Transvulcania 2019

Doncs sí, després de molts anys de somiar-hi, per fi hem anat a la illa de La Palma a córrer la mítica Transvulcania! :D

Això sí, el camí per arribar-hi ha estat llarg, no només perquè fa molts anys que en tenia ganes, sinó perquè aquest mateix any tampoc estava clar si hi podriem participar fins ben a última hora, a part que l’entrenament i les setmanes anteriors a la cursa no han estat els òptims…

Tot comença fa uns quants anys quan l’Helio Lopez, dels Fondistes va participar en una de les primeres edicions de Transvulcania i al mateix temps la cursa va començar a agafar nom per la implicació de Salomon i la participació d’en Kilian, així com de l’Emilie i l’Anna Frost entre d’altres. Va ser aleshores quan ja em va picar la curiositat i més després de les repetides participacions d’altres Fondistes com en Toni i en Capa que ens explicaven les meravelles de l’illa. Va ser el 2013 quan m’hi vaig inscriure ben aviat només d’obrir inscripcions (per córrer l’edició 2014) amb en Jordi Vissi i en Xavi Ripoll, als que s’hi va afegir en Roger Fonseca i altres Fondistes posteriorment. Tot i això, aquell any em va tocar UTMB i el meu genoll em va portar de cap molts mesos i finalment vaig cancel·lar la inscripció. El 2015 vam agafar un apartament amb en Jordi Vissi abans de fer la inscripció (per córrer l’edició 2016), vam intercanviar diversos mails amb la organització sobre la justificació de tenir una cursa de 40km, i al final tampoc vam anar-hi… Després han vingut els primers anys de la Pyrenees Stage Run, i la Costa Brava Stage Run, i com ja heu comprovat al blog, no han sigut anys gaire actius (per uns motius o altres) esportivament parlant. Però ha arribat el 2019 i finalment hem tornat a córrer amb “regularitat” i de moment ja he fet un parell d’Ultres! Des del 2014 a UTMB i 2015 a Transalpine que no feia cap cursa de distàncies tan llargues!

El 2018 Tuga Wear (patrocinador principal de les nostres curses) va entrar a Transvulcania per fer-los la roba tècnica de la bossa del corredor, i es va tornar a encendre la flama d’anar a La Palma a córrer la cursa (i la possibilitat de promocionar-hi les nostres). Tot i això, el 2018 no es va fer fira del corredor i finalment no hi vam viatjar. El 2019 es tornava a fer fira, i després de la participació d’en Dario (responsable de l’empresa organitzadora de Transvulcania) a la PSR, vam quedar que tindriem un estand a la Fira per promocionar la CBSR i la PSR! :)

De la cursa de moment no en vam parlar perquè no sabiem amb en Jordi com estariem de forma ni si la podriem fer. Així doncs, com sabeu, vaig començar l’any amb l’objectiu dels 10km, que va servir per fer una bona base, i un cop aconseguit vaig seguir corrent per muntanya amb força regularitat i vam fer alguna sortideta llargueta amb bicicleta amb en Jordi que va anar força bé, i així, a dos mesos de Transvulcania ens vam decidir a apuntar-nos-hi, i al mateix temps a una altra cursa que feia molts i molts anys que també volia fer: la Marxa de Resistència 24 Hores del Cap de Creus! 

La marxa del Cap de Creus és una clàssica del calendari català amb un recorregut molt guapo i que l’any 2015 vaig fer la “Mini”, que són els primers 27km de la llarga que en té 87. Aquest cop tampoc ens vam apuntar a la llarga, sinó a la “Mitja” que són els últims 60km de la llarga. La cursa era 3 setmanes abans de Transvulcania i havia de servir d’entrenament clau… Doncs bé, segurament d’entrenament va servir, però les vaig passar canutes durant gairebé tota la cursa. Vam sortir fortets amb en Jordi en la primera pujada fins a Sant Pere de Rodes i em sentia bé, però a partir d’allà, després de la part tècnica ja vaig començar a justejar i a no sentir-me a gust, però era extrany perquè havia entrenat un parell de dies més de 25km bé, i tot just estavem al 15… Vaig anar aguantant amb aquest malestar (era mal de cames i esgotament general) fins al 30, Cadaqués, on vaig menjar l’arròs boníssim que tenien a l'avituallament i vaig mirar de fer un "reset" i en part va funcionar, tot i que després van apareixer les rampes que em van acompanyar els últims 30 fins a meta. Realment  va ser molt dur perquè no vaig tenir el dia i vaig patir molt, però tot i la duresa no tenia cap ganes d’abandonar, volia anar fent fins arribar, i només em sabia greu perquè el pobre Jordi em va anar esperant i no em va deixar en cap moment! Finalment vam fer 8h46’ i l’objectiu era fer 8 horetes, així que no està tan malament, però vaig patir moltíssim i realment va ser un cop metal de cares a Transvulcania (Movescount aquí). Per cert, ens vam quedar un parell de dies amb la colla a Llança i em va agradar molt perquè ens van venir a veure en un parell de punts de la cursa (a part de la sortida i l'arribada), merciiii! :D

Però bé, aquest no va ser l’últim "cop" abans de Transvulcania… Quedaven dues setmanes per la CBSR i molta feina per fer, cosa que es va traduir en només 2 entrenaments després del Cap de Creus i abans de Transvulcania (45’ i 50’) i molt poques hores de son… I després de la CBSR més: amb només 2 dies haviem de tornar tot el material així que dilluns i dimarts a dormir poc altre cop, i dimecres l’avió sortia a les 8:00 del matí, és a dir que a les 4:30 d’empeus. I no us vull atabalar, però només d’aterrar a La Palma cotxe cap a la fira a muntar el nostre estand ja que ho hem de tenir tot a punt a les 4 de la tarda! I dijous i divendres de 10:00 a 21:00 a la fira (sí, la major part del temps de peu per explicar la cursa als corredors interessats), i la Transvulcania dóna el tret de sortida dissabte a les 6:00 del matí, o sigui que a les 3:45 sona el despertador (i això, perquè ens ho vam muntar bé i vam agafar un Taxi amb en Miet, corredor polonès de la PSR2017, per poder apurar totes les hores de son possibles…). És a dir que imagineu-vos amb les energies que ens presentem a la línia de sortida de la TRV… Jo personalment amb moltes ganes, però conscient que ni l’entrenament ni els dies previs a la cursa havien estat els millors. Dit això, tots aquests contratemps també van fer que tingués molt clar que l’objectiu era gaudir d’una cursa espectacular amb un ambient màgic i molta animació durant tot el recorregut. Així que, tot i fixar-nos les 13 hores com a horitzó, en cap cas era un objectiu ni un repte, sinó més aviat una guia a seguir en els temps intermitjos per veure si ens aniriem a les 14, 15 o 16 hores… ;)

Així que almenys mentalment estava a la línia de sortida sense cap pressió, i amb l’objectiu de gaudir del recorregut i la cursa en sí, i això, ja us asseguro que facilita molt les coses!

L’ambient de la sortida és especial, al costat del Far de Fuencaliente, el punt més meridional de l’illa, de nit, amb els frontals i la il·lusió al màxim. L’inici estava clar: arribar molt sencers a El Pilar, avituallament al km 24 de la cursa i amb la meitat del desnivell positiu de tota la cursa ja fet. A més, aquí ens venien a veure la Yas i la Ruth amb els nens. Tot aquest primer tram el vam fer força junts amb en Jordi i en Miet, amb tanta gent que hi havia no anavem un darrera l’altre però ens anavem vigilant. A los Canarios es feia de dia i la gentada era espectacular. A mig camí del següent avituallament (Las Deseadas), en Miet va anar quedant enrere, i en Jordi se m’escapava però quan arribava a dalt d’una pujada m’esperava i continuavem junts una estona, i així vam anar fent i recordo perfectament quan em va dir a les 2h15’ aproximadament que ja portàvem 1500m positius! Jo anava fresc i just en aquell moment vam veure l’illa de Tenerife amb l’imponent Teide i també l’illa de La Gomera. Va ser una injecció de moral perquè em sentia molt bé i fresc!

I així, anar fent fins arribar al famós punt d’avituallament d’el Refugio d’El Pilar (famós perquè és un punt clau de la cursa, i a més, hi acaba la Mitja Marató i hi comença la Marató). Aquí en Dario em va veure arribar i ens vam fer foto i ens va donar quatre consells mentre menjavem i buscavem la Yas, la Ruth i els nens. Després d’esperar una estona (i veure arribar un bus) i no veure-les, decidim anar tirant i per sorpresa estaven una mica més endavant esperant-nos! :D Sempre dóna energia trobar la família i a mi em va anar molt bé. Així que primera part de la feina feta, anava prou bé tot i que és cert que començava a tenir les cames cansades i em feia patir que es comencés a repetir el què va passar al Cap de Creus. De totes formes el ritme havia estat molt més assequible i també aquest cop m’estava prenent una pastilleta de sals cada hora (com quan corria Ultres...) per evitar les rampes. La paradeta a El Pilar va ser d’una mica més de 10 minuts, i els següents 7km van ser per una pista que picava una mica amunt però que es podia córrer i els vam fer junts amb en Jordi trotant tranquil·lament, anar fent.

Després d’aquest tram i de l’avituallament d’el Reventón comença el tram més llarg entre dos avituallaments, que, a més, té 900m de desnivell positiu i comença a picar fort el sol. Per mi va ser un tram clau. Jo ja havia dit a en Jordi que quan ell volgués anés fent, i va ser aquí quan ens anavem veient però a mig camí ell va anar tirant, segurament va conicidir en el moment en què jo vaig començar a patir. En general estava bé, però a les pujades més fortes notava com si tingués el cor a la boca i amb pulsacions molt altes, havia de pujar a poc a poc i un parell de vegades vaig parar a un roc, per descansar i beure aigua. Amb les sensacions que tenia he de reconeixer que vaig pensar que si seguia així i en una cursa amb tant de risc per altes temperatures, no me la jugaria i em retiraria, però de moment l’objectiu era superar el moment i intentar fer un “reset” al següent avituallament. I així va ser, vaig anar fent comptant els quilòmetres fins arribar a l’avituallament del Pico de las Nieves, i allà vaig seure, vaig beure la Coca Cola ben fresca que oferien i vaig menjar força fruita, ja que la resta no m’entrava. Vaig estar 15’ en aquest avituallament, molt de temps assegut, bevent i menjant el que vaig poder, i intentant relaxar-me per fer un bon “reset”… i tant que el vaig fer! Només de sortir amb un pujadot que hi havia ja vaig veure que anava molt millor, i així vaig seguir en un tram que picava amunt però també tenia algun “descansillo” per trotar. Al següent avituallament, Pico de la Cruz, no volia parar-hi gaire, però vaig trucar a la Yas per avisar-la que tot i que en Jordi havia tirat i anava sol que estava molt bé i que anava fent! Al final vaig ser-hi casi 10’. A partir d’aquí, “només” 4,5km fins al famosíssim Roque de los Muchachos (2420m), el punt més alt de la que és la 2a illa amb més alçada de totes les Canàries, amb un gran avituallament i inici de la temuda baixada final. Tot i que anava bé em va costar arribar-hi, a més aquí hi ha una zona que no et deixen utilitzar els pals i ho vaig notar… Al Roque hi havia moltíssima gent i vaig estar xerrant amb uns catalans que l’havien fet altres anys, i fent càlculs de l’estona que podriem estar baixant i el temps final (portava 10h15’), semblava que podrien ser 14h o 14h30’ si tot anava més o menys bé. Hi havia pasta aquí dalt, però amb aquella calor em semblava impossible menjar-la, així que vaig seguir amb la fruita i la Coca-Cola (que sempre tenien ben fresca, com l’aigua, amb glaçons, cosa que us asseguro que és molt d’agrair!).

Foto al Roque i avall! Avall? No sé jo… Tothom diu que a partir del Roque tot és baixada, i la veritat és que als primers 3 quilòmetres hi ha una zona força trencacames amb unes quantes pujadetes… No és gran cosa, però no és baixar al saco fins al cap d’una estona. Això sí, només començar ja em vaig adonar que anava fi! Sorprenentment tenia les cames molt bé pel tute que portaven, i el primer sorprès vaig ser jo! Mare meva quina manera de gaudir, corrent gairebé tota l’estona baixant i passant a moltíssima gent (diria que el 90% de corredors baixaven a peu). Després de la mala experiència al Cap de Creus, això pintava totalment diferent i estava fent allò que m’agrada tant d’acabar bé una Ultra! I així vaig seguir fins a l’avituallament d’El Time, a més de mitja baixada, on tot i anar bé m’hi vaig tornar a passar 10 minutets. Encara que sembli que aquestes parades són molt llargues, crec que les necessitava pel “poc” entrenament que portava i m’anaven molt bé tant físicament com psicològicament per fer petits "resets". I avall de nou amb ganes d’arribar a Tazacorte. A mig camí, per la cresta tens imatges de la llarguíssima avinguda i recta de meta, i al mateix temps veus Tazacorte i sembla tot tan a prop... però un cop a Tazarcote has de pujar a Los Llanos… Sort que estava súper sencer i molt animat, sinó això es podria fer molt i molt dur.

I finalment, el tram de camí empedrat que baixa a Tazacorte: quina meravella! És gairebé una paret vertical, i el camí va fent ziga zagues, sempre amb la festa de Tazacorte sota teu (avituallament de la Ultra i arribada de la Marató). Aquí sí que hi vaig arribar on fire i ja no vaig ni parar, vaig beure un glop de Coca-Cola i vaig continuar, que si tot anava bé podia baixa de 14 hores. Perquè veieu que la baixada va ser brutal, vaig arribar al Roque de los Muchachos en posició 692, i a Tazacorte hi vaig arribar el 547, gairebé 150 posicions en 18km de baixada!

Mentre encarava la riera cap a Los Llanos vaig avisar a la Yas que en una horeta estava a meta, vaig estirar el pals i amunt, pim pam, amb l’objectiu de baixar de 14 hores. Anava amb 2 corredors més que ens vam anar acompanyant en els pujadots que porten (després de travessar la carretera 3 vegades) fins a la llarguíssima recta de meta. I a gaudir, trotant, treient la GoPro i contentíssim de com havia anat la cursa! Abraçada amb la Yas i entrada a meta en 13h49’10”, tenint en compte que l’objectiu més optimista eren 13 hores, ja firmava aquest temps i gaudint tant tota la cursa, compartint els primers compassos amb en Miet i el primer terç amb en Jordi; superant un moment compicadet i després baixant ben alegre cap a meta!

No sé si aquest parell de curses farà que seguim en la línia de córrer més curses, però estic content d’haver tornat a fer una Ultra i més una cursa mítica com Transvulcania que feia tants anys que volia correr. Tenim algun objectiu amb en Jordi, algun repte que fa temps que volem fer (fora de cursa), com els Pedals d’en Serralonga (en bicicleta) o tota la Costa Brava, de Portbou a Blanes, d’una tirada també en BTT. A veure si podem fer aquest parell abans de la PSR… I un altre que fa molts anys que vull fer i que l’estada a Tenerife ha despertat de nou: La ruta 0-4-0 al Teide! Em faria moltíssima il·lusió, a veure si ho podem lligar per la tardor. Ho deixo escrit per si d’aquí uns anys no ho he fet, pensar-hi i anar-hi! Apa, salut i cames, companys! :D

Us deixo amb el meu track, el perfil, els temps de pas i un parell de vídeos que ha publicat l'organització de la cursa: