Ultra Rialp Matxicots 2012 - 82km 7000m d+ - 19h16'

Després del "fracàs" de la Núria-Queralt, vaig aparcar les "ultres" i no en volia ni sentir a parlar... A la "Nuria" volia fer-ho molt bé i vaig acabar retirant-me amb un tall de digestió duríssim... Sé que hi van influir molts factors (calor, menjar, aigua en males condicions, esforç...), però és impossible no pensar que no estàs fet per aquestes curses (era sens dubte la cursa més dura que m'havia plantejat mai), i que m'havia de conformar en coses més curtes... De totes maneres només han fet falta un parell de mesos perquè es tornés a encendre l'espurna de les ultres... En tornar de les vacances de l'última setmana d'agost, vaig plantejar-me dues opcions, la Rialp Matxicots (el 15 de setembre) o la Ultra Trail Serra de Montsant (el 20 d'octubre); també eren les dues últimes oportunitats per aconseguir els 3 punts que em faltaven per pre-inscriure'm a la Ultra-Trail del Mont Blanc... Finalment es van anular dues possibles activitats que tenia pel 15 de setembre i vaig enviar un mail a Rialp Matxicots (ja havíen tancat inscripcions...). Doncs com qui no vol la cosa em contesten que acaben de tenir una baixa i que si vull la puc aprofitar! Masses coincidències com per no llençar-m'hi de cap! Quan s'ajunten tantes coses millor no pensar-ho massa! A més en Roger també està apuntat a la modalitat de marató (primera meitat del recorregut) i podrem disfrutar-ho junts!

Evidentment que els objectius són molt diferents a la Núria-Queralt, per dos motius, perquè no estic tant entrenat com ho estava abans i perquè necessito ser finisher per treure'm l'espina i aconseguir els 3 punts! :D Així que aquest cop res de "chuletes" amb els temps i desnivells, a més portaré els pals per les increïbles pujades que ens esperen! Realment és una de les Ultres més dures del calendari si tenim en compte el desnivell positiu respecte els quilòmetres que té la cursa (proporcionalment més que Cavalls del Vent o la Ultra del Mont Blanc!). A més a més, diumenge passat vaig córrer una cursa de 26km, dilluns vam fer la Ruta del Ter (220km) amb en Nil en 1 dia en BTT i dimarts vaig anar a la manifestació de Barcelona: "Catalunya, nou estat d'Europa", i realment no va ser la millor recuperació després de la "matada" de dilluns... Durant tota la setmana vaig tenir unes molèsties al turmell dret que em preocupaven força, dijous matí el massagista em va dir que tenia el quàdriceps dret fet "caldo" (realment ja ho sabia), però em va fer una bona repassada i vaig creuar els dits perquè tot es posés a lloc per dissabte.

Finalment en Roger s'ha lesionat el taló i no podrà venir, pujaré amb en Jordi Güera (que farà la marató) i en Xavi, un noi de Sant Celoni mooolt preparat que també farà la marató. El trajecte amb la furgo és un fart de riure, tota l'estona fent conya! Arribem a Rialp, recollim dorsals, saludem a grans grans corredors, a sopar ben aviat i a dormir que toca llevar-nos d'hora!!
A les 4:30 sona el despertador, em preparo, em poso una compressió al quàdriceps dret per "controlar-lo" i baixo a esmorzar. Tot va bé, estic nerviós però no més del normal. M'ho agafaré com una excursió a la muntanya, almenys la primera pujada de 2200m! Sí, sí, un mur! :D
Passem el control de material i ràpidament a les 5:30 sortida cap amunt sota un cel ben estrellat. Aquests primers quilòmetres passen molt bé, vaig molt tranquil, el turmell em molesta però no em fa mal i em deixa anar tirant, el dubte està en si anirà a pitjor o continuarà igual...
Els primers rajos de sol ens comencen a mostrar el què ens espera, la silueta del Montsent de Pallars fa goig amb un vermellós espectacular, aquesta vista m'omple i m'anima moltíssim, la cursa no m'està decebent.

El segon avituallament és un punt d'aigua, i a partir d'aquí es tracta de seguir una carena herbosa fins a una canal que puja directe al Montsent de Pallars, és aquí on es descobreixen les primeres vistes del que queda darrere la carena: la zona de les pistes d'esquí abandonades de la Vall Fosca i el Parc Nacional d'Aigüestortes i Sant Maurici i a la llunyania l'Aneto! Espectacular! Però és a mitja pujada, quan en girar-me per fer unes fotos, descobreixo un perfil molt llunyà, però molt conegut:

Sí, és Montserrat! Pell de gallina! Allà hi arribaran aquesta mateixa nit els finishers de la Matagalls-Montserrat que coincideix amb aquesta Ultra. I només girant una mica més el cap, ja s'albira la Pica d'Estats, flanquejada com sempre pel Verdaguer i la Punta Gabarró. Unes vistes que no tenen preu, gràcies al dia tan clar que fa, però igualment impressionants! Estic disfrutant moltissim acompanyat d'aquestes muntanyes, totes ben conegudes per mi! :D

Arribo al cim de Montsent de Pallars, 2883m, després de 4 hores, 2200metres de pujada i només 16km! Sort que ara vindrà la baixada! Des d'aquí dalt s'obren noves vistes, a la zona de l'estany i refugi de Colomina, estany Tort, el Peguera... El dia acompanya i tot va com una seda per disfrutar d'unes vistes increïbles!

Baixada molt tècnica i ràpid amunt cap al Montorroio, 2861m, on m'atrapa en Marc Campal. Fem la llarga baixada fins l'avituallament junts. Just abans d'arribar-hi veiem l'evacuació d'un noi que ha caigut baixant i s'ha fet un trau, l'helicòpter a pocs metres! Espectacular! Una de les bomberes és la Emma Roca! Quina crack!

Avituallament molt bo, uns minuts de descans i una petita pujada per pista tot xerrant amb en Marc. Després una baixada molt pronunciada fins a Escàs i una última dificultat d'uns 400m de desnivell abans de baixar a la Barraca dels caçadors, mitja cursa. Aquest tram es fa força bé, tot i que en la darrera pujada comença a fer caloreta! Abans de l'avituallament les molèsties al turmell augmenten una mica, però em prenc un Ibuprofeno i desapareixen, esperem poder aguantar fins al final. A l'avituallament de mitja cursa fem una bona parada per menjar (pa amb codony, llaminadures, xocolata... Aquest cop no cometo l'errada de menjar macarrons, que també n'hi han!). I seguim junts amb en Marc per afrontar un tram d'impàs abans de la darrera pujada al pic de l'Orri, es tracta d'uns 10km amb una pujada inicial molt forta de gairebé 500m, després una zona trencacames i una baixada final per travessar de nou el riu i encarar el pic de l'Orri. El més dur d'aquest tram és el sol, és migdia i fa moltíssima calor i ni una gota de vent, per sort els paisatges són espectaculars; també creuem un poble fantasma, Sant Romà, molt autèntic.

A la baixada atrapem a la Natàlia, una noia amb qui ens hem anat creuant durant tota la cursa, està una mica marejada i li dono llaminadures que porto. Vaig molt bé, arribem a l'avituallament i agafem forces pel mur que ens espera: uns 12km de pujada per fer 1600m de desnivell i arribar al pic de l'Orri, de 2439m. Aquesta pujada és per mig de bosc i a més el sol ja ha començat a baixar, sort que vaig molt bé i amb en Marc anem fent a un ritme molt constant sense parar, cosa que va molt bé. Ell està una mica deshidratat però és un màquina i va fent! La pujada fa uns ziga-zagues inacabables fins arribar a uns búnquers i després d'una estoneta més de pujada agafa un parell de quilòmetres de carretera per acabar a l'Hotel Port-Ainé on hi ha el darrer avituallament abans del cim.

Hi arribem que comença a fosquejar, aquí em prenc un parell de gots de caldo calent que em senten com si m'hagués pres 10 RedBulls!!!! Vaig moooolt bé i ja queda molt poc de pujada, després faltaran uns 18km de baixada fins a Rialp, a l'arribada! No tindrem problemes per baixar de 20 hores, i jo m'engresco per intentar baixar de 19... Així que màquina i amunt a tope, ja no té sentit guardar energies a aquestes alçades! A donar-ho tot! Aquest últim tram és per les pistes d'esquí i ja és ben de nit i fa força rasqueta (el canvi de calor a fred ha estat molt sobtat), arribo a dalt i marxo ben aviat avall intentant atrapar un grupet que ha sortit un parell de minuts abans que jo i seguint els reflectants de les marques. Aquesta baixada va ser molt mística per a mi, no aconseguia atrapar el grupet (ni tan sols els veia) i vaig estar almenys dues hores baixant en solitari, negre nit, pel mig de pistes, camins, boscos, animalons... Sensació increïble, jo, les meves cames, el frontal i la natura! Quin plaer! :D

Finalment, a uns 10km de l'arribada vaig atrapar el grupet de 3, i em vaig quedar amb ells per no anar sol fins al final, n'hi havia un que anava bastant tocat i vaig afluixar bastant respecte el ritme que portava. De totes maneres va ser un plaer compartir una bona estona amb ells, vam parlar de moltes curses d'ultra-resistència, sempre s'aprèn molt compartint xerrades amb altres corredors! Vam decidir que entraríem junts a l'arribada, però quan ja fèiem el compte enrere (faltava un quilòmetre més o menys), de sobte ens passen dos "animals" corrent, i sento: "va Tomàs, què fots aquí? Em pensava que ja hauríes arribat!", sí, és en Marc que baixa amb un amic seu, l'Enric! I m'enganxo a ells per entrar junts! De fet he fet uns 50km amb en Marc i és de justícia arribar junts!

Finalment 19h 16', i una satisfacció increïble d'haver acabat una ultra tan dura com aquesta amb la preparació que portava. A més, l'espina que em vaig treure de la Núria-Queralt no sabeu el mal que em feia... El turmell ha deixat de molestar-me a mitja cursa (jo crec que s'ha cansat de queixar-se) i després tot ha sigut aguantar els dolors de cames típics d'una cursa taaan llarga, i a disfrutar fins al final! A més just arribar ens diuen que el Madrid ha tornat a perdre i el Barça ha guanyat: en poques jornades ja els portem 8 punts! Increïble! :)

L'altra notícia és que ja tinc els punts necessari per a pre-inscriure'm a la Ultra Trail del Mont Blanc! Una cosa menys que pensar, ara descansaré per recuperar aquest turmell que tinc tocadet i proper objectiu la Marató del Montseny l'11 de Novembre! Apa, fins aleshores!


PS. Totes les fotos al facebook!

Ruta del Ter (222km) en 1 dia!

Fa una mica més d'un any, em van regalar un llibre de la Ruta del Ter, el llibre explicava dues rutes que segueixen el curs del riu des del seu naixement a Vallter, fins la seva desembocadura al costat de l'Estarit, la Gola del Ter: la ruta senderista i la ruta cicloturista. La ruta cicloturista té uns 200km i de seguida hi vaig veure un repte: fer-ho en un dia.
El perfil no mostra gaires desnivells positius, i es pot dividir en tres parts: la primera fins a Ripoll, on es perd gran part del denivell, la segona part de Ripoll fins a la Cellera de Ter amb una ruta amb certs desnivells tan positius com negatius i uns 50km reseguint els pantans de Sau i Susqueda per una pista amb forces "puja i baixa", finalment a partir d'El Pasteral es converteix en una ruta molt plana i ràpida seguint la Ruta del Carrilet fins a Girona i camins fins a la Gola.

Finalment en Nil i jo ens ho vam poder muntar pel dia 10 de setembre, gràcies als tiets (els pares d'en Nil) que ens van pujar a Vallter el diumenge 9 a la tarda. Vam fer els primers 11km (de Vallter a Setcases) aquella mateixa tarda, doncs no teníem cap lloc on dormir abans de Setcases i poder començar ben d'hora el dilluns per arribar de dia a la Gola del Ter. Vam fer aquests 11km en 20 minuts, són per la carretera molt ràpids i divertits per les corbes que hi ha, però era una mica perillós degut a la pluja que acabava de caure!

Vam anar a dormir aviat i l'endemà a les 6:50 començàvem a pedalar direcció Camprodon. Els primers quilòmetres també van ser per carretera, però de seguida ja vam trobar uns camins que no anaven per la carretera oi que tenien algunes pujadetes emprenyadores però molt curtes. Tram molt ràpid amb la sorpresa molt agradable de creuar el Ter en un gual molt autèntic, després de debatre-ho vam decidir fer-ho directament amb la bici i va ser moooolt divertit! :D

Després d'això, a Sant Joan de les Abadesses s'agafa el camí de la Ruta del Ferro, un tram molt ràpid que condueix en molt poca estona fins a Ripoll! I aquí començava un dels trams que podien ser complicats, doncs és un tram que fa uns anys recomanaven fer amb tren fins a Borgonyà (uns 20km), però que ara presenta una alternativa que segons la web és d'alt nivell de bicicleta de muntanya... I tant!!!! El que no ens pensàvem és que tingués tantes pujades i fos realment tant dur... A més, en aquest tram no hi ha tantes marques com en anteriors i tota l'estona patíem per si anàvem bé... En fi, que la mitjana de km/h va baixar en picat i en algun moment ens vam desesperar de tanta pujada! De totes maneres vam continuar amb ganes fins al final!

A partir d'aquí tocava seguir el Ter per una zona més o menys planera, tot passant per Torelló, Manlleu i Roda de Ter, en aquest tram hi va haver un encreuament de camins sense cap senyal que ens va fer dubtar força estona, però finalment vam triar bé el camí; a Roda de Ter començava una pujada dureta fins al Parador del pantà de Sau on vam dinar, aprofitant per prendre una Coca-Cola per recuperar energies per la segona meitat del recorregut!

Ens toca resseguir els pantans de Sau (una carretera estreta) i Susqueda (una pista de terra), un recorregut que ja he fet en cotxe i que és molt trenca-cames, tota l'estona amunt i avall! Realment ho vam fer a un molt bon ritme, amb l'objectiu d'arribar a les 4 de la tarda a El Pasteral on s'agafa la Ruta del Carrilet. Aquí vaig començar a notar seriosament el cansament, i en Nil va posar un ritme molt fort, treient de dins tot l'entrenament que ha fet aquest estiu... Déu ni dó com anava de fort!!!! En arribar al pantà de Susqueda una llarga baixada per carretera ens va conduir fins a El Pasteral i després a la Cellera pel Carrilet on ens esperava en Roger Fonseca per acompanyar-nos els darrers 70km fins a la Gola!

Fins a Girona vam anar a fons... En Roger (que estava fresc) i en Nil (que estava a tope) feien relleus mentre jo els seguia el rebuf com podia... Anàvem a 28km/h de mitjana... una brutalitat amb BTT i portant 150km a les cames... Sort que en entrar a Girona vam afluixar una mica :D
Al Carrefour al costat del Trueta vam fer una paradeta per agafar forces per el darrer esforç! Aquests darrers 50km ens donarien alguna sorpresa com un tram de molta pedra que era difícilment pedalable i les típiques pujades als pobles de l'Emporda com Parlavà, Ultramort o Serra del Daró... He de reconèixer que veure el final em va animar i en aquestes pujades vaig acabar de donar-ho tot, fent uns "ascencions" molt bones! De Torroella a la Gola quedaven 7km que jo pensava que serien tranquils, però en Nil i en Roger dale, dale, dale... I amb unes pedres mooolt incòmodes! Realment en els troços planers és a on més vaig patir...

A les 8 del vespre arribàvem a la Gola, i jo personalment molt cansat! Però havia valgut la pena i més tenint en compte que el meu entrenament de bicicleta havia sigut més que just, per no dir nul... Una gran experiència, duríssima, però molt divertida!

Distància total: 221.81km
Temps pedalant sobre la bicicleta: 10h 52' 22"
Velocitat mitjana: 20.4km/h
Temps total desde la sortida: 13h 30'

PS. Totes les fotos al facebook!

Córrer el Cós i Sant Bonós 2012

Després de la Núria-Queralt, vaig tenir una petita baixada d'ànims esportius, de totes maneres, l'estada a State College (USA, Pennsylvania), va revifar la meva competitivitat! Hi va haver tres factors claus, primer de tot que després d'unes 3 setmanes sense fer res d'esport, el primer dia que vaig sortir a córrer em vaig sentir molt lleuger i còmode, i això va fer que m'animés molt; després, el fet de trobar una pista d'atletisme al costat de casa on podia anar a fer sèries de debò, i finalment el seguiment que vaig poder fer de les Olimpíades gràcies a la NBC!

Vaig planificar un entrenament de 3 setmanes basat en fer força sèries aprofitant la pista d'atletisme (un dia sèries curtes de 200 i 400m, un altre llargues de 800m i un altres fent una piràmide: 200, 400, 600, 800 i baixar altre cop! Entremig sortia a rodar tranquilament uns 45 minutets... La veritat és que em va anar molt bé i l'últim dia vaig acostar-me molt als 3' als 1000m (3'03''), això em va fer molt content!
Així doncs vaig tornar a Blanes a punt per fer el doblet de Córrer el Cós i Sant Bonós, que per primera vegada coincidien el mateix dissabte 18 d'agost.
Al matí vaig anar a fer la Córrer al Cós (800 metres a tope amb la pujada final a l'església) que sempre m'ha anat molt bé i tenia ganes de guanyar el pernil. No hi havia els Pascual ni en Marc Gispert, però en aquesta cursa sempre hi ha algú disposat a "tocar la moral" i guanyar... Però aquest cop no va ser així, vaig sortir ràpid per posar-me de seguida a davant i guanyar força bé! Molt content, perquè és una cursa que m'agrada molt i sempre que hi he participat m'he endut alguna cosa! Només falta que hi vingui més gent perquè sigui una cursa magnífica!

Va ser un risc córrer aquesta cursa tan explosiva tenint en compte que per la tarda hi havia la Sant Bonós, però també era divertit fer les dues el mateix dia, ben bé com si fóssin un olimpíades... :D
Sincerament no tenia ni idea de com estava per la Sant Bonós, perquè havia entrenat 3 setmanes molt bé, però no havia fet cap pujada, i la Sant Bonós té mooooooltes pujades! Pensava sortir a tope i fer-ho tan bé com pogués i el temps ja el veuria a l'arribada... Els comentaris deien que en Carles aquest any estava molt fort (com sempre) i en Xavi no tant...

Sortida molt bé i em poso bé amb els de davant, en Carles em passa com una fletxa al Racó d'en Portes, i jo penso "culló quin ritme, ja pot anar tirant que jo no el seguiré". Vaig fent i me n'adono que les sèries han fet bona feina, perquè vaig molt fort, les pujades les faig bé i no em sento cansat. Uns metres després de l'escola de "les monges", veig una figura que s'assembla a en Carles però que va sense samarreta, m'hi vaig acostant i confirmo que és ell! El passo i just al collet li trec uns 5 metres. A la baixada el vaig mantenint però en el tros més pla se m'acosta i em passa, intento aguantar-lo però se'm va escapant cada passa una mica! I així fins al final, no vaig poder atrapar-lo, va entrar uns metres abans que jo, que vaig disfrutar d'una arribada espectacular picant les mans del públic (imitant les arribades d'en Kilian Jornet! HEHE!). I just en creuar la meta la gran sorpresa: 30'00''!! Espectacular! El "pique" amb en Carles, ha fet que em superés i hagi fet aquesta marca que sempre havia somniat! I a sobre hem entrat 9è i 10è! Brutal, més content que un gínjol em vaig posar a donar síndries i aigües fins que va entrar l'últim participant! La feina dels Fondistes en aquesta cursa és brutal i la gran quantitat de participants que la fan una festa per Blanes en ple estiu!

PD. L'endemà em vaig llevar a les 7:30 per acompanyar en Nil i l'Aina en l'últim tram del GR-92 en BTT de Sant Feliu de Guíxols a Blanes! :D

Núria-Queralt (Retirada) i Sorpresa 25 anys

Quantes coses han passat en un espai tan curt de temps! (50 hores)

Divendres 29 de juny al vespre, dia Sant Pere i Sant Pau: celebrem els 40 anys de la botiga (L’Ancora de Blanes) i de pas el sant d’en Pau; sopar a Can Flores! Però força aviat cap a casa perquè s’ha de deixar tot ben a punt per l’endemà! Porto un mes esperant les 11 del matí del 30 de juny per començar a córrer la mítica Núria-Queralt, que des de fa uns anys arriba a Berga! Són 92km amb 5800 metres de desnivell positiu. Les previsions són de moltíssima calor i evidentment això no va bé a ningú. Ja he dit mil cops que prefereixo un bon aiguat a molta calor; però tot i això ho tinc tot a punt amb unes pastilletes d’ isostar i magnesi per compensar les pèrdues de sals durant la cursa. A part de la calor, l’altre gran dubte és el meu turmell esquerra, que després d’unes baixades xunguetes el dilluns em va fer una mica de mal una vegada refredat. He estat tota la setmana cuidant-lo i no he sortit a córrer, no em preocupa gaire però no tinc clar com reaccionarà els primers quilòmetres. M’emporto també les meves barretes que m’han anat tan bé a la Matagalls-Montserrat i a la CBXR, per seguir la tradició! Puc anar a dormir aviat i tranquil, cosa bona el dia abans d’una cursa d’aquestes característiques.
A les 6:50 sona el despertador. Per esmorzar tinc previst seguir les indicacions d’alimentació de la Núria-Queralt: patata bullida amb peix blanc bullit (dues cues de lluç), m’entra molt bé i amb això la mare em porta en cotxe cap a Queralbs per agafar el cremallera, allà ens trobem amb la Marta Montero i en Xavi Ripoll que també la faran! Pujada a Núria, pitralls, crema solar, fotos i tot a punt per la sortida que la donen quan sonen les campanes de les 11 del Santuari.

Sortida al trot i de seguida les primeres pujades! Tinc els bessons com una pedra, em fan un dolor molt estrany que no reconeixo, però penso que és degut a trobar unes pujades tan dures sense haver escalfat... Al cap de l’estona em va passant, però costa més del què em pensava. Tot aquest primer tram el faig seguint la primera noia i favorita: Olga Mankö, fins al primer control on ja m’han passat tots els dolors i em sento força bé. Aquí em preparo el meu primer got amb magnesi i m’hi estic més estona que la resta de corredors; surto tranquil·lament per afrontar la primera gran pujada del recorregut, el Pas dels Lladres, uns 700 metres de desnivell a fer en menys de 4km... Tela!

Amb molta calma vaig pujant sota un sol aclaparador, per sort fa força vent i la sensació de calor no és tan alta, a més a més arribem al punt més alt de 2500 metres d’alçada. Durant la pujada he mantingut la posició que tenia, un cop a dalt una llarga pista en lleugera baixada ens porta al segon control on torno a fer una parada més llarga que la resta per prendre magnesi, penso que això em servirà quan arribem als últims 30km... Que la cursa és llarguíssima! En aquest punt ja sóc conscient que al turmell no hi tinc cap problema i que físicament em trobo força bé, tinc molèsties al genoll i a diferents punts però que de seguida marxen, res fora del normal.

La baixada fins a La Molina se’m fa molt curta i arribo molt animat al que és el quilòmetre 28 en 2 hores i 30 minuts exactes! Segons la taula de temps, vaig a ritme d’acabar en unes 14 hores i 20 minuts, però penso que a mesura que passin els quilometres això s’anirà allargant, però tot pinta molt bé per acabar per sota les 16 hores, el gran objectiu. Aquí donen uns platets d’amanida de pasta amb cranc, “gazpacho” i meló. M’agafo una amanida i me la menjo assegut a l’ombra mentre aviso al pare (que em seguirà en diferents punts de Bagà fins al final) i tweetejo la meva situació en cursa, després d’això un parell de talls de meló, gotet d’aigua amb el magnesi i amunt!

El primer tram és per carretera i després ja continuarà per pujar fins al Coll de Pal per les pistes de La Molina amb l’únic descanset de la zona de la pista llarga. Després de la carretera girem i ens fan pujar per un pendent MORTAL a ple sol... Tinc el cos completament col·lapsat, a cada passa he de parar a respirar mil cops i sembla que al davant tingui una muntanya infranquejable; d’aquesta manera no puc continuar... La gent em passa i em pregunta què em passa, i jo... “no sé, aneu fent, ja em passarà...”, No sé com vaig anar fent la pujada mentre tothom em passava, no sabia què era fins que va passar el que em temia: una vomitada espectacular, ho vaig treure absolutament tot. Després de passar-ho fatal, per fi vaig notar certa lleugeresa i serenor. Vaig arrencar de nou, conscient que allò era una senyal molt negativa quan encara quedaven més de 60km del final, però amb la il·lusió d’haver tret tot el que m’estava “putejant”!
Just en arrencar vaig trobar-me una noia valenciana amb qui vaig compartir una estona de camí i una bona conversa per “desconnectar” dels meus problemes. Després d’això vaig parar a la meitat de les pistes de La Molina per fer-me un isostar efervescent i intentar menjar quelcom... L’isostar va entrar, però res més, tenia l’estómac tancat i barrat. La segona part de la pujada la vaig fer molt bé, pim pam, i després la baixadeta fins al tercer control també va passar molt bé! Tornava a estar animat, ja havia fet un canvi de “xip”, no pensant tant en les 16 hores, sinó més en les 17-18 però arribant a Berga com fos! Al refugi del Rebost vaig carregar aigua i vaig menjar força síndria que sí que em va entrar; vaig trucar al pare que m’esperava a Bagà per explicar-li el que m’havia passat i demanar-li un “aquàrius” ben fresc per quan arribés a Bagà! Al cap d’una estoneta vaig arrencar de nou amb ganes i vaig fer una baixada molt bona fins a Bagà, gairebé sense deixar de córrer en cap moment. Començava a estar tocat, però era normal després de 48km. Al control, el pare em va donar l’aquàrius i hi havia amanida de verdura... En veure-la se’m va tancar encara més l’estómac...

De totes maneres vaig menjar unes tallades de meló i al cap d’una estoneta llarga em disposava a afrontar una nova pujada duríssima de 800m per acabar amb un trencacames fins al següent control, a Gisclareny. Vaig començar força bé, a ritme anar pujant, però a la poca estona ja vaig començar a flaquejar i haver-me de parar per respirar; això no era gens normal, més que res perquè també em sentia una mica marejat. La retirada començava a rondar pel cap, una cosa que mai a la vida m’havia plantejat, però quedava una eternitat fins a Berga, inclosa la pujada més dura de la travessa, 1200m de desnivell positiu... En una d’aquestes parades vaig trucar al pare per comentar-li la situació, ell ja era a Gisclareny i m’esperava allà, li vaig dir que em donava una altra oportunitat i que sinó recularia a Bagà que encara em quedava més a prop. Després d’aquesta trucada i en tornar arrencar !$%!PAM!%$ els dos quàdriceps amb rampes! Vaig estar 5 minuts dret sense poder-me moure fins que un dels caminants em va ajudar a estirar-me a terra. Després d’estirar una mica vaig aconseguir relaxar-ho tot i “amunt que no ha estat res!” Però els defalliments van continuar, i en un d’aquests vaig trucar a la Yas per comentar-li tota la situació, la conclusió va ser la mateixa que abans: em dono una altra oportunitat a veure si vaig millor. De totes maneres estava clar que amb l’estómac tancat no havia pogut donar-li l’energia necessària per a una cursa tan llarga. La vomitada, deguda a un tall de digestió per culpa del plat de pasta i la solana que queia, em va permetre desfer-me del problema momentani però els efectes secundaris van provocar que no pogués menjar... S’havia acabat l’energia i quedaven un munt de quilometres per davant. A la següent parada ja vaig trucar al pare i li vaig dir que arribaria a Gisclareny i em retiraria, doncs no podia continuar d’aquella manera. Tota aquella pujada la vaig fer al límit de les meves possibilitats, va ser una agonia contínua, cada passa era un esforç sobrehumà! Just arribar a dalt va aparèixer el pare que havia fet un tros en contra direcció fins a trobar-me. On ens vam trobar començava la part “trencacames” fins al control de Gisclareny. La vam fer junts, comentant-li tot el què m’havia passat.

Una de les coses més frustrants va ser que quan parava per trucar, o venia un tros pla, la meva recuperació era total! I per això normalment pensava “va, una altra oportunitat”, però a la que començava a pujar de nou, la cosa era molt diferent... El pare tenia el cotxe a 1 km del control (en un punt on es creuava la carretera) però li vaig dir que s’havia convertit en una cosa personal arribar fins a Gisclareny, “marcar” el xip, i retirar-me un cop a Gisclareny. Així que vaig arribar-hi i fins allà l’aventura. Sí que podria haver forçat la màquina fins a Saldes, però no la pujada que quedava de 1000m després de Saldes, aquest era el gran problema sense haver menjat res i amb l’esforç que ja havia fet.

A Gisclareny vam baixar a 3 més que també es van retirar fins a Berga per tornar el xip (20€ fiança) i recollir el record (uns mitjons). Vam parlar que els avituallaments no eren gaire complets, realment no es poden comparar a la Matagalls-Montserrat, per exemple. De beguda només donaven aigua barrejada amb un “isostar” molt xungu, però massa dissolt... No era gens bo, i per això li vaig demanar l’aquàrius al pare. I de menjar tampoc en donaven gaire per triar com ja us he anat explicant en el text; evidentment que ens acabàvem de retirar i havíem de trobar explicacions al “fracàs” ;p , però fins i tot ara, fredament, penso que no són uns grans avituallaments i després de parlar amb en Javi, el meu amic osteòpata, em va dir que va ser un gran error menjar la pasta, un aliment d’absorció lenta... Realment és una bogeria amb l’esforç que portava a sobre i la calor que feia! Era impossible voler digerir allò!
Em va saber molt greu haver-me de retirar i en aquell moment vaig pensar que no estava fet per aquestes curses (la CBXR en realitat és molt més curta i sense tant desnivell); mai m’havia hagut de retirar tot i passar-ho moooolt malament (Marató Amsterdam, Half-Ironman Calella), però bé, l’aventura ha valgut la pena i ho vaig donar tot! També em vaig maleir una mica per tots els entrenaments fets i per no haver-los pogut aprofitar el dia de la cursa, tot i que s’ha de dir que físicament vaig anar molt bé en tot moment fins la retirada, les rampes van ser conseqüència de no menjar aquells darrers quilòmetres, no per la falta d’entrenament. Crec que n’he après moltes coses i ja tinc unes quantes ultres “fitxades” de cara a la tardor. Segons com vagi l’estiu veurem si m’apunto a alguna o no; de moment la Marató del Montseny (novembre) amb una vintena de Fondistes sí que caurà!

L’endemà em va fer molt mal llevar-me just a les 11 en punt, l’hora en què tancaven l’arribada a Berga... Però bé, s’ha de superar! I què millor que una festa sorpresa! El dilluns (2 de juliol) vaig fer 25 anys i la meva xicota (la Yasmina), juntament amb els meus pares em van preparar una macrofesta sorpresa el diumenge a la nit! El millor de tot és que estava tan concentrat en la Núria-Queralt que no vaig sospitar res en tots aquells dies. La sorpresa va ser majúscula... Una vuitantena de persones hi eren presents: família, colla d’amics, companys de la uni (impressionant van venir de Barcelona!), nens del cau, i una representació espectacular dels Fondistes Blanes!!!! :D
He de dir que em va fer moltíssima il·lusió i em va encantar estar tots junts aquell dia. A més la festa en sí va ser perfecte, jo ho resumiria en quatre parts: 1: sorpresa, 2: pastís (espectacular de 10kilos), 3: regals + tots a la piscina vestits i 4: cremat amb guitarra! Tots vau fer que fos especial i que anés perfecte. Després de tot, moltes gràcies a tots per venir i només desitjo que us ho passéssiu com a mínim igual de bé que jo! Va ser genial, no me n’oblidaré MAI!

I aquí s’acaba el meu post sobre un cap de setmana inoblidable per molts motius. Jo me l’havia imaginat mooooolt diferent: sense retirada i sense festa, però al final no em puc queixar!

Ah per cert, això de la Núria-Queralt no quedarà així... ;)

PS. Les fotos de tot plegat al Facebook!

Costa Brava Xtrem Running 2012

I ja està! Com molt bé deia ahir dinant en Joan Vieta: “Tants de mesos, tants d’entrenaments, tantes “reunions” per decidir com serien les samarretes, reservar l’hotel, planificar, parlar, pensar... I ara ja s’ha acabat, ha sigut molt ràpid!”. Però si diem això és perquè al final tot ha acabat molt bé.

Realment des del 27 de març que em vaig inscriure, sempre he estat pensant en aquest passat cap de setmana... I sobretot amb els dubtes que em suposava fer dues etapes seguides de 55km... Si no ho has fet mai, és impossible saber com respondrà el cos fins que hi ets a dins... Sabia que les dues primeres etapes les podria fer, perquè ja he fet coses similars, però sobretot pensava en el diumenge 20 de maig quan ens enfrontaríem a la 3a etapa, la segona seguida de 55km, allà començava per a mi realment la CBXR.

Ara fa una mica més de quatre anys que en Xavi Marina va organitzar per primera vegada aquesta cursa (commemorant el centenari de la Costa Brava), i des d’aquell moment vaig saber que si la continuaven organitzant, un any o altre la faria... L’any passat vaig assistir a la sortida i l’ambient em va sobrepassar, era impressionant, em vaig emocionar només de pensar a què s’enfrontaven aquells corredors! Aquest any tot ha anat rodat per poder-la córrer (també gràcies a un grup de Fondistes Blanes que ens hi hem inscrit 6 corredors al XTREM i 3 a la Selva Marítima!) i disfrutar-la.

Vaig arribar a la sortida amb un bon entrenament (Marató de Barcelona i després uns quants diumenges acumulant bons quilometratges), i sobretot sense cap molèstia important i amb moltes ganes de començar a córrer per la magnífica i estimada Costa Brava. Molts coneguts ens van venir a donar ànims a la sortida desde Blanes: xicota, avis, pares, tiets, Fondistes, amics, pioners i caravel·les... Moltes gràcies a tots! Fa il·lusió tenir-vos a prop en aquests moments! Tot va ser tan bonic com l’any passat, però aquest cop vist des de “dins”. El primer tram fins a Tossa ja l’havia fet entrenant les últimes setmanes i el coneixia força bé, un itinerari magnífic, passant pels jardins botànics i uns últims quilometres molt durs i autèntics de Costa Brava, amb unes pujades i baixades difícils de digerir! Amb tot, 2h. 26’ 20’’ pels primers 25km, i 9è classificat de la XTREM. Contentíssim d’haver acabat sense cap problema, però amb una mica de “por” de no haver anat massa ràpid sense pensar en el que quedava... Bé, això ho sabríem més endavant... A l’arribada uns massatges i l’alegria que tots els Fondistes hem acabat en bones condicions i ens morim de ganes de començar la primera gran etapa de 55km.

Per a l’anècdota queda el moment en què, abans d’entrar als jardins de Santa Clotilde, em va saltar una lentilla... Doncs bé, la vaig agafar de la pestanya i me la vaig tornar a posar (a la primera!), em va “picar” una mica l’ull per culpa de la crema solar que portava a les mans, però amb l’adrenalina que portava a sobre, de seguida va marxar la picor i vaig continuar al 100%.

En teoria la segona etapa és la més dura, i l’any anterior la majoria de corredors van tardar més en acabar la segona que no pas la tercera... A les 9 de matí sortida de Sant Feliu de Guíxols. Fins a Palamós 16km de tram força planer per “escalfar”. Vam anar una bona estona junts amb en Xavi Ripoll (recordant la gran Matagalls que vam fer junts aquest any) i de sobte va aparèixer per darrere en Jordi Vissi, tots tres vam fer una colla de quilometres que vaig disfrutar molt, però entre Platja d’Aro i Sant Antoni de Calonge en un tram de puja i baixa vaig marxar endavant gairebé sense voler i ja no els vaig tornar a veure en tota l’etapa! A Palamós hi havia l’autobus dels familiars que em van fer posar la pell de gallina amb un llarg aplaudiment que van fer! Aquests són els millors moments, va ser increïble! En aquest punt també em van dir que era el 22è en passar, i jo, ben content, vaig continuar endavant! A partir d’aquí venia una combinació de pujadetes duretes amb trams més planers, fins a la infernal pujada al cap de Begur a uns 15km de meta... En tot aquest tram vaig anar agafant per darrere corredors i grupets de corredors amb els quals m’hi quedava una estona però a les pujades normalment m’escapava una mica i així anar fent fins a coincidir amb l’Aleix Chuecos, amb el qual vaig compartir una bona estona de cursa! Després de l’avituallament de Calella de Palafrugell em va pesar la panxa durant una bona estona, i vaig patir que no fos de menjar tantes barretes i gels i merdetes rares, però al cap d’una horeta se’m va passar completament, segurament una mala digestió. Amb l’Aleix vam començar la infernal ascensió a Puig Sa Guardia (Cap de Begur), però sembla que ell estava més fi que jo, i aquest cop va ser ell que es va escapar! De totes maneres jo vaig continuar al meu ritme, enmig d’una boira “pixanera” que donava una mística increïble a la Costa Brava! Baixada fins al darrer avituallament a 10km de meta molt bé! Quan tot semblava anar de perles, en un seguit de puja/baixa importants (a uns 7km de meta) vaig tenir una forta rampa al quàdriceps esquerra... No vaig haver d’aturar-me, però em va entrar una mica de por (sobretot pensant en l’endemà) i aquest va ser el tram que més vaig patir de tota la cursa... A més, els últims 3km eren plans i amb trams força llargs per sorra, i aquí sí que vaig començar a notar el cansament de tota l’etapa, però vaig apretar les dents i vaig intentar no deixar de córrer en cap moment fins al Camping Delfin Verde, final de la 2a etapa! Finalment gran remuntada: 12è classificat de l’etapa en 6h. 28’ 07’’, de menys a més, com ha de ser!

Després d’arribar alguna petita rampa, però res fora de lloc, uns massatges (quàdriceps esquerra una mica contracturat), unes pizzetes (gràcies “pizzeru” de la CBXR) i cap a l’hotel!

Allà em dutxo tranquil·lament i em poso gel + estiraments al quàdriceps tal com m’ha dit el fisio Javier! I després a esperar amb ànsies els companys que tots han acabat molt bé i venen amb el següent bus. Quan arriben, dutxa, ventilador-assecadora, sopar, tertúlia, brieffing... Tot suma en aquesta experiència única! 

Abans d’anar a dormir, en Roger i jo aguantem fins als penals del Chelsea-Bayern (sí, sí, aquella final que havia de ser Barça-Madrid i havia de coincidir amb la CBXR...), doncs just quan guanya el Chelsea (volíem que guanyés el Bayern per la seva aposta pel futbol) tanquem la tele i a dormir que l’endemà ens llevem a les 4:20!

El quàdriceps no està per moltes alegries l’endemà al matí i m’hi poso la bena compressiva que he portat... No sé si farà res, però psicològicament segur que sí! J I què esmorzo a aquestes hores amb 55km per davant...? Doncs una torrada amb mantega i melmelada i una mica de “revoltillo” de truita... Veurem si va bé!

Encara és de nit i la previsió diu que ha de ploure força... Abans de sortir una xerrada Fondista per animar-nos i no defallir en el darrer esforç. La foto ens la va fer en Joe Kelbel, un alemany que les ha penjat en un blog on hi ha un munt de fotos de la cursa! Si voleu fer un extens recorregut per la CBXR només heu de mirar-les! 

Sortida sense pluja, i avui ja no em reservo tant... Em poso amb els de davant  i es van creant grupets segons cada ritme, més o menys vaig desè. I de sobte el petit plugim que cau, es converteix en el diluvi universal: llamps, trons, aigua i més aigua a tot arreu... (Les fotos també són de l'alemany)

He de reconèixer que m’ho vaig passar “pipa”, com un nen! Quan més dur, millor i més divertit! En un moment donat vaig dir “això no és res... imagineu que hi hagués tramuntana...”, realment, amb tramuntana la cosa hagués estat molt, molt xunga! 

Després de cala Montjoi, on hi havia un punt d’aigua, agafem una pista fins el trencant cap a cala Jòncols on hi ha en Xavi Marina animant! I ens diu que anem 5è i 6è... A mi no em quadra gens i penso que s’ha equivocat. Després de Jòncols, comença una pujada molt dura (que ja em coneixia de quan ho vaig fer amb BTT amb l’Oriol) i després baixada tranquil·la fins a Cadaqués on ens espera la claca Fondista! Entre els quals la Yas i els pares! Arribo en solitari i em confirmen la 5a posició! A topeeeee! En sortir de Cadaqués m’atrapa un per darrere que m’explica que s’han equivocat en un punt, però que estava marcat igualment (resulta que per un canvi de fites el grupet que portava a davant va fer una mica més de volta entre Montjoi i el punt on hi havia en Marina); de totes maneres a la pujada per sortir de Cadaqués m’escapo en solitari altra vegada i faig una baixada brutal cap a Port de la Selva, vaig molt bé i estic disfrutant molt, però tinc una mica de por dels 10 quilòmetres plans que m’esperen entre Port de la Selva i Colera...

Al Port de la Selva hi arribo molt bé i la gent m’anima molt, just quan marxo arriba la claca Fondista! I m’animen mooolt! Tal com m’esperava els següents 10km van ser una mica pesadets, de totes maneres vaig aguantar molt bé el ritme i no vaig haver d’afluixar en cap moment. La pujada prèvia a Colera em senta molt bé i tot sortint del darrer checkpoint a Colera, en creuar la carretera sorpresa! Just la claca Fondista ha parat per animar! La mala notícia és que hi ha en Roger que s’ha hagut de retirar per culpa del genoll, va demostrar que estava entrenat de sobres amb tots els km que va fer, però quan et surt un dolor molt fort de sobte no hi pots fer res i el millor és no empitjorar-ho! L’experiència i els moments els has viscut igual que tots i això és el que compta!

Pujada final duríssima, però la faig amb una alegria immensa de saber que només queden 4km per la glòria. Aprofito per treure’m el paravents que he portat tot el dia per arribar mostrant la samarreta especial dels Fondistes per la CBXR, un tram planer molt bo per córrer i el km final de baixada tot veient l’arribada i escoltant “Beautiful Day” des dels altaveus de meta... Immillorable!

Entrada triomfal i molt content de com ha anat tot, medalla, diploma i xerrada amb en Marina just arribar. Espectacular tot plegat. Al final 5è de l’etapa amb 5h. 42’ 52’’, al cap d’una estona vaig saber que a la general també em vaig col·locar 5è per 2 minutets amb el 6è; he estat 14h. 37’ 20’’ en fer els 135km de Costa Brava que té la cursa, una mitjana de 6’30’’/km en global. Cal dir que entre jo i el 4t hi va haver més de 30' de diferència, per contra, a partir de mi i fins el 13è també hi havia uns 30 minutets; però jo, il·lusionat com un nen petit i sense cap vergonya vaig demanar als 4 primers si es volien fer una foto amb mi. D'esquerra a dreta: Victor Garanto 2n, Xesc Terés 4t, Xavi Llamas 1r, jo mateix i Gerard Morales 3r. Merci per fer-vos la foto amb un "pringaillo" com jo ;)

Tenia dubtes de com reaccionaria el meu cos el 3r dia, i la resposta ha estat brutalment positiva. Aquesta ha estat la meva primera ultra en etapes i millor no pot haver anat; em fa l’efecte que quan més llarga és la cursa en la que participo millor funciona la maquinària. Tot és qüestió de saber on són els teus límits i saber-te regular, el fet d’anar de menys a més demostra que m’he sabut controlar. Ja sé el que és “punxar” en una cursa i us ben asseguro que es passa molt, molt malament; per això sempre prefereixo sortir tranquil i acabar pletòric, les sensacions són sempre millors així!

Sobre l’organització no és pot dir res de dolent, és una cursa increïble per un recorregut immillorable, on tothom dóna el 110%: els fisios, el pizzeru, l’speaker, els avituallaments, el càmera (omnipresent), controladors, ouvriers (com el Fondista Helio que a més m'ha animat en tot moment!), els familiars... Dos dels grans moments que m’emporto són els aplaudiments del bus dels familiars que anaven amb la Neus (la dona d’en Marina) a Palamós i a Cadaqués, em van fer posar la pell de gallina en els dos punts... Després la Neus em va dir que li agradava perquè sempre portava un somriure a la cara i la Sandra (una noia del CEAB que es veu que em va veure durant el segon dia en algun punt) també em va dir el mateix. Això em fa molt feliç, perquè si faig aquestes curses és perquè em fa feliç córrer i per passar-ho bé, i qualsevol persona que faci el mínim gest per animar-me intentaré que s’emporti sempre un gran somriure de regal, o un “llengot” simpàtic de cansament o una salutació amiga amb la mà! Aquí no cal ni mencionar la claca Fondista sempre espectacular! En totes les curses que he anat sempre sou els més cridaners!!! :D

I per acabar vull mencionar el gran paper de tots els Fondistes Blanes en aquesta cursa: Jordi Vissi 18è, Xavi Ripoll 24è, Jordi Güera 42è i Joan Vieta 43è. Gràcies a vosaltres per fer més divertida la prèvia de la cursa (reunions, whatsapps, entrenaments...), la cursa, i el post-cursa a Portbou! Som un gran grup!

I demà sabrem el resultat del sorteig per la Ultra Cavalls del Vent 2012... Estem preinscrits 9 Fondistes, a veure quina és la nostra sort...

Apa us deixo descansar! Ja us explicaré la propera aventura, vagi bé! 

PS. Aquí un muntatge musical amb totes les fotos que hem fet a la CBXR!

Final Transpirinenca: de La Jonquera al Cap de Creus

Els 4 nois que vam fer la Transpirinenca som força ocupats i actius, per això ha costat més de tres anys i mig trobar un cap de setmana per fer-ho. També se'ns hi van afegir dos companys de Biotecnologia, en Cesc i Marcel, que ens van acompanyar en aquest tram final de la nostra particular "bogeria".

Ens vam trobar dissabte 21 d’abril a La Jonquera. La idea era sortir tan bon punt hi arribéssim,  però un factor extern força important va fer canviar una mica els plans, es tracta del Barça-Madrid... Un partit que de guanyar-lo ens posàvem a 1 punt a 4 partits per acabar la lliga, i si el perdíem ens acomiadàvem de la lliga... Doncs bé, finalment el Barça va perdre el partit i nosaltres no començàvem a caminar fins a les 22:30 de la nit. Havíem de fer uns 65km, i els meus càlculs deien que si la Matagalls-Montserrat la fem caminant tranquil·lament en 19 hores, doncs vaig pensar que com a molt, molt, molt n’estaríem 16, és a dir que a les 14:00 de diumenge al Cap de Creus...

Doncs bé, només posar-nos a caminar comença a ploure amb ganes... I a més, per trobar el camí de sortida de La Jonquera també ens hi vam estar una estona... En fi, que en conjunt fins ben bé les 11 de la nit no ens posàvem a caminar seriosament.

La nit es va fer molt llarga, i en el primer port de muntanya fins i tot va semblar que nevava una mica, i fotia un vent atramuntanat que feia que l’ambient fos fred, fred! Sort que en passar per Requesens se’ns va ajuntar un gos que ens va alegrar gairebé tot el camí! La propietària es deia Núria i hi havia el telèfon mòbil apuntat... De totes maneres això no ho vam descobrir fins ben entrada la matinada...

Com ja he dit, la nit es va fer llarga, i jo vaig patir una crisi de son (la nit abans tampoc havia dormit gaire per un concert de Txarango a La Cellera de Ter), entre 4 i 5; vaig ensopegar més d’una vegada, una de les quals vaig anar a parar a terra... Per sort en Marcel em va donar una mica de xocolata i en un moment donat vaig posar música amb el mòbil (curiosament Txarango) i això em va ajudar a sobreviure aquella llarga nit. El ritme no era molt alt, però tampoc teníem gaires referències per dir si anàvem molt malament de temps. Un altre dels problemes va ser la dificultat de trobar les marques en alguns punts concrets... Ens dispersàvem tots 6 per la zona buscant les ratlles vermelles i blanques fins que algú cridava “MARCA!” i allà anàvem tots per continuar... No és el mateix progressar de nit que fer-ho de dia...

En sortir el sol ja ens vam adonar que havíem d’apretar una mica, i així ho vam fer. El primer gran objectiu va ser Vilamaniscle, i tot i que ens vam passar una mica del temps fixat ja va ser un gran pas endavant, després d’això ja venia Llançà i el mar!

A Llançà vam deixar el gos a la comissaria després de trucar a la propietària i confirmar que l'aniria a recollir. Una gossa genial amb la que vam establir una relació brutal. Va ser molt bonic que ens pogués acompanyar gairebé tot el camí.

A Llançà ja vam veure que arribar al Cap de Creus seria llarg i dur... No hi arribaríem abans de les 5 de la tarda... De totes maneres teníem clar que fos l’hora que fos, hi arribàvem per “pilotes”... Amb aquesta premissa vam arribar al mar i vam seguir el camí de ronda fins al Port de la Selva, en aquest tram ens vam picar a fer l’últim tram corrent... I déu ni dó com vam apretar tots plegats...

Al Port de la Selva vam plantejar el problema del transport, doncs en Marcel tenia el cotxe a Cadaquès i havia de ser la nostra via de sortida, però ell volia arribar aviat a Barcelona i estava decidit a anar amb bus a Cadaquès i tornar cap Barcelona; finalment vam acordar que ell aniria a Cadaquès amb bus/taxi i ens vindria a buscar a la resta al Cap de Creus, es va sacrificar perquè tots els altres poguéssim fer-ho i no perdre temps a sortir del Cap de Creus! Merci Marcel, sambem que haguessis pogut acabar-ho! ;)

Amb ganes d’acabar el tema vam sortir la resta direcció Cala Tavallera i posteriorment Cap de Creus, on vam arribar-hi a les 17:50, és a dir 19h. 25’ després de començar el dia abans a La Jonquera!

Evidentment que no va ser tan emotiu com si ho haguéssim fet fa tres anys i mig, però jo em vaig treure un bon pes de sobre en acabar-ho. Després de les fotografies de protocol, els Pascual ens van fer entrega a en Joan i a mi d’un pòster de tots els Pirineus, un pòster que jo em volia comprar en acabar la transpirinenca! Ja no caldrà! J

Així que sense voler-ho tots quatre hem aportat alguna cosa molt sentimental a la transpirinenca: el meu avi va pintar un plat per a cadascun de nosaltres i en Joan es va currar la samarreta d’”Estic com un pèsol” amb la qual els Pascual i jo vam acabar.

No ens esperàvem que aquest últim tram ens costés tant, però també té la seva gràcia que les coses no siguin fàcils: la pluja, la nit, els camins, la llargada... Tot afegeix certa emoció i dificultat al tema que fa que després sigui més èpic! S’ha de dir que després d’arribar a casa vaig recalcular les distàncies utilitzant Wikiloc i finalment em van sortir uns 75km, 10 més del que vaig comptar prèviament, així que un altre punt a sumar-hi... Aquestes són les dades de la travessa:

Sortida La Jonquera 22:25 - Requesens: 12km (la guia deia 7) --> 01:50, parcial de 3h.25' (17’/km)

Requesens - Vilamaniscle: 30.4km (la guia deia 28) --> 10:30, total 12 hores, parcial de 8h.35' (17’/km); segueix sortint a 17'/km tot i que les darreres 3 hores ja teníem sol i li vam fotre força canya, això vol dir que la mitjana de Requesens fins que va sortir el sol va ser molt lenta...

Vilamaniscle - Llançà: 9.5km --> A les 12:45, total 14h.20', parcial de 2h.15' (14’/km)

Llançà - Port de la Selva: 7.2km --> A les 14:40, total 16h.15', parcial de 1h.55' (16’/km contant parada gos i supermercat i part de l'aturada a Port de la Selva).

Port de la Selva - Cap de Creus: 16km (la guia deia 13)--> A les 17:50, total 19h. 25', parcial de 3h.10' (12’/km)

TOTAL FINAL: 75.1KM en 19h25' a 15'30''/km i uns 1900m de desnivell +

També s’ha de dir que vaig acabar molt bé (a part de força mal a la planta del peu) i que m’ho vaig agafar com a un molt bon entrenament per a la Costa Brava Xtrem Running a un mes vista; la recuperació va ser molt bona i no vaig tenir cap mena de dolor/tiretes a les cames l’endemà! La millor notícia per animar-me de cara la CBXR.

Ara només quedaria fer el petit tram de l’Espitau de Vielha fins a la Guingueta per acabar del tot la Transpirinenca... Bé, ja veurem quan ho podem fer, de totes maneres la transpirinenca ja està moralment acabada! Ara mateix el meu cap no para de pensar i pensar en la CBXR, una cursa que em fa moltíssima il·lusió de fer, perquè és la meva estimada Costa Brava, que la he fet amb veler, en bicicleta, en cotxe... I que m’entussiasma, m’enamora! Aquesta vegada toca fer-la corrent i a més ho intentaré fer tan bé com pugui, porto des del gener entrenant sense problemes importants i “sin prisa pero sin pausa”, i ara mateix em sento molt fi sense molèsties i amb una capacitat fondista important (l’entrenament per la Marató ha estat molt important en aquest sentit), així que res més! Queden dues setmanes de compte enrere per a un gran objectiu!

Ara, més que mai FORÇA I AMUNT! :D

PS. Fotos d’aquest tram final i també vídeo!