… Sort que estava súper sencer i molt animat, sinó això es podria fer molt i molt dur.


I finalment, el tram de camí empedrat que baixa a Tazacorte: quina meravella! És gairebé una paret vertical, i el camí va fent ziga zagues, sempre amb la festa de Tazacorte sota teu (avituallament de la Ultra i arribada de la Marató). Aquí sí que hi vaig arribar on fire i ja no vaig ni parar, vaig beure un glop de Coca-Cola i vaig continuar, que si tot anava bé podia baixa de 14 hores. Perquè veieu que la baixada va ser brutal, vaig arribar al Roque de los Muchachos en posició 692, i a Tazacorte hi vaig arribar el 547, gairebé 150 posicions en 18km de baixada!

Mentre encarava la riera cap a Los Llanos vaig avisar a la Yas que en una horeta estava a meta, vaig estirar el pals i amunt, pim pam, amb l’objectiu de baixar de 14 hores. Anava amb 2 corredors més que ens vam anar acompanyant en els pujadots que porten (després de travessar la carretera 3 vegades) fins a la llarguíssima recta de meta. I a gaudir, trotant, treient la GoPro i contentíssim de com havia anat la cursa! Abraçada amb la Yas i entrada a meta en 13h49’10”, tenint en compte que l’objectiu més optimista eren 13 hores, ja firmava aquest temps i gaudint tant tota la cursa, compartint els primers compassos amb en Miet i el primer terç amb en Jordi; superant un moment compicadet i després baixant ben alegre cap a meta!


No sé si aquest parell de curses farà que seguim en la línia de córrer més curses, però estic content d’haver tornat a fer una Ultra i més una cursa mítica com Transvulcania que feia tants anys que volia correr. Tenim algun objectiu amb en Jordi, algun repte que fa temps que volem fer (fora de cursa), com els Pedals d’en Serralonga (en bicicleta) o tota la Costa Brava, de Portbou a Blanes, d’una tirada també en BTT. A veure si podem fer aquest parell abans de la PSR… I un altre que fa molts anys que vull fer i que l’estada a Tenerife ha despertat de nou: La ruta 0-4-0 al Teide! Em faria moltíssima il·lusió, a veure si ho podem lligar per la tardor. Ho deixo escrit per si d’aquí uns anys no ho he fet, pensar-hi i anar-hi! Apa, salut i cames, companys! :D

Us deixo amb el meu track, el perfil, els temps de pas i un parell de vídeos que ha publicat l'organització de la cursa:







25 de febrer de 2019

Baixar de 40' als 10km

Mare meva, no sé ni com començar després de tant de temps de no escriure al blog... però la ocasió s'ho mereix! Des del moment que he creuat la línia de meta he tingut la necessitat d'explicar-ho aquí, i això és una molt bona notícia! En aquests 3 anys sense escriure han passat coses molt bones però esportivament (el principal sentit d'aquest blog), no gaires...
La darrera entrada era sobre la Marató de Barcelona de l'any 2016, el dia que després de 6 intents vaig aconseguir baixar de 3 hores en la famosa distància dels 42195m, un repte que en alguns moments em va semblar impossible, però a base de provar-ho i entrenar finalment es va aconseguir. Avui el repte és ben diferent, però em fa molta il·lusió explicar-lo.

10km, 10000m, una distància coneguda, clàssica, però potser poc atractiva per a mi, que m'agraden les llargues distàncies: maratons o ultres de muntanya... De totes formes també m'agrada posar-me reptes i els 10000m, mai havien estat un repte en sí mateixos... Ara mirava el meu excel amb totes les curses, i en total només n'he fet 6, i si descomptem el 2019, només 4. El primer el 2002 a Malgrat, mare meva com vaig patir, vaig pillar un colocón de la calor a meitat de la cursa que vaig acabar entrant com vaig poder amb 51'07". El segon, la Cursa de la Mercè del 2003, el tinc apuntat però no tinc el temps i no en recordo res... El següent la Cursa dels Nassos el 2009, aquesta sí que ho recordo, molta gent i 44'05", el meu millor temps en 10km i molt content per acabar l'any però en cap cas l'havia entrenat específicament. I finalment els 10km d'Empúries el 2015, aquí tampoc recordo ben bé perquè hi vaig anar, segurament voldria córrer la mitja, però deuria canviar als 10km perquè no estava fi, em van sortir 47'26". I això era tot el meu currículum en 10km fins aquest 2019.

Com podeu comprovar en cap d'aquests casos els 10km havien estat un objectiu, sinó simplement una cursa per passar-ho bé. En canvi, en tots aquests anys he entrenat fort i he fet molt bons temps en Mitja Marató (1h26'47" a Montornès el 2013) i en Marató (2h58'37" a Barcelona el 2016), això vol dir que en realitat el meu millor temps en 10km segurament era algun tram de Montornès... I sempre pensava, "un dia entrenaràs per almenys baixar de 40' en uns 10km...", però mai havia trobat el moment ni la motivació per fer-ho.

El 2016, quan vaig córrer la Marató, va ser l'any que vaig dedicar a la preparació de la 1a edició de la Pyrenees Stage Run, el projecte que vaig emprendre després d'acabar el doctorat. Un dia em posaré a explicar BiFree, la PSR i la CBSR... Uf, hi ha moltes coses a escriure d'aquests grans projectes! En fi, que el 2016, després de superar el repte de les 3 hores, vaig seguir fent alguna cursa i entrenant força bé, però sense cap altre repte majúscul, ja que l'objectiu principal era engegar la PSR. Després d'una primera edició exitosa, i del tercer gran objectiu de l'any: el casament amb la Yas, a la tardor vam decidir amb en Jordi Vissi d'apuntar-nos a una nova cursa que feien dins l'Andorra Ultra Trail, Eufòria: 233km i 20000m de desnivell positiu en parelles, sense marcatge i en autosufiència. Crec que això és alguna cosa més que un repte majúscol, un bogeria. En fi, que al desembre vam començar a entrenar, però malauradament al febrer jo vaig agafar la mononucleosi, un virus que et deixa amb les defenses baixes i sense forces, i em va costar més de 4 mesos fer net del tot. Evidentment això va provocar que finalment no anéssim a Andorra i esportivament parlant no vaig fer gairebé res en tot el 2017. Després de la mononucleosi, i tot el 2018 han estat un "quiero y no puedo", entrenar sense un objectiu clar, posar-me una mica en forma però després deixar d'anar-hi i perdre la forma, alts i baixos sense continuïtat i sense cap repte a la vista (cosa que personalment em va molt bé per ser més constant).

I així arribem al mes de novembre de 2018, després d'un dinar en què parlem d'alguns reptes que ens agradaria fer aquest 2019 amb BiFree... Tornant d'allà, penso que és el moment d'intentar baixar de 40' als 10km. Per què? Doncs perquè crec que és un repte que està bé d'afrontar ara en els 2 propers mesos, perquè l'entrenament no serà tan dur com en una marató i em tornarà a motivar per tenir un repte i sortir a entrenar. Només es tracta de trobar uns 10km a finals de gener o principis de febrer, i seguir uns entrenaments que ja tinc de fa temps per als 10km! I tornant amb el cotxe, la Yas fa un repàs a Runedia i trobem els 10km de Vilafranca el 27 de febrer, a més, buscant una mica sembla que són uns 10km força coneguts i amb molta participació i nivell (inclús amb calaixos de sortida per temps i llebres durant la cursa), així que aquella mateixa nit m'hi apunto.

Agafo un pla d'entrenament per baixar de 40' als 10km i l'adapto al que m'agradaria fer: hi poso la sessió de CrossFit els dilluns (Endurance: és un tipus de CrossFit sense gens de tècnica, on hi ha molt de córrer i em va bé per mantenir una mica actiu el tronc superior) i piscina els dijous. Queden dos dies de sèries entre setmana i una tirada llarga els diumenges. La realitat és que les sèries entre setmana les compleixo gairebé totes, però de les tirades llargues que han de servir per ser capaç d'aguantar ritmes alts durant estones més llargues no en faig gairebé cap... Fent les sèries me n'adono que vaig millorant i tinc bons ritmes a 3'45", força bé, però això fent les sèries i ho veig molt just per aguantar a 4' durant 10km. Tot i això, sé que no estaré gaire lluny d'aquests 4'/km en cursa, i que s'ha de provar.

I així ens plantem amb la Yas a Vilafranca del Penedès, amb dos cosetes a tenir en compte, el dissabte em vaig sentir una mica constipat i vam anar a dormir força tard. Tot i això les sensacions del diumenge són bones i fa un molt bon dia per córrer, excepte una mica de ventet en alguna recta, però res molt exagerat. El primer quilòmetre em va sortir a 3'48" i em vaig sentir molt bé, evidentment és conseqüència de la sortida, però vaig pensar "va que encara ho farem!". El segon va sortir a 4'01" i em vaig mantenir poc per sobre de 4 fins al km 5 on tornàvem a passar per meta (era un circuit de dues voltes). Vaig passar els 5 km amb 20'00", clavats, però jo ja era conscient que era impossible mantenir aquell ritme 5km més. No sé, les sensacions no eren bones i anava molt just, tot i això vaig pensar "no et deixis anar i ja que hi ets fem-ho el millor que puguem". I així patint i apurant tot el que vaig poder en la segona volta vaig acabar entrant en 40'40". Vaig entrar força al límit i em va costar una estona recuperar-me, sort que després hi havia uns voluntaris d'un centre que t'ajudaven a fer uns estiraments que em van ajudar molt a recuperar les cames.


De tornada de Vilafranca, la Yas em va ajudar de nou a buscar uns altres 10km a Runedia, havien de ser a finals de gener perquè el 17 ja estava inscrit a una cursa de Gravel a Girona, La Santa Vall, però justament una setmana després, el 24 de febrer dins la famosa "Mitja de Granollers" també hi fan 10km! Doncs som-hi, m'hi apunto aquella mateixa setmana i a entrenar de nou!... Però la realitat és ben diferent. El que va semblar un constipat el dia abans de la cursa, realment ho era, i aquella setmana ja no vaig fer res, i la següent quan vaig voler tornar de sobte em vaig sentir una estirada a l'isquio dret, que em va durar gairebé tota l'altra setmana. Així que de 4 setmanes que tenia per afinar els 40" ja n'havia perdut dues. Però aquell cap de setmana vam anar al País Basc amb en Jordi a una trobada "PSR2018" i vaig fer una mica de muntanya que va anar prou bé, i les dues setmanes següents vaig poder fer les sèries que tocaven, tot i que els temps eren els mateixos que abans, però el cos sempre reacciona millor quan ja és la segona vegada que ho fas. La cursa de gravel (100km), tot i que no va ser explosiva (com uns 10km), em va anar molt bé tot i patir una mica a mitja cursa i així ens plantem als 10km de Granollers. La veritat és que aquest cop ho veia encara més difícil que a Vilafranca, perquè els ritmes que portava eren iguals o una mica pitjors que al gener, i no havia millorant tant l'entrenament, però tot i això s'havia de provar.

Aquest cop la nit abans vaig dormir molt millor, i el trajecte amb cotxe també era més curt. Tornava a fer un bon dia per córrer tot i que després descobrirem que potser no tant... Sortida i primer quilòmetre a 4'00", per ser el primer penso que és fluixet i que serà difícil, i quan veig el segon a 4'09" ja dic... buff. Però a Granollers hi ha un anàlisi diferent a fer, i és que els que l'heu fet sabeu que l'anada és de "pujada", molt lleugera però va pujant i si arribes sencer a la tornada pots anar molt ràpid. I a més, la realitat és que feia un vent de cara, molt lleuger, però que realment el notaves i en mirar les banderes te n'adonaves que era real, era 100% de cara, cosa que a la baixada encara ajudaria una mica, si més no a no notar-lo sempre present. El tercer km a 4'05", el quart a 4'09" i el 5è, l'últim abans de girar a 4'18", en total 20'42" els primers 5km. Qualsevol que hagués d'apostar i més veient la segona meitat que vaig fer a Vilafranca realment no semblava complicat, sinó complicadíssim. La diferència és que jo estava sencer i amb ganes de córrer, no se m'havien fet pesats aquests primers 5 km com a Vilafranca, i ara tocava "baixar i amb el ventet a favor", el temps en el km 6 era clau per valorar les opcions: 3'49"! El vaig fer a un ritme còmode que creia que podia aguantar fins al final, i si feu un càlcul ràpid, retallant 10" als 4'/km a cada km = 50" menys, és a dir baixar 40' per pocs segons! Evidentment anímicament tot canvia quan veus que hi ha opcions i que vas a bon ritme. El km 7 em va sortir a 3'48", però el 8 a 3'56", "ai!", vaig pensar. Però tenia cames i una oportunitat única per baixar així que a ritme i fent 3'51" al km 9 i l'últim amb els ànims de veure que ho aconseguia em va sortir a 3'41", per acabar entrant amb 39'50" :D


Com poden ser tan diferents dues curses de 10km? La de Vilafranca amb gairebé 1500 inscrits, llebres, molt de nivell i carrers força estrets, em vaig sentir una mica atabalat en algun moment. En canvi a Granollers, la meitat de corredors i sense llebres, vaig anar casi sol i això m'agrada perquè potser tenia un corredor a 10-15m i era molt més fàcil dir "va, vaig a per ell" o "intento mantenir la distància", a mi personalment això em va anar molt millor. També, com poden ser tan diferents i contraposats els temps en cursa? Fent 20' els primers 5 km a Vilafranca, però no aconsegueixo baixar de 40', en canvi fent 20'42" a Granollers i sí que baixo, difícil d'explicar! Però hi ha un parell de raons. Una és clara, a Granollers puja i baixa i a Vilafranca eren dues voltes. I l'altra és que jo crec que aquell constipat tot i que no el vaig notar directament el diumenge, sí que estava latent i per això vaig arribar tant esgotat i em va costar tant la segona meitat.

En definitiva, que si no ho intentes és impossible aconseguir-ho! Vaig anar a Granollers pensant "au, ara tocarà buscar uns altres 10km...", i en vaig sortir amb el sub 40' sota el braç, sencer i ben content de la gestió de la cursa feta i de les sensacions :)

Potser alguns pensareu que baixar de 40' en 10km no és gran cosa, però per mi és simbòlic i no sóc un corredor molt ràpid en distàncies curtes, així que estic molt content d'aquest temps i ara toca anar a la muntanya que fa molt de temps que no hi corro! De moment cap a la Cameta Coixa de Miravet, i a veure si tornem a fer una Ultra aquest any, salut!

18 de març de 2016

Marató Barcelona 2016


Hola de nou a tots! Fa força temps de la darrera entrada i tinc moltíssimes coses per explicar, però la més urgent és evident: la Marató de Barcelona 2016! 

I com explicar al blog el que per mi ha estat un somni fet realitat... Començarem pel principi, a veure si d'aquesta forma podeu entendre perquè ha estat tan important per mi aquesta Marató. Tot i que sóc molt jove, de ben petit que ja vaig respirar tot aquest món del "córrer". Avui en dia tothom corre i tothom és capaç de fer curses de 5, 10, 50 o 100km, tant per asfalt com per muntanya... Però en els seus inicis hi havia una cosa anomenada Marató que era un mite, el somni de tot aquell que s'atrevia a posar-se unes bambes i sortir a córrer. Era una cosa molt bèstia, per la qual t'havies de preparar almenys sis mesos i com a molt fer-ne una a l'any. Això ho vaig viure en primera persona amb les dues primeres maratons del meu pare a Barcelona els anys 1993 i 1994, quan la Marató de Barcelona anava de Mataró a l'Estadi Olímpic i jo vaig anar-hi a animar. També hi vaig ser el 2001 i 2002, quan la Marató buscava el seu lloc a Barcelona i no el trobava, i en una època en que ja era més conscient d'això de córrer i vaig fer la meva primera "mitja" a Ripoll el 2002. Durant tots aquests anys es va anar construint al meu cervell el Mite de la Marató, una mena de nirvana/èxtasi total per als corredors. Aquest Mite està format per mils de converses amb molts corredors i sobretot membres de "l'antiga guàrdia" (també anomenats "paralímpics" per ells mateixos...) dels Fondistes Blanes. Dins de totes aquestes converses tothom tenia els seus propis reptes, ja foren acabar-la o rebaixar el propi temps o simplement córrer maratons arreu del món... Però una xifra que es repetia constantment en totes les converses eren les 3 hores... Recordo perfectament com el meu pare em deia "crec que el que té millor marca dels Fondistes és en Miquel Txena que ha baixat de les tres hores...", però també recordo converses dels que havien entrenat tant i tant per baixar de 3 hores i no ho havien aconseguit, o els que ho havien aconseguit pels pèls. Són tots aquests anys rodejats de tots aquests grans corredors i corredores populars els culpables de que per mi fos un somni molt difícil assolir aquestes tres hores. Però això de les tres hores no és cosa meva... L'Arcadi Alibés explica molt bé en el seu llibre "Córrer per ser feliç" això de les 3 hores... Li va costar fins a 3 intents aconseguir baixar d'aquesta marca. I un altre que ho va haver d'intentar un parell de cops va ser l'actual entrenador del Barça, en Luis Enrique, que per 20" no ho va aconseguir en la seva segona marató i va haver-hi de tornar una tercera vegada per assolir-les. I per acabar, un altre exemple de la meva "dèria" per les maratons és aquest excel, on hi vaig recopil·lar totes les maratons que havíem corregut tots els socis dels Fondistes Blanes i vaig treure'n algunes estadístiques... Aquest arxiu el vaig crear el 2010 i el vaig mantenir fins la Marató de Barcelona de 2013; a partir d'aleshores no l'he actualitzat més per falta de temps, si algú vol continuar-ho només m'ho ha de dir! ;)
Amb aquestes línies crec que es pot entendre el perquè de la mítica distància dels 42195m...

Les tres primeres















Però pas a pas, i és que per mi, abans de les 3 hores, el primer somni era acabar una marató! Va ser a Amsterdam el 2007 en un d'aquests viatges maratonians que van fer els Fondistes en aquella època, la majoria organitzats pel meu pare. Recordo tot l'entrenament que vaig fer a consciència, recordo que les últimes 3 setmanes ja estava nerviós per si em lesionava... Volia ser fos com fos a la línia de sortida! Recordo perfectament com l'última setmana vigilava pels carrers per no entrebancar-me... L'obectiu havia de ser baixar de les 3h 30', això era assumible, crec, però en Bartomeu i la Mercè anaven a fer 3h 20' i vaig pensar... Va, per no anar sol, intentem-ho... Va ser divertit mentre va durar... HEHE! Però estic molt orgullós d'haver-ho intentat i d'haver topat amb el famós MUR en la meva primera Marató que em va deixar KO... Allà el vaig conèixer al "puta", doncs bé, me l'he trobat a altres curses al malparit però mai més en una marató... de moment! Vaig haver de caminar amb "flato", i realment ho vaig passar malament una bona estona, però vaig acabar-la com un campió (i amb l'acompanyament de l'Albert!) amb 3h37' i no sabeu com d'emocionant va ser allò per mi, l'entrada a l'estadi Olímpic d'Amsterdam... Un somni fet realitat!

I d'allà en va sortir una promesa entre el meu pare i l'Arturo, i al cap d'un any erem una colla de Fondistes a Nova York, el mite dels mites de les Maratons. M'hagués agradat poder entrenar però tornava de la Transpirinenca i ni jo ni el pare vam poder entrenar gens, però segurament això és el millor que ens podia passar ja que vam decidir fer-la junts i no ens vam separar ni un moment el meu pare l'Arturo i jo. Així que vaig fer la marató de Nova York junt amb el meu pare i gaudint-la del minut 0 a les 4 hores i 18 minuts que vam tardar a arribar a meta, càmera de fotos en mà, saludant a la gent, veient a la mare i la resta de Fondistes que ens van seguir i vibrant al màxim amb la Marató de Maratons. Somni #2 a la saca.






















La tercera va ser 4 mesos després, a Barcelona el 2009, i l'objectiu principal era fer una marató "com Déu mana",  sense caminar en cap moment i intentant baixar de les 3h30'. No recordo gaires coses de la preparació ni de la marató en sí, però sí que recordo la ràbia de l'arribada havent aconseguit el que m'havia proposat! Finalment 3h22'13".


























Les tres hores

Després d'això vaig desconnectar una mica de la marató (d'asfalt) fins al 2012 quan després de córrer la Marató de muntanya de San Francisco (al desembre de 2011), vaig decidir que era el moment "d'intentar" baixar de les 3 hores en Marató. Si voleu saber en detall com va anar, hi ha una extensa entrada al bloc, però en resum: l'entrenament no va ser del tot bo com hauria d'haver estat, i per això ja vaig sortir amb "enteniment" i un objectiu més realista com era baixar de 3h 15' i fer una passa més cap a les 3 hores. I així va ser, vaig fer la meva primera gran marató (considero que una gran marató és quan la primera mitja i la segona mitja tenen una petita diferència en minuts; en aquest cas 1h36'24" i la segona en 1h37'11", per entrar en 3h13'35". Objectiu complert i un pas més a prop de les tres hores.


La següent va ser just l'any després i l'entrenament va ser calcat a l'anterior, de nou no vaig poder entrenar tant com volia, però com que la mitja de Montornès em va sortir gairebé un minut millor i la tirada llarga va anar un pèl millor també vaig decidir fer un pas més i intentar baixar de 3h 10'... I així va ser! A més, va ser molt especial perquè en Joan Pitarch em acompanyar del kilòmetre 15 fins a la mateixa línia de meta. Recordo perfectament l'abraçada que ens vam fer a meta... És per aquestes coses per les que correm també! A més en aquesta marató també vaig aconseguir (sense voler-ho) fer millor la segona mitja que no la primera i a més fent marca personal! Van ser 1h34'25" la primera mitja i la segona en 1h33'54", per entrar en 3h08'19". D'aquella marató (o més ben dit, de la mitja de Montornès) en va sortir una lesió al genoll esquerra que em va torturar molt durant els dos anys següents, en els que gairebé no he fet asfalt però sí molta i molta muntanya! Podeu llegir la crònica sencera d'aquesta marató en aquesta entrada.


Bé doncs enguany no sé per quin motiu a finals de novembre (just abans del canvi de preu) m'hi vaig inscriure juntament amb en Roger, perquè em sentia bé i per posar-me el repte de les 3 hores. Tot i que per aquelles dates era difícil saber com aniria tot i a més tenint en compte que al desembre marxava al Perú i fins que tornéssim no podria començar l'entrenament seriosament. A les dues darreres maratons havia seguit l'entrenament de 3 hores que tenen penjats els de la Marató de Barcelona a la plana web, però no l'havia seguit gaire bé i per això havia rebaixat una mica els objectius. Enguany vaig començar l'entrenament just en tornar del Perú, el 27 de desembre. A poc a poc vaig aconseguir seguir-lo gairebé al 100%, tot i que només tenia 2 mesos i mig per fer-ho. Semblava que els ritmes sortien bé (almenys els de les sèries), però també tenia la sensació que quan tocava "carrera continua", m'apalancava massa. El 7 de febrer (5 setmanes abans de la marató) vaig anar a "La Mitja" de Granollers amb el dorsal d'en Vicente del CEAB, i em vaig proposar acompanyar en Roger perquè fes marca i va sortir un dia rodó en què vaig gaudir moltíssim acompanyant-lo i portant un ritme molt alt! Finalment 1h31'31"! Amb aquest temps estava encara lluny de les 3 hores, però l'objectiu aquell dia era acompanyar en Roger i acabar sencer cosa que sí que va passar.

El 21 de març vam anar a la cursa de muntanya "La Cameta Coixa", 20km amb 1500m de desnivell positiu... Segurament no és el que tocaria en un entrenament de Marató, però després de la Transalpine no podíem dir que no als amics de Miravet! I cap allà vam anar... La cursa va sortir bé, va ser com una tirada llarga (2h40'), això sí, les cames em van quedar trinxades ja que no estaven acostumades ni molt menys a tanta pujada...

Tot anava sobre rodes: les sèries, no em sentia sobrecarregat de cames, no m'havia constipat durant tot l'entrenament... Tot això em feia creure en poder intentar-ho, però al mateix temps no havia fet cap "prova" seriosa a ritme fort, ni tirada llarga ni una mitja a tope unes 3-4 setmanes abans (hauria tocat fer-la el dia de Miravet). És per això que no ho veia clar. De totes formes, ja un parell de setmanes abans vaig decidir que me la jugaria... Ara ja tenia una bona marca en Marató (3h08'), n'estava segur que era capaç de fer-la a 4'20"/km (cosa que em deixaria a 3h03' aproximadament), i per 3 minutets vaig decidir jugar-me-la a veure què passava... Van ser emocionants els dies anteriors perquè tenia aquell cuquet important per saber si seria capaç de fer-ho, o em tocaria empotrar-me contra el mur... Aquelles sensacions que vaig viure abans de la primera marató, abans de la Matagalls-Montserrat, abans de la UTMB...


I així ens presentem a la sortida, amb moltes ganes de posar-me a prova i amb els ritmes al canell per fer 2h59' però no constants, sinó començant a 4'10"/km i acabant a 4'20"/km aproximadament. De totes formes de poc va servir la "xuleta", ja que les llebres de les 3h van fer molt bona feina. Començo just darrere les llebres i comprovo que van als ritmes que tinc al canell, és una forma de no haver de pensar en res més que seguir-les, així que només em preocupo d'això i de situar-me a l'esquerra per trobar-me amb els pares i la Yas al km 5 i després creuar cap a la dreta per trobar-los de nou al km 11. 

Km 5 
Km 11





Del quilòmetre 12 al 16 em relaxo una mica i els faig a 4'20" aproximadament, inclús se m'escapen una mica les llebres (no gaire), i és a partir del 16 que decideixo "atacar" una mica i en aquest moment em concentro fort i faig un molt bon tram fins a la mitja marató, un tram en el que em col·loco davant de les llebres cosa que també va bé per estar una mica més tranquil ja que just darrere hi ha una mica d'acumulació de gent. A partir de la mitja, i ja davant de les llebres gairebé en cap moment em preocupo del rellotge, vaig marcant els km però no miro els temps. Vaig molt concentrat sabent que si no em passen les llebres ho tinc al sac. Però clar, tot just estem al km25-30 i és a partir d'aquí on "comença" la marató. Però segueixo a bon ritme i veig que aguanto bé, em casco un gel al km 22.5 (el primer punt on en donen) i n'agafo un altre per fotre-me'l al 32 aproximadament per arribar bé al final. Una altra de les claus crec que és que en cada avituallament o bé he begut aigua, isotònic o he menjat fruita (plàtan o taronja), i sempre súper important barrejat amb aigua per poder-ho digerir bé (sobretot els dos gels). 

Gir a Glòries Km 28.5

Urquinaona Km 37
La façana marítima és un dels punts importants per dos motius, perquè és del 31 al 35 i perquè a partir del 36 ja estem a una zona molt "guapa": Arc de triomf amb moltíssima animació, portal de l'Àngel, Catedral, Colom i la mítica "pujada" al Paral·lel. Psicològicament pensava que si arribava a Arc de Triomf amb opcions no ho podia deixar escapar... Però això és molt fàcil dir-ho, però no tant fer-ho. Just a Urquinaona on torno a trobar els pares i la Yas, m'estan atrapant de nou les llebres de les 3 hores, però no és fins ben bé a la Catedral que em passen i m'hi poso just darrere, a més toca una mica de baixada fins al mar i les llebres que van animant "va, va que ja ho tenim, anem amb 50" de marge!". Durant aquest tram és quan més m'emociono perquè me n'adono que ho faré, que baixaré de 3 hores i realment no m'ho esperava, no esperava aconseguir-ho al primer intent! Però no em puc desconcentrar, que encara queden uns 4 quilòmetres de cursa! I així arribo ben enganxat a les llebres a Colom, a punt d'encarar el temut Paral·lel. Sense perdre la concentració cap amunt, assaborint cada passa cap a la meta. I a partir d'aquí la glòria, les llebres es van reagrupar abans de la meta i les vaig passar per entrar just davant seu amb 2h58'37"! Amb marge i tot al final! A hores d'ara encara no m'ho acabo de creure...


Bé, doncs ara ja està fet! Sincerament, no comptava baixar 10' la meva anterior marca i baixar les tres hores en aquesta marató... Però mira, resulta que va sortir tot rodó i ho vaig aconseguir! Ara no m'obsesionaré en baixar aquesta marca. Era un repte important i ja està assolit, és hora de pensar en altres coses, com per exemple... un Ironman? Però tot al seu temps, que els reptes s'han de formar primer i després anar per ells a poc a poc i amb constància. Moltes gràcies pel seguiment dels pares i la Yas i per tots els entrenaments que he pogut fer aquest hivern per assolir aquesta fita. 
Salut i fins la propera!

17 de setembre de 2015

Transalpine-Run 2015

Sempre he considerat la Transalpine-Run com una de les grans curses a nivell europeu; segurament a nivell competitiu no hi solen anar els millors corredors de muntanya, pel fet de ser en etapes i equips de dos, però sempre hi ha algun equip amb representants d'alt nivell. Deixant de banda això, està clar que és una de les que s'ha de fer almenys un cop a la vida. El problema és el preu: 1500€ per equip (és a dir 750€ per cap), als quals l'hi has de sumar 150€ (dormir al campament que l'organització ofereix) o els hotels de cada nit si no vols el camp. Més el viatge i despeses col·laterals que sempre n'hi han... En definitiva uns 1300€ per persona, és a dir, una bona morterada. Però bé, en principi havia d'acabar el doctorat i això seria una bona celebració i un bon repte després de córrer la UTMB junts amb en Xavi l'any passat, així que a mitjans de març li vaig proposar a ell mateix i en qüestió de dues setmanes ja estavem inscrits, i teníem els vols comprats!


La transalpine consta de 8 etapes, la cinquena és un quilòmetre vertical (es pot considerar una jornada de "descans"), la segona té "només" 25km, però totes les altres tenen entre 35 i 45km i entre 2000 i 3000m de desnivell positiu; per tant es tracta de fer gairebé una marató de muntanya cada dia i se li ha de tenir molt de respecte i preparar-la molt i molt bé. Però les circumstàncies han fet que ni en Xavi ni jo hi arribéssim gaire preparats en comparació amb l'any passat al Mont Blanc. Però també pensàvem que amb l'experiència d'altres curses i una mica de seny la podríem acabar. En el meu cas, ja vaig explicar que vaig deixar gairebé tot l'esport per centrar-me en acabar el doctorat, però l'aventura al GR20 em va servir de gran entrenament, sobretot perquè vam estar 9 dies caminant una mitjana d'11 hores... Evidentment això em va posar a to i va acostumar el cos a un exercici continuat durant diversos dies, cosa que em va anar molt bé física i mentalment per la Transalpine. Del 10 al 28 d'Agost volia seguir entrenant però entre la setmana de recuperació, molèsties al tendó d'aquil·les i tonteries vàries, al final tot just vaig poder sortir 3 dies a córrer i la resta va ser una mica de bici de carretera i natació per no sentir-me malament... I així, sense massa entrenament, i amb respecte però confiats de que podríem ens presentem el divendres 28 d'agost a Oberstdorf a punt per viure una gran aventura!



Hi arribem de bon matí i l'ambient encara s'està escalfant. Nosaltres dormirem al Camp, que són espais que ells posen a disposició dels corredors per dormir: gimnasos, escoles, búnquers... Ja parlarem dels búnquers... També hi ha la opció de dormir d'Hotel o en furgo/caravana (si tens algú que et pugui fer el seguiments), però en aquests dos casos has de ser tu qui organitzi el viatge. Doncs en arribar al Camp, aquest encara està buit, tot just hi han arribat uns altres corredors. Fem una volteta per aquest magnífic poble pre-alpí i dinem molt bé en una terrasseta amb una bona cervesa alemanya com mana la tradició. A la tarda ja comença a haver-hi ambient a la fira i punt de sortida... I just abans del pasta party ens trobem amb en Sergi i l'Albert, dos germans de Miravet que vénen perquè l'Albert es va haver de retirar tres anys enrere i s'ha de treure l'espina! Amb ells anem al pasta party i a les 19:00:00 (sí, els segons també...) comença la cerimònia d'innauguració... I poca broma que això va en sèrio! Amb totes les banderes dels països desfilant, entrevistes a gent coneguda i tot "a lo grande", de moment la cosa comença bé, quin espectacle!


Primera nit amb nervis... Preparant la motxilla per primer cop, marcant tots els gels que ens han donat i les barretes que portem de casa (hi hem d'escriure el dorsal amb un rotulador), i organitzant per primer cop tota la roba dins la bossa Salomon de 100L que ens han regalat per transportar-hi les coses. Malgrat tot, vaig dormir molt bé i ens vam llevar amb ganes d'experimentar un gran primer dia! Els del Camp també tenim l'esmorzar inclòs i el primer dia va estar molt bé. A la sortida ens trobem amb l'Albert i en Sergi de l'equip "La Cameta Coixa" i decidim que sortirem junts a veure com anem...





Etapa 1: Oberstdorf (Alemanya) -> Lech am Arlberg (Àustria) - 34.6km; 2083m d+

La sortida del primer dia és molt tard (a les 10:00), els altres dies sempre serà a les 7:00 o a les 8:00 excepte el dia de la crono, i a més fa un sol que ni a Blanes... De fet, la previsió per als primers 4 dies sembla que serà molt de sol i calor i que després es complicarà. Amb el neguit de començar, no fem més que fer fotos i esperar el moment d'arrencar aquesta gran aventura! Finalment sortida amb les notes de "Highway to Hell" que ens acompanyaran en cadascuna de les sortides. Etapa amb molta calor i amb en Xavi patint molt sobretot la segona meitat de cursa. Vam anar junts tota l'estona amb els de Miravet i ens vam ajudar tots molt. Finalment vam aconseguir arribar després de 7h 24' i ens esperava una bona cervesa (sense alcohol) a l'arribada. Aquest dia tot va ser estressant, perquè a més de sortir molt tard i arribar també tard, era l'únic dia que no hi havia Camp i l'apartament que vam agafar estava a l'altra punta del poble (on hi vam anar caminant). Sort que era guapo l'apartament! Per anar al pasta party vam haver de creuar el poble de nou i vam arribar-hi que ja havien fet l'entrega de premis. Però la sopresa per part meva va ser veure com després del brieffing feien un passe de fotos del dia (fotos bones, d'alta qualitat) i un vídeo brutal també del dia! Ja me'n començava a adonar que els 750€ d'inscripció havien estat molt ben invertits...



Etapa 2: Lech am Arlberg -> St. Anton am Arlberg - 24.7km; 1900m d+

Comencem la segona etapa a l'últim bloc de sortida (el C) i a més avui com que comença per un camí estret sortim 20' més tard (a les 8:20), però això jo crec que al final ens va beneficiar ja que al sortir vam córrer ràpid i vam entrar al caminet els primers, així vam anar al nostre ritme fins que vam enganxar els darrers del bloc B. Avui és l'etapa més curta tot i que té força desnivell, arribem a dalt la primera pujada amb molt bones sensacions i després de creuar-nos amb en Philipp Reiter que havia de córrer però està lesionat i ens segueix tirant fotos! L'etapa és fantàstica, tant per les vistes, com pel terreny (força tècnic), com per les sensacions que són molt millors que les d'ahir tot i que segueix fent calor. Completem l'etapa en 5h 24' també amb "La Cameta Coixa" i ens fem un banyet a un llac artificial al costat de l'arribada.



Etapa 3: St. Anton am Arlberg -> Landeck - 39.6km; 2658m d+

Només de llevar-me me n'adono que alguna cosa no va bé... Els isquios em tiben moltíssim pel simple fet d'allargar la cama per caminar... Això encén totes les alarmes tot i que confio que quan s'escalfi no em farà mal i serà qüestió de vigilar de no trecar-nos. El primer tram és per mig de bosc i en pujada, no m'acaba de marxar el dolor i a cada tram planer que toca trotar em fot molt mal. A les baixades en canvi (com més fortes millor) no em fa tant de mal, suposo que perquè al ser fortes faig passetes més curtes. En qualsevol cas sembla que a mesura que passen les hores es va escalfant tot i que en cap moment acabo d'anar 100% còmode. Els últims 13 quilòmetres són molt extranys... Primer 8 quilòmetres de baixada en picat per una pista que al final es va transformar en carretera i uns darrers 5km de fals pla que més aviat era un trencacames infernal on jo l'únic que volia era arribar per acabar l'etapa, estirar i intentar recuperar els meus tocats isquios, "La Cameta Coixa" anaven molt bé i ens anàven estirant i a en Xavi li estava afectant un cop de calor que el va deixar ben KO just creuar la meta... Finalment vam arribar amb 7h 6', un bon temps per l'etapa però molt tocats abans de l'etapa reina de l'endemà. Aquí a Landeck vam anar a berenar i refrescar les cames abans del pasta party amb "La Cameta" i també amb el "Trivici Team" una parella mixta de Banyeres de Mierola (l'Edu i l'Emilia).


Etapa 4: Landeck -> Samnaun (Suïssa) - 45.7km; 2861m d+

L'etapa reina no va començar molt bé per l'equip "Fondistes Blanes", jo seguia amb forces molèsties als isquios i en Xavi tenia l'estòmac regirat segurament per culpa de la deshidratació del dia anterior i li va costar sopar i esmorzar. Tot i això els primers 4 km en pla per una pista em va costar moltíssim seguir el ritme que portàvem amb "La Cameta" i "Trivici" amb els que vam començar junts. Els primers compassos de la pujada (un mur de 1200m de desnivell) també vam anar junts, però va arribar un punt que amb en Xavi vam dir que ens ho havíem d'agafar amb calma i anar fent si volíem arribar al final. Així que els hi vam dir que tiréssin, que nosaltres al nostre ritme aniríem fent. I així va ser, poc a poc, pas a pas, sense pressa i ajudant-nos l'un a l'altre amb el menjar vam arribar a dalt (foto) i a en Xavi li va canviar la cara! Realment al matí no les tenia totes sense gairebé esmorzar, però havíem superat el tram més complicat i teníem un bon avituallament al davant! I així amb les piles carregades vam encarar el que ens quedava d'etapa reina que no era poc. Els meus isquios es van anar escalfant tot i que no estaven per tirar coets... I així vam anar fent en un dia que també vam passar per uns paisatges molt bonics. Al final una forta baixada primer per pendents de gespa i finalment per pista fins acabar de nou amb uns 8km de puja i baixa trencadors arribant després de 8h 51'. Però avui la meta era especial, tothom tenia marcat el quart dia com a clau, era l'etapa reina i l'equador, i a més a més l'endemà només tocava un quilòmetre vertical que suposaria un esforç molt gran però curt i tot el dia per recuperar i carregar energies. I per mi era especialment positiu ja que no hauria de forçar els isquios per res ja que la baixada seria en telefèric! HEHEHE! :D
Ai, per cert, una altra cosa positiva era que amb en Xavi havíem reservat un apartament per aquests dos dies que passaríem al mateix poble per descansar millor i a més al final també s'hi van poder afegir l'Albert i en Sergi. Per mi va ser fantàstic poder dormir a l'apartament i per en Xavi encara millor ja que li estava costant una mica dormir als campaments amb la màrfega i tot plegat. Per anar al pasta party havíem d'agafar un telefèric (el que ens baixaria l'endemà), i va ser espectacular sopar allà dalt (a més amb un gran sopar amb força varietat! Jo vaig menjar arròs després de tots els dies de pasta...). L'endemà la sortida és en plan crono del tour, cada 20" un equip i comencen els últims. Nosaltres sortirem a les 10:42:00 mentre que "La Cameta" i "Trivici" ho faran sobre les 10:49 (estan un darrere l'altre a la general!), esperem que no ens atrapin! Doncs amb totes aquestes bones sensacions i moltes hores per poder descansar ens n'anem a dormir més contents que mai!


Etapa 5: Vertical Challenge - 6.2km; 731m d+

Quin gran esmorzar que ens va preparar la mestressa dels apartaments! Fantàstic. Ja sabíem que plouria i de fet això no era una mala notícia després de tants dies de calor... Un autobus ens porta a la sortida i a 20' de la nostra sortida comença a ploure fortet! I continua fins la nostra sortida, o sigui que tope motivats sota la pluja amunt! Els primers 2,5km són planers i després són uns 3km a tope amunt fins a meta. El tram pla no té res d'especial però passem a molts equips, la pujada si que és molt guapa i amb la pluja hi ha molt fang que sort que portem els pals... Apreto tant com puc en Xavi tot i que també ens trobem algun tap que no ens deixa avançar com ens agradaria! Al final arribem amb 1h 10' i molt contents. A dalt tenim una bossa per canviar-nos i el pasta party serà ara just acabats (dinar) i tota la tarda per descansar. Just després de dinar no em trobo massa bé i començo a baixar una mica abans amb en Xavi. Un cop a baix ens equivoquem de bus i l'agafem en direcció contrària, o sigui que al final arribem igual de tard a l'apartament... El més curiós és que "La Cameta" i "Trivici" també van fer el "besugo" i la van liar amb el bus... Vaia tela...

La tarda me la passo estirat al llit i tots junts mirant l'etapa reina de "La Vuelta" amb no sé quants ports de primera i especials per Andorra. Noto com si estigui mig constipat, en acabar la crono m'he canviat però no els mitjons i les bambes que estaven xops i potser he agafat fred... Realment no pots cometre ni una errada. Després de "La Vuelta" ens trobem amb l'Edu i l'Emilia per anar a sopar i anem al restaurant d'un hotel on sopem un menú molt bo per 20€ (per ser Suïssa està prou bé), però la millor anècdota és que l'ampolla d'1L d'aigua mineral ens costa 7€, mentre que una gerra de mig litre de birra 5€... Té tela la cosa! El sopar m'ha anat molt bé, però la nit és un infern... Tinc molta pessigor al coll, i amb calor/fred que no sé si tapar-me, treure una cama a fora o què... M'aixeco mil cops a beure aigua i començo a preocupar-me per l'endemà, però al final aconsegueixo descansar força.


Etapa 6: Samnaun -> Scuol - 37.1km; 2064m d+

M'aixeco amb no molt bones sensacions i un whasapp d'en Jordi Vissi després de comentar-li em dóna una recepta que l'aplico a l'esmorzar dels apartaments: aigua calenta amb mel i llimona! I m'entra perfectament (i també psicològicament... hehe), combinat amb un ou passat per aigua, un esmorzar complet i a creuar els dits... En Xavi surt molt fort, com sempre, i jo avui no les tinc totes (ara que els isquios ja estan més tranquils... Casum dena!), així que en calma amunt i la primera pujada se'm fa llarga. De fet, després del primer avituallament se m'escapa en Xavi amb els del "Trivici" i a més he de fer dues parades tècniques una per buidar bufeta i una altra per cordar-me les bambes... Amb tot plegat em queden força lluny però poc a poc els vaig atrapant i just quan els agafo em trobo pletòric, sembla que he deixat el mal de coll enrere i em sento molt bé. Aquí l'Edu comença a tenir problemes d'estòmac (ja havia sortit tocat) i en Xavi i jo tirem endavant, fem una gran baixada tot i que la segona pujada la fem tranquilets per una pista i la baixada final ens tornem a deixar anar per arribar finalment en 6h 19'. 

 El campament d'Scuol són uns búnquers de la primera guerra mundial. De primeres pot semblar molt emocionant, però es tractava d'un forat a sota terra amb una ventilació que feia molt soroll i uns espais molt petits per dormir... En definitiva, que molta gent va decidir marxar en busca d'un Hotel, i gràcies a això els que ens vam quedar vam tenir més espai. A més en Xavi va trobar un matalàs d'espuma per allà tirat i va poder dormir més tou que els altres dies... 







Etapa 7: Scuol -> St.Valentino alla Muta (Itàlia) - 37.8km; 1633m d+

Penúltima etapa i ja olorem el final. Si no passa res extrany ho tenim gairebé al sac. Primers quilòmetres de nou picant abaix per una pista, avui em sento força bé, i tot i que en Xavi m'estira com cada matí el puc seguir força bé. Després de nou una gran pujada d'uns 1100m d+, em sento mooolt bé i la pujo molt fort! A més passem per un dels millors paratges de la cursa, un camí excavat a la roca que enmig de la boira que hi ha i després de la pluja és espectacular. Després un tram trencacames, baixadeta i avituallament on anem a un ritme constant amb en Xavi. Ja només queda una pujadeta i una llarga baixada fins a meta que tornem a fer a molt bon ritme fins a meta, on hi arribem en 5h 31'. Abans de marxar dèiem en conya "nosaltres els primers dies a poc a poc i ja atacarem al final" i sembla mentida, però sense voler-ho ho hem anat complint, aquests últims dies cada dia ens sentim millor i podem apretar més!
Durant el briefing ens confirmen que l'endemà s'espera molta pluja i neu a cotes altes i que per això farem el recorregut alternatiu, enlloc de 42km amb 2300m d+, seran "només" 39km amb 1600m d+... A tots ens feia il·lusió pujar el darrer pic que era el punt més alt de tota la travessa i deien que era molt guapo, però portant 230km a les cames tampoc ens barallarem per això, no? HAHAHA! :D
Avui toca dormir en el gimnàs d'una escola, però en Xavi "cata" un sofa i se'l reserva per la nit... Així que el tindrem a tope per l'endemà!




Etapa 8: St.Valentino alla Muta -> Sulden - 39.8km; 1600m d+

I tant a tope! Sortim sota una fina pluja i una bona rasqueta que ens acompanyarà tot el dia, ja sabíem que els primers 12km eren per carretera i en baixada i després encara en quedaven 4 plans per pista (això era el recorregut normal, només canviava la part final). Així que després d'uns 20' d'escalfament que van ser més o menys plans, ens vam posar en "modo" mitja marató i no vegis a quins ritmes vam baixar... El rellotge marcava 4'10" per alguns moments! Ja sé que en baixada pot semblar normal per alguns, però pel nivell d'en Xavi i meu i després de tot el tute era brutal que l'últim dia poguéssim anar a aquestes velocitats! En definitiva, que tot i que els primers quilòmetres no vam apretar, vam arribar al km12 (havent passat ja un avituallament) en 1 hora clavada! Quin ritme! Jo crec que l'emoció de l'arribada ens va posar a mil i vam fer la millor etapa de tota la Transalpine, com vam gaudir sota la pluja olorant la victòria i en el nostre millor dia. Al final vam entrar a meta després de 5h 14' (no està mal eh?) amb l'alegria d'haver arribat després d'un començament accidentat i alguns problemes sobretot els primers dies. Realment vam saber gestionar la cursa, i conscients de la falta d'entrenament, vam anar fent poc a poc fins acabar amb molt bones sensacions. A més, tant "La Cameta" com "Trivici" també van acabar, és a dir que per nosaltres va ser un èxit total i la foto damunt del podi tots sis junts per mi és el millor que m'emporto d'aquesta cursa cap a casa!


L'espectacle de l'últim dia va ser genial, vídeo resum del què és la cursa, entrega de premis al primers, fotos de tot plegat i finalment entrega de les samarretes d'un a un a sobre l'escenari! I tots amb la samarreta de "Finishers" a dalt l'escenari un "Highway to Hell" memorable, de pell de gallina, que només els que vam acabar sabem què significava... Quina eufòria de tots! I la cirereta del pastís: DJ i birres a dojo amb el guanyador de la categoria mixta, el megacrack Pere Aurell i un altre crack, en Julián de "carrerasdemontana.com" i jo per allà mig amb dos bèsties de les curses de muntanya més content que un gínjol! Al matí la ressaca no va ser molt forta (per sort), i el viatge de tornada va ser molt tranquil (tot i un petit descontrol en el moment de pujar als busos) i amb visita inclosa a Munich, una ciutat que no havia visitat mai. Arribada a Barcelona i cap a casa a descansar amb la Yas, que aquest any li hauré de fer un monument per tots els cops que he marxat! ;)


Finalment vam quedar en la posició 131 de la general d'equips (de 207 acabats) i en la 38 d'homes (de 45 acabats), tingueu en compte que al final de la primera etapa anàvem el 234 de la general i els 54 d'homes i que absolutament cada dia vam millorar la nostra posició en les dues classificacions... Més o menys com vam fer l'any passat a UTMB, de menys a més, com ha de ser! I ara, desde casa fent una valoració del global de la cursa, penso que ha estat una de les millors experiències que he viscut, per molts motius, per compartir-ho amb en Xavi, per la magnífica gent que hem conegut amb qui hem fet molt bona amistat, i perquè la gent que hem conegut és d'arreu del món (sudafricans, canadencs, japonesos...), amb qui hem compartit quilòmetres però també l'experiència del Camp, dormint tots a terra en un ambient de germanor i companyerisme total. També perquè hem creuat els alps en un entorn magnífic i amb etapes brutals de gairebé una marató de muntanya cadascuna... I això amb molt poc entrenament! A més, m'agradaria comentar un detall, moltíssima gent (per no dir tothom), portava els seus batuts recuperadors per després de la cursa i batuts energètics per abans de començar la cursa, també estris per fer massatges i cremes per cada dia, etc... En Xavi i jo portàvem poca cosa més que unes barretes i unes llaminadures per la cursa i una mica d'Isostar per fer d'Isotònic. Ja us asseguro que es pot fer la cursa com ho vam fer nosaltres, però segurament aquestes cosetes prenen més importància quan es tracta d'un esforç durant tants dies... Malgrat tot, aquí estem, de menys a més i sense barreges extranyes (excepte alguna que ens van deixar els de "La Cameta"... HEHEHE ;)

En definitiva, val molts calers però és una experiència única que val moltíssim la pena, amb una organització excel·lent... Si mai podeu, busqueu-vos un company i cap allà. I ara, a per la propera aventura...!

PD. Aquí teniu totes les fotos al Facebook
PD2. I el track complet al Wikiloc
PD3. Crònica molt bona d'en Julián de "carrerasdemontana.com"