Preparació i Marató de Barcelona 2012

Després de la Marató de muntanya de San Francisco, ja vaig dir aquí que un dels principals objectius de l'any seria intentar acostar-me a les 3 hores a la Marató de Barcelona... Tenia 3 mesos i mig per endavant per intentar-ho! :)

Volia seguir el pla d'entrenament que està penjat a la mateixa web de la Marató per a baixar de 3h. i que començava a mitjans de desembre, però el viatge per la costa oest del USA i la tornada a Blanes va fer que no em pogués enganxar-hi fins a mitjans gener... Aquí ja vaig conscienciar-me que seria impossible, però fer el meu rècord (baixar de 3h.22') encara era possible!

La primera prova important va ser la cursa nocturna de Rocacorba de 22km i uns 1000m de desnivell positiu el dissabte 4 de febrer. Hi vaig anar amb en Nil que feia la curta de 11km, en Pau Maresma que es va atrevir amb la llarga i en Lluís també la llarga! La Yas, la Marta i l'Aleix també hi éren en la que va ser una de les nits més fredes a Catalunya (onada de fred...). Cursa espectacular nocturna i molt maca, amb les “lentilles” glaçades i tot! Al final 2h.02’45’’ després d'una baixada molt ràpida. El temps que m'esperava, molt content. De totes maneres després d'això vaig haver de descansar una miqueta la següent setmana per càrrega muscular als meus estimats isquios...

La propera prova va ser la típica tirada fins a Calella... Finalment la vaig fer sol el dissabte 3 de febrer al dematí. Vaig anar força bé i em va sortir un temps força raonable de 2h.39'21’’ i 33km (endomondo i suunto). Molt similar al temps que havia fet abans de les altres maratons, de totes maneres amb el mèrit d'haver-ho fet sol, aguantar bé el ritme i a més no acabar rebentat :)

I la prova final que havia de determinar realment quin era el meu estat de forma: la Mitja Marató de Montornès quinze dies abans de la Marató!! Abans de Barcelona 2009 (3h.22'12’’), havia fet el meu rècord en mitja a Granollers, 1h.31'24’’. Feia molt que no feia una mitja i no tenia referències de si el meu entrenament era prou bo o no, de totes maneres clarament l'objectiu era acostar-me a la hora trenta i així anar amb ànims a la Marató per provar de superar-me també. El dia de la mitja va sortir fantàstic, amb bona temperatura i sol! Vaig sortir segons sensacions i en anar mirant el rellotge a cada quilòmetre em vaig acollonir una mica: 4'07", 4'11", 4'09"... Però com que em sentia bé vaig pensar "anda, vés fent tan com puguis a veure fins a on aguantes...". I així vaig arribar a La Roca (km 13) on es dóna la volta, amb bones sensacions però pensant "abans del 16 rebentes i a patir...". El tema és que vaig anar fent i la punxada no va arribar! Increible, no? A sobre l'últim km el vaig fer a 3'50"... Hehe! :) Finalment 1h.27'35" (a 4'09"/km), rècord i content com un gínjol!

Les conseqüències d'això van ser els càlculs per la Marató... Calia controlar-me per no flipar-me massa... Una Marató és molta marató i era conscient que no tenia molts de quilòmetres d’entrenament i caldria ser conservador per la Marató. De totes maneres creia fermament que em podria intentar les 3h.10'-3h.15’ i acostar-me una mica més al somni de les 3 hores! :p

25 de març de 2012, dia de la marató i canvi d'hora... Putada, una hora menys! Trobada a la biblioteca, bon ambient i molts de nervis entre els Fondistes! 

No massa cosa a explicar fins les 8.30, hora de la sortida: gairebé 20000 corredors (gran augment de participació i una de les majors d'Europa, bona feina dels organitzadors), es disposen a afrontar un dels majors reptes de la seva vida! Surto amb alguns Fondistes (Güera, Joan, Bartomeu, Gregorio), però de seguida em quedo sol, l'experiència que tinc en maratons m'ha dit que sempre has d'anar al teu ritme i només el teu... si el canvies ni que sigui una mica pots arribar a patir mooooolt! Tampoc tinc moltes coses a dir de la Marató, el més destacable, l'esforç que van fer els pares, la Yas, la Conxi i la Núria per veure'ns a mi i a en Joan fins a 7 punts diferents del recorregut! Això sí que va ser una Marató de “Metro” per a ells... Saber que hi éreu i cridar d'aquella manera sens dubte va ser de gran ajuda! Moltíssimes gràcies! :D

Sobre la resta bàsicament córrer, córrer, córrer i córrer una mica més! Hehe! Vaig ser capaç de mantenir un rítme molt constant durant tota la cursa cosa que ho demostra una dada molt important:

1a mitja: 1h. 36’ 24’’

2a mitja: 1h. 37’ 11’’

Això és increïble, pel futur queda intentar fer millor la segona meitat que la primera, però sens dubte que fer uns temps tan clavats en les dues mitges de la marató demostra que vaig anar al ritme que havia d’anar i que ho vaig fer molt bé! Quan mires els temps de la gent, tan si han quedat dels primers com dels últims aquest és el millor indicador per saber si la marató els ha anat bé o no, si la segona mitja és molt pitjor, sigui quin sigui el temps final, voldrà dir que hi ha hagut punxada!

I una altra de les claus que també he après amb el temps: no deixar de beure i menjar a cada avituallament! Hi ha gent que ho fa menys que altres però jo crec que és important aprendre a menjar i beure en cursa perquè cal donar energia al cos, i si no ho fas, les possibilitats de "pàjara" augmenten brutalment, sobretot quan la competició on participes dura més de 2 hores i mitja. Per això sempre vaig agafar aigua (que més o menys tardava un quilòmetre a beure’m) i a partir de la mitja marató vaig agafar uns “gels” energètics que donaven i també algun tallet de plàtan. Això s’ha de practicar als entrenaments perquè no et senti malament a la marató, sobretot l’important és menjar-ho a poc a poc i ben “mastegat” J

La gent per Barcelona espectacular! Un dels millors punts va ser en donar la volta a les Glòries: hi havia una gentada espectacular i els vaig animar molt i ells a mi! Passar per sota l’arc de triomf sempre és emotiu i finalment córrer per la catedral i els carrers enmig de la Generalitat i l’Ajuntament també és molt bonic.

A l’arribada no hi van arribar els pares i la Yas, però sí que hi vaig veure en Toni l’Alba i la Ivet (la meva fillola), em va agradar molt! A més, com que vaig aixecar els braços animant a la gent i el dorsal porta el nom, l’speaker em va anomenar! :D

També cal dir que vaig fer un mini sprint per creuar la meta abans de que el marcador posés 3h.15’! De totes maneres aquest no és el temps real (degut al temps que tardes a passar per la línia de sortida).

Finalment rècord personal en 3h.13’35’’ (mitjana de 4’35’’), 1746 posició final (d'uns 17000 acabats) i 528 de la meva categoria. Aaaah i una dada que sempre m’agrada mirar, si fos dona hagués quedat 30, no està mal! ;p

Bé, això és tot pel que fa a la Marató, el dia que baixi de 3 hores ja no en voldré fer cap altra, per això millor encara no superar-ho... HEHE!

I demà anem a acabar la transpirinenca amb els Pascual i en Joan (els 65 km que ens queden de La Jonquera al Cap de Creus), també vindran en Cesc i en Marcel! Serà molt emotiu si tot va bé! I d’aquí 4 setmanes justes comença la més gran: COSTA BRAVA XTREM RUNNING! Quines ganes! A més finalment l’altre Selvatge també la farà, serà molt gran Roger!

Salut companys d’aventures!

PS. Més fotos al facebook

PS. Record especial per les Mizuno Precission amb les que vaig guanyar el C2 de la cursa d'orientació de Blanes 2011, vaig fer 12h20' a la Mm2011, i he fet els meus rècords en Mitja i en Marató!

Ciao Svizzera

Tinc la sort d’haver viscut moltes aventures i experiències fascinants, però no totes deixen les mateixes sensacions una vegada finalitzades… N’hi ha que quan tornes penses “llàstima d’aquest petit problema que hem tingut...”, n’hi ha que dius “que bé que m’ho he passat!” i n’hi ha que et deixen un buit interior que no saps com omplir... Aquestes, a més, solen tenir un lloc especial en la memòria (crec que són inesborrables) i produeixen unes sensacions difícilment explicables... Feia temps que no em passava d’una manera tan “bèstia”. Tot just avui a les 02:30 arribàvem a l’estació d’autobusos de Lloret de Mar i no puc deixar de pensar en cadascun dels instants passats durant aquests 10 dies i que em deixen una tristor i una buidor interior difícils d’omplir.

Mai a la vida m’havia imaginat passant 10 dies a l’estranger amb una colla de nois i noies de 14 a 17 anys... No m’ho havia plantejat mai i encara no acabo d’entendre com ho he acabat fent... El que sí que sé, és que gràcies a això i a l’escoltisme estic aprenent moltíssimes coses i acumulant noves experiències que no fan res més que enriquir-me com a persona i seguir creixent en tots els sentits: conèixer gent que està disposada a donar-ho tot perquè passis els teus millors dies a casa seva, observar el que són capaços de fer una colla de joves (grans reflexions, treball en equip, companyerisme, riures i més riures...) que ens tornen molt més del que nosaltres els donem, compartir grans moments amb uns magnífics co-caps que estan sempre a punt per netejar la cuina fins les 3 de la matinada o asfixiar-se dins una tenda-sauna, també a les tantes de la matinada, per organitzar el següent dia, o adornar-nos que el pitjor dels casos (que vinguin tots 25 nois/es) es pot convertir en el millor dels millors casos! Segurament és per això que la tornada a casa ha estat dura, però dura en sentit positiu, l’alegria d’haver-ho passat tan bé tots aquests dies.

El que diré ara sonarà molt “hippie” però és tota la veritat: m’encanta que la gent sigui feliç, i veure sempre un somriure de satisfacció i pau interior. No m’agrada veure que la gent porta males cares i està enfadada, és per això que sempre que veig algú amb símptomes negatius intento anar-hi a parlar per solucionar-ho. Molt poques vegades els mal rotllos són intencionats (tots tenim una mica de puteria, però en el fons som bons per naturalesa). La gran majoria de mal rotllos són provocats per malentesos o paraules que per a una persona tenen un significat i per a l’altra un de molt diferent. La millor manera de solucionar-ho és parlar, intentar comprendre’ns mútuament i finalment ser una mica flexibles ;) Evidentment, que durant aquests 10 dies també hi ha hagut petits malentesos, però tots han quedat solucionats (si més no així ho hem intentat, tan els caps com els nois i noies) ben ràpidament. Crec que les cinquanta persones d’aquesta aventura hem fet tots els possibles perquè ens ho passéssim d’allò més bé, i espero i desitjo que això sigui el que pensin tots i cadascun dels participants. Em sabria molt de greu que algú no hagi estat feliç; deixant a un costat les mil i una coses que hem fet, això és el més important, sempre.

Parlant d’activitats... podria explicar-ho tot però seria massa llarg... Crec que faré una petita llista-resum per recordar-ho i així amb el temps quan ho torni a llegir o explicar, hi podré posar una salsa diferent per guarnir-ho:

- Bany al riu Aare en el seu pas per Berna

- Córrer uns 6km després de caminar-ne 24, abans d’arribar a la casa dels escoltes a Steffisburg

- Caminada a la torre de vigilància de Blueme amb unes vistes i uns boscos espectaculars

- Pantalla pel Barça-Milan (quarts de final de la Champions)

- Aniversari Esther després del joc de nit (bandera modificada) al bosc

- Ceremònia per a donar-nos un “Scout Name”. Ens desperten a les 3 de la matinada: pujar a un cotxe fent el boig amb els ulls tapats, caminar seguint torxes de foc, “sustos” a mig de bosc, caminar tenint el peu lligat amb un company i finalment tots al voltant del foc escriptura del nom a l’esquena, beure una beguda molt “especial”, diploma, pedra amb el nom i cridar-lo als 4 punts cardinals. Per cert, a mi em van posar Kona en honor a una marca de bicicletes de muntanya, el què passa és que aquest nom fa referència a una població situada de la illa de Hawaii on s’hi celebra l’Ironman més famós del món! Això encara ho fa més èpic tot plegat, serà una senyal?

- Activitats d’intercanvi cultural, gastronòmic, musical i escolta entre Suïssa i Catalunya.

- Aprenentatge del muntatge de tendes “militars” i posterior sauna a l’interior amb bona nit inclòs
- Petita nevadeta que, a més, m'enganxa corrent per Thun! :)

- Crazy Challenge: grups de 5-6 persones que es posen un repte a realitzar durant un temps determinat, normalment aconseguir coses sense l’ajuda dels diners. A més hi ha unes apostes entremig tan si compleixes com si no compleixes. Els caps vam voler fer la volta al llac Thunersee (Thun à Interlaken à Thun) fent autostop, i ho vam aconseguir. Altres reptes van ser afiliar-se a l’armada, fer 100 abraçades, menjar/dormir en un hotel gratuïtament, fer “el boig” amb el cap d’en “Pacman”, patinar gratuïtament sobre gel, o navegar amb una barca pel riu/llac de Thun

- Foc de Baden Powell: és un foc especial, col·locant les fustes una sobre l’altra formant un quadrat buit per dins i orientat al nord. L’encén la persona més jove que hi participa (en aquest cas la Mar), després estem cantant cançons fins que s’apaga i finalment recollim les cendres que ens les emportem a Blanes i que es poden fer servir per encendre un nou foc amb l’esperit de l’intercanvi suís-català

- Joc de “rol” pel bosc: aconseguir diners (passant proves improvitzades), per aconseguir matèria primera que servia per aconseguir armes d’atac i defensa

- Intercanvi de regals entre suïssos i catalans tant els nens com les unitats de cadascun dels agrupaments

Això és un petit resum de les coses hem anat fent a Suïssa, segur que me’n deixo alguna, però les més importants hi són.

Finalment, a tots els que heu format part d’alguna manera d’aquests deu dies, que sapigueu que han estat inoblidables gràcies a vosaltres! I que a mi personalment m’heu fet la persona més feliç del món! Merci! 

Marató North Face Endurance Challenge, San Francisco

Hola a tots i totes!

Ja he fet l'esperada Marató de Muntanya de San Francisco!!! :D Avui fa 3 dies i ha arribat el moment de fer-ne una crònica amb tranquilitat.

Divendres vaig volar a San Francisco i tot va anar com una seda. A les 3 de la tarda ja havia anat a la botiga North Face de San Francisco a recollir el pitrall, el chip per la cursa i els regals. Hi havia molt d'ambient a la botiga i només tenia ganes que fos l'endemà per córrer! Vaig fer un volt per SF downtown i em vaig acostar a casa l'Herni i la Gemma; els vaig esperar a un Starbucks on vaig prendre una xocolata calenta mentre planificava la cursa. La veritat és que el dia havia anat molt bé però la tos que ja estava desapareixent va tornar a fer acte de presència i no em trobava molt molt bé... De totes maneres m'era igual, només pensava en fer la cursa l'endemà encara que fos a base de paracetamols... :D Així doncs la "xuleta" que em vaig preparar m'indicava els temps per acabar en 4h. 30' i en el perfil m'hi vaig posar els llocs on hi havia avituallaments.

L'Herni i la Gemma em van passar a buscar i vam anar a sopar a un restaurant Tailandès que es veu que és famós i tot (Marnee Thai); s'ha de dir que tenia por de menjar a un Tailandès el dia abans d'una marató però vaig menjar molt bé! Després unes partides a ping-pong i a dormir. Realment no em sentia gens bé; em vaig posar el termòmetre i crec que va marcar 36,6ºC... Una mica massa alt, però en fi, no podia fer-hi massa... Bé, 1g de paracetamol i empastifada de VicksVaporub!

A les 6:30 sona el despertador, em preparo i esmorzo. Em trobo millor que ahir i amb els ànims de fer una marató vaig a buscar el bus 28 que em porta a Marina Middle School on uns busos de l'organització (els típics escolars, boníssim!) ens porten a l'altra banda del Golden Gate Bridge (Fort Barry), on es fa la sortida i arribada.
Fa un dia esplèndid per córrer perquè fa fresqueta i un sol espectacular! Ja han sortit els 350 corredors de les 50 milles i els 350 dels 50km, ara només quedem els 200 de la Marató. A mesura que va arribant gent hi ha una cosa que em sorprèn molt, hi ha moltíssimes dones comparat amb qualsevol cursa catalana... I més tenint en compte que es tracta d'una marató... M'he pres un paracetamol i en porto un per mitja cursa... No vull que el costipat em molesti durant la marató!
Sortida puntuals a les 9:00, la gent surt amb molta calma i em poso entre els 10 primers sense forçar. M'emociono en veure que sense anar a un ritme molt fort puc acabar en molt bona posició (segurament la gent bona està corrent a les 50 milles o 50Km). Vaig tirant i tinc molt bones sensacions durant la primera pujada i baixada, repeteixo que no estic forçant gens i ara ja estic entre els 8 primers. I així arribo al 2n avituallament on hi ha una estora pel chip: 7a posició general i 1h. 13' 12'' per fer els primers 14.3km... Gens malament per una marató de muntanya!

Després d'això se m'atravessa alguna de les pujadetes abans del 3r avituallament (mitja marató) però sempre corrent i recuperant molt bé a la baixada. Més o menys 1h. 52' per la primera meitat i ja em noto una mica tocadet, per això reposo bé a l'avituallament, menjo força i em prenc un paracetamol. Ara toca un tram d'anada i tornada amb una petita pujadeta que a la tornada serà baixada però en general força planer. M'ho prenc en calma per intentar afrontar en condicions els darrers 12km amb les 2 pujades mortals. Quan torno a l'avituallament torno a parar a menjar i afronto la pujada duríssima a peu i totalment trencat... Les rampes comencen a aparèixer i a la baixada començo a patir més perquè no puc córrer per culpa de les rampes... Per cert abans d'arribar al final de la baixada un turista català em diu "Va ànims!", em poso a 100! Arribo al final de la baixada, avituallament 5 (el mateix que el 2n) al quilòmetre 32.8 en en 11a posició i 3h. 18' 08''. Rebentat, estiro per intentar amagar les rampes... però res. Em queda un infern de 10 quilòmetres per arribar a la meta. Realment mai m'he plantejat seriosament retirar-me en una cursa, i mai ho he fet, però aquí estava en una situació força límit. És curiós que això fos més dur que la Matagalls que va durar 12 hores, però és que cada cursa és diferent i fins i tot una cursa de 10Km es pot convertir en una cursa duríssima segons l'entrenament/clima/dificultat...
Els moments més difícils que he passat en cursa serien la primera marató a Amsterdam on vaig patir moltíssim del quilometre 32 al 37 més o menys, caminant, amb molt de flato i veient com passaven els minuts i la gent... Després aquests últims quilòmetres de la marató de San Francisco i el pitjor segurament la mitja marató del half-ironman a Calella... Com vaig patir aquell dia!
De totes maneres, tot i la frustació de veure que per molt que t'esforcis no pots córrer i adonar-te que la gent et va passant i que el teu objectiu s'escapa, tot i això m'hauria de trobar en una situació molt més límit per retirar-me... Així doncs vaig fer els darrers 10km gairebé tots caminant (el pitjor era la baixada), donant tant com podia i esquivant les rampes que m'amenaçaven a cada passa que feia... Repeteixo, duríssim. Quan podia intentava córrer una mica però normalment no durava ni 30'' que havia d'aturar-me. El darrer quilòmetre vaig fer un esforç inhumà per córrer i entrar trotant a l'arribada amb 4h. 37' 12''. 22a posició final (8 dones davant meu; 90 homes i 75 dones han acabat: gairebé paritat en una marató, espectacular! Dones catalanes espavileu-vos que en aquest sentit les californianes us repassen de dalt a baix!) i 4t de la categoria de 21 a 29 anys.

Pensareu que si l'objectiu era 4h. 30' no he acabat tan lluny però veient com va anar la cursa podria haver acabat fàcilment entre els 10 primers i fent unes 4h. 10'. El que em sap greu és acabar amb aquest mal regust d'haver de caminar sense voler-ho i acabar rebentat. A mi m'agrada acabar alegre! M'és igual el temps però m'agrada acabar amb bones sensacions. Si hagués fet 4h. 37' sense patir estaria contentíssim, però no comptava amb aquestes rampes... A més, mai sabré quin temps hagués fet sense les rampes, però com ja he dit crec que m'hagués acostat a les 4h. fàcilment... Una llàstima però se tot se n'ha d'aprendre.
Crec que hi ha 3 factors que ho van provocar. Per una banda el costipat segur que va tenir algun tipus d'efecte negatiu, tot i que no crec que molt important. Després que els últims 10 dies no vaig poder entrenar pel viatge a Mèxic (on precisament vaig costipar-me). Però el més important és que no vaig entrenar gens en pujades... La majoria de l'entrenament ha estat en pla i només he fet un parell de tirades "llargues" de "només" mitja marató. Segurament aquest entrenament hagués estat suficient per una marató "normal" però era una mica just per una marató de muntanya amb 1377m de desnivell positiu...

Després de tot reflexions molt positives. Tot i la punxada final, els primers quilòmetres vaig anar com una seda i tinc un entrenament excel·lent per curses de 20-25Km. A partir d'aquí ja dic que el meu proper objectiu seriós és la Marató de Barcelona el 25 de març. Tot l'entrenament que he fet i la mateixa Marató fan una base molt bona per aquest proper repte: si no hi ha cap lesió i puc entrenar sense problemes intentaré baixar de la barrera de les 3h! Sé que és una mica agosarat, és un somni que tinc i crec que és el moment d'intentar-ho. El meu rècord és 3h. 22', així que hauré d'entrenar fort per fer-ho, però crec que puc. La mitja de Montornès, on estic inscrit amb tota una colla dels Fondistes Blanes serà una prova important l'11 de març per veure les possibilitats reals d'acostar-me a les 3h.

Encara arrossego molèsties importants als bessons de la marató i tot el cap de setmana a San Francisco amb l'Herni i la Gemma (merci per acollir-me!), he patit una mica per caminar per aquests carrers amb tantes pujades i baixades... Espero estar recuperat (cames i costipat) a finals de setmana per poder sortir a córrer mitja horeta!
I ara ja ha començat el compte enrere per la visita dels pares i la Yas! El divendres 16 arriben i estarem de ruta fins el 30 que agafem l'avió per tornar cap a casa!

Fins ben aviat!


PS1. Fotos de la Marató North Face Endurance Challenge, San Francisco
PS2. Resultats de la Marató
PS3. Dades del rellotge a Movescount

Entrevista Celobert i Mèxic!

Hola amics i amigues!

Tot i que jo ja fa temps que ho sabia, finalment la setmana passada van publicar l'entrevista que em va fer via mail l'Aitor Roger pel Celobert. És d'aquelles coses que sempre havia somniat! Penso que el Celobert és la millor revista blanenca, té un disseny molt modern i una ideologia molt acord amb els meus pensaments... Sempre que la llegeixo hi trobo coses interessants i la veritat és que sortir-hi m'ha fet moltíssima il·lusió, molta més de la que us podeu imaginar!! A més, després de veure com ha quedat tot plegat encara estic més content, amb la foto de San Diego de fons com a peu de pàgina... I també l'escrit! Aquí us deixo l'entrevista per si no l'heu llegida encara:

El dijous passat va ser "thanksgiving" als Estats Units i divendres era festa també, així que ho vam aprofitar amb uns amics que he fet aquí per fer un viatget a Mèxic. Dimecres vam passar la nit a Tijuana en una festeta mexicana i també vam anar a un bar. L'endemà vam agafar l'avió cap a La Paz (Baja California Sur) on hi hem passat 4 dies en una palapa ecològica a Cabo Pulmo (he creuat per primera vegada el tròpic de cranc!!!). No havia estat mai en un lloc tan verge... Sense electricitat, carreteres sense asfaltar... Relax total... i més! Vam fer snorkel i vaig veure peixos i coralls que no havia vist mai, també vam anar a fer una excursioneta per un parc natural i ens vam banyar a unes aigües termals magnífiques! I per acabar el dilluns abans d'agafar l'avió vam nedar amb tauró balena a la badia de La Paz (un lloc on sempre n'hi han perquè hi van a reproduir-se). El tauró balena és el peix més gran del món (les balenes són mamífers) i no és perillós (només per la seva grandària...), doncs s'alimenta de macro algues, plàncton i petits peixos; fa entre 3 i 10 metres de llargada i el que vam veure nosaltres feia uns 4 metres... Petitet però impressionant... Imagineu-vos nedar amb un bitxo immens al teu costat! Una experiència increïble!

I ara ja estic a punt per una de les coses més importants! La North Face Endurance Challenge de San Francisco! Em vaig ins inscriure a la marató abans de venir cap aquí (també fan cursa de 50Km i de 50 milles), aprofitaré el viatge per visitar l'Herni i la Gemma i passar uns dies a San Francisco que diuen que és de les millors ciutats dels USA i amb certes similaritats amb Barcelona... Veurem!

Pel que fa a la marató intentarem fer-ho tan bé com puguem! He entrenat força bé però aquesta setmana he estat mig constipat i no em trobo al 100% (igual que abans de la Matagalls... tan de bo vagi igual de bé), i a més és una marató de muntanya i segur que serà duríssim amb 1377mts de desnivell positiu; així que simplement vull disfrutar-la i passar-ho molt bé mentre la faig (a veure si ens podem acostar a les 4h. 30' tot i que serà difícil).

[En principi podeu seguir els temps en viu a la meva pàgina de facebook  on s'han d'anar actualitzant automàticament durant la cursa (sortida 18:00 de dissabte hora catalana)]

Apa, doncs aquí ho deixo per avui! La propera entrada sobre la marató! A veure com ha anat!

Salut!

PS. Fotos Mèxic!

Copa Amèrica, un somni fet realitat!

Aquest cap de setmana he fet realitat un dels meus somnis de quan era petit. Segurament actualment no era tan important com fa uns anys, suposo que quan et fas gran tot es relativitza, però igualment era d'aquelles coses que em feia moltíssima il·lusió poder veure alguna vegada en la meva vida. Us estic parlant de la Copa Amèrica, la competició esportiva internacional més antiga del món, i el que és considerada la F1 de la vela.
Durant molts anys vaig fer vela de petit (dels 8 anys fins ben bé els 18, al començar la universitat). Doncs bé, durant tots aquests anys la gent sol mitificar la Copa Amèrica, és la competició on tot navegant li agradaria participar... Sempre recordaré que un dia ens van passar la peli "La força del vent" que va sobre la Copa Amèrica i que em va quedar gravada!

Doncs bé, després de dos Copes Amèriques a València, no hi vaig poder anar tot i que m'ho vaig plantejar... I la setmana passada, gairebé de rebot em diuen que estan fent les America's Cup World Series a San Diego! Són una sèrie de regates que fan al voltant del món per preparar la Copa Louis Vuitton (que decidirà qui s'enfronta l'anterior guanyador en la Copa Amèrica. Evidentment que no és la Copa Amèrica en sí el que he anat a veure, però jo el que volia era veure els vaixells i, a ser possible veure'ls navegar... Doncs bé, així com a València sortien força lluny a navegar, aquí a San Diego feien les regates a tocar del port... Increïble! A més a més de veure tot el muntatge els vaig veure navegar pocs metres!!!!
He de reconèixer que l'experiència no em va decebre de cap manera, és espectacular veure la velocitat que poden arribar a agafar i l'acceleració que tenen quan es posen a cenyir seriosament...

Per anar a veure la Copa Amèrica vaig anar al centre amb bicicleta (20km anar, 28km per tornar) i vaig aprofitar per visitar el portaavions USS Midway que està a San Diego funcionant com un museu. La idea era veure les regates des del portaavions i de pas visitar-lo. És impressionant veure un portaavions per dins... Realment és com una ciutat, hi havia de tot (menjadors, dentistes, UCI, metges, màquines de cosir, per planxar, un mini supermecat... Tecnològicament imponent. De totes maneres molt trist veure que els Estats Units d'Amèrica no se'n penedeixen de res del que han fet i que si s'haguéssin de tornar a posar en una altra guerra ho faríen sense cap problema, és més, no paren de fer-te veure que sense les guerres no seríen lliures... Em va semblar tristíssim que a les sales on decidíen els objectius, hi mostréssin mapes reals de ciutats del Vietnam o de la guerra del Golf que havíen bombardejat... No vull ni pensar què li pot passar pel cap a un visitant d'algun d'aquests països. Repeteixo, tristíssim. Certament hi ha coses en què els americans foten molta pena... En fi...

I finalment avui diumenge hem anat a fer un cim amb uns de la feina! Granite Mountain (1717m) al parc d'Anza-Borrego. Déu ni dó la muntanyeta, uns 900m de desnivell positiu i 3 hores fins arribar-hi! Realment m'ha fet molta il·lusió fer un cim a Califòrnia! Estic més content que un gínjol! A més hem vist una taràntula! M'ha semblat mona i tot! :D

Tot i que encara em queden 4 setmanes aquí encara falta el més esperat!! Dijous, aprofitant que és "thanksgiving" marxem a Cabo Pulmo (Mèxic) amb la gent que hem conegut per aquí... I la setmana següent vaig a San Francisco a córrer la marató de muntanya i a visitar l'Herni i la Gemma (uns companys biotecnòlegs). I després en dos dies ja arribaran els pares i la Yas per fer un viatge que tinc mooooooltes ganes de fer!

Apa, espero que us vagi tot molt bé! Fins aviat!

PS. Com sempre, teniu més fotos al FB!

Anza-Borrego Desert, Venter, Nobel...

Hola de nou a tothom! Avui m'he propost ser breu! Intentaré no passar-me...

Primer de tot ja haureu vist que he canviat el format del blog... Espero que no us molesti que vigili tot el que llegiu :D

El passat cap de setmana vam organitzar una bona sortida al desert d'Anza Borrego (State Park). A la feina vaig conèixer un canadenc (Greg) que em va dir que sempre que podia marxava d'acampada a un lloc o altre i que quan vulguéssim podíem fer una sortida. Doncs bé, juntament amb la Maria, en Jeroen i un altre de la feina (Jeff) anar-hi el passat 5 i 6 de novembre. En Jeff i en Greg éren el organitzadors i la veritat és que s'ho van currar... Ens van portar a una zona molt salvatge... I una bona prova d'això és que en tot el dissabte no ens vam trobar ni una ànima pel desert. Es tractava de visitar unes coves que es formen a causa del vent (Wind Caves) a la zona d'Ocotillo. Per arribar-hi vam seguir el Fosil Canyon i després vam baixar un altre canyon del qual no en sabem el nom però que va ser espectacular: vam haver de baixar per una corda i sortejar diferents obstacles per arribar a la sortida (una mica a l'estil de la peli 127 hores... Però sense patir cap "contratemps").

Després d'això amunt i avall per arribar a les espectaculars coves, dinar i tornada més o menys pel mateix camí. Després en Jeff va tornar cap a SD i nosaltres quatre vam anar a una zona d'acampada a passar la nit. Sopar, ratolins, foguera, estrelles... I de bon matí l'udol dels coiots... Espectacular! Important saber que alguns animals comuns són les serps, taràntules (en vam veure una amb el cotxe), escorpins... Però bé, per això són les tendes no? De totes maneres amb el fred molts d'aquests no es mouen.

Diumenge gran esmorzar mexicà a Borrego Springs i passejada pel Palm Canyon (zona ben senyalitzada que porta fins a un oasi), després cap a Julian on vam menjar uns "apple pies" molt típcs dels EEUU i especialment d'aquesta població situada a 1200m d'alçada. I després de tornada cap a la civilització després d'un cap de setmana d'aventura, descoberta i relax alhora.

Mentre caminàvem pel desert cada passa era una sorpresa... No m'ho esperava. Ja havia estat al desert al Marroc i ja vaig veure que hi ha molta varietat però aquí ha estat encara més espectacular: primer vam començar per un caminet força tranquil, però de seguida vam pujar a un coll força elevat i a partir d'allà vam descendre per un "canyon" amb vistes espectaculars i sorprenents. En sortir-ne, la immensitat del desert se'ns presentava al davant, vèiem les coves a la llunyania però havíem de pujar i baixar mil cops per una sorra fangosa per arribar-hi. Cadascú seguia el camí que més li convenia, no és com a la muntanya que normalment segueixes les marques... Aquí et fas tu la ruta que vols i has d'estar molt atent per no perdre't. Fotos espectaculars en aquesta zona sota un cel blau immens. Una vegada a les coves, aquestes encara donen una visió diferent del desert, a més tota aquesta àrea havia estat un gran oceà i no parem de trobar fòssils de petxines, cargols, ostres... Tots molt espectaculars.
Tornant cap al cotxe reflexiono sobre l'excursió. Diguem que és una experiència caminar pel desert i que m'ha entussiasmat molt més del que m'esperava, però de totes maneres penso que els pirineus són molt millors. Per mi segueixen tenint molta més varietat de paisatges i la vida que hi ha (arbres, arbustos, llacs, animalons...) transmet unes sensacions que no m'ha transmès el desert. De totes maneres no deixa de ser molt autèntic (sobretot pel tema de que tu mateix et fas el teu camí) i amb vistes molt espectaculars.

Això és tot sobre les aventures... Us deixo un parell de curiositats força importants a les postdates! Una abraçada a tots i fins la propera!


PS1. Dijous passat, en Craig Venter (el director del centre on treballo i el principal investigador que va posar a punt la tècnica per seqüenciar el genoma humà) va convidar força gent del centre a casa seva per celebrar el seu 65è aniversari... La casa molt espectacular, fins i tot et rebien uns aparcacotxes i hi havia còctels i per menjar sushi... Vaig saludar en Venter i prou, la veritat és que no hi va haver gaire conversa. Per cert, té un gos que es diu Darwin...

PS2. Durant la sortida al desert, en Greg ens va explicar que a la feina hi ha un premi Nobel! I a sobre sempre el veig passar pel costat del meu despatx! És en Hamilton O. Smith, nobel el 1978 juntament amb altres dos investigadors per la seva feina sobre els enzims de restricció. Destacar també la presència de Clyde Hutchinson, un dels primers investigadors en treballar en genètica molecular, la seqüenciació de la primera molècula de DNA i actualment treballant amb mycoplasmes com a model de cèl·lula mínima. El més curiós és que tots dos formen una parella inseparable, divertida i molt amable! Als enllaços teniu més informació sobre ells.

PS3. Fotos de la sortida al Facebook!

Un mes increïble!

Hola a tothom! Just avui fa 4 setmanes que vaig arribar a San Diego i sembla que fos ahir! És un bon moment per fer una 3a entrada sobre la meva estada als USA. Primer de tot dir que he tingut la sort de conèixer gent molt maca i que gràcies a això estic fent de tot... i més! Cada setmana és millor que l’anterior i el proper cap de setmana segurament anirem a un parc a acampar i a fer una excursió... I això m’encanta!

I perquè dic que cada setmana és millor? Doncs perquè fa dues setmanes divendres vam sortir amb en Jeroen, l’Ainhoa, en Suso (els madrilenys que vam conèixer al Whale Watching) i en Luis (un amic seu de Barcelona) per San Diego Downtown (el centre) i va molar molt veure l’ambient que es respira a la zona més famosa: Gaslamp. L’endemà en Luis marxava uns dies a Hawaii, i el vam acompanyar amb l’Ainhoa a l’aeroport, però el millor és que la furgo que té en Luis és hipermegautèntica! No us ho podeu imaginar el que significa anar per Califòrnia amb aquesta furgo :D 

En fi, que després d’això ens vam trobar amb en Suso i en Jeroen per anar a fer surf! La primera vegada a la meva vida... i a sobre m’estreno a Califòrnia, flipa! Gran experiència, vaig aconseguir aixecar-me i aguantar-me uns segons (molt pocs), però el més increïble és la velocitat que agafes quan se t’emporta l’onada... És brutal... I evidentment si fos capaç de posar-me dret més estona encara seria millor! De totes maneres l’objectiu era fer surf algun dia i això ja està fet... No sé si tindré la oportunitat de tornar-hi aquí. 

Després d’això vam anar a sopar tots 4 i sense voler-ho ni planejar-ho vam passar una gran nit de birres anant primer a un precipici i després a la platja petant la xerrada i passan-t’ho genial! Però a més a més, d’aquestes xerrades en va sortir que estaven planificant un viatge a Los Cabos (la zona sud de Baja California Sur, Mèxic) per “thanksgiving” que hi ha 4 dies de festa... Doncs bé després de quatre mails durant la setmana passada ja està tot lligat: ANEM A MÉJICO!!

Després d’aquest emocionant inici de cap de setmana el diumenge em vaig llevar a punt per connectar amb “El Xiringuito” i després relaxar-me i passar tot el diumenge tranquil·lament a casa.

Dilluns va arribar la Maria, és del CEAB i estarà aquí un mes per treballar també amb les dades. Li agrada molt escalar, i ha fet molt de pirineus, alps, camino, i ha estat al Nepal... Digue’m que no ens avorrim a l’hora de dinar perquè tenim força coses de què parlar! J

Aquest darrer cap de setmana tampoc ha decebut... Dissabte, per començar, em vaig llevar ben aviat per a connectar amb els Pioners i Caravel·les del Cau; vam fer quatre cosetes via skype i va ser molt divertit poder estar una estona en contacte amb ells! Jo m’ho vaig passar molt bé i espero que ells també! A més a més, aquesta setmana és Halloween, i aquí s’ha de celebrar! Així que una companya “autòctona” de feina de l’Ainhoa li va dir un lloc on feien una festa súper autèntica. A la tarda vam anar a comprar les coses que necessitàvem amb en Jeroen i l’Ainhoa i després vam anar a buscar la Maria i vam sopar i “maquillar-nos” a casa l’Ainhoa. Després vam anar cap a la casa, situada al port... Estava tot molt ben decorat (amb teranyines, i com si fos una “casa de la por” i evidentment, amb les típiques carbasses, per cert, molt “currades”), hi havia molt bon ambient i era gratissssss (sí, sí, la beguda també)! Resulta que era una empresa i havien muntat la festa allà... Increïble! 

De fet hi havien les pantalles dels ordinadors per allà i fins i tot algun treballador hi tenia l’iPhone carregant per allà sobre... En una festa que potser hi havia 100 persones i que no sabies a qui coneixies i a qui no: impossible a Catalunya no creieu? Però bé, el tema és que estàvem a una festa de Halloween als USA i amb molta gent molt motivada amb les disfresses! De fet per a ells és carnaval doncs després no el celebren. I així vam passar la nit, amb la meva cara de “calavera” i de bon rollo!

Diumenge no tenia ganes de quedar-me a casa com la setmana anterior i feia un dia fantàstic per anar amb bici, així que després de fer una connexió ràpida però intensa amb “El Xiringuito”, vaig anar fins a Solana Beach (una horeta més o menys desde casa amb bici, cap al Nord), que m’ho havia recomanat en Lluís! M’ho vaig passar molt bé jo solet amb la bici i esoltant el nou disc de Coldplay: Mylo Xyloto (no me n’esperva gaire però he de dir que m’agrada força)! A part de que vaig punxar roda i vaig haver de buscar una botiga de bicis (que per sort estava oberta) on poder-ho arreglar, el passeig va ser fantàstic i em va agradar molt.

I així arribem a un mes d’estada a San Diego. No puc demanar més, he tingut sort de conèixer la gent indicada en el moment/lloc adequat i s’ha d’aprofitar! A més, a la feina aprenc molt i tot va rodat, així que no em puc queixar de res. Pel que fa als entrenaments per la marató de muntanya de San Francisco, cada dia em sento millor. Faig sèries i surto uns 50’ cada dia acompanyats d’una bona sessió d’estiraments que em va molt bé. El fet d’anar a córrer i veure que vaig bé també m’anima molt, així que res: “on fire” i prepareu-vos per quan torni!

Ens veiem!

Més fotos al faceboooooook!


PS. Merci a tots els que llegiu el bloc! M'agrada fer-ho i veure que algú s'ho llegeix de tant en tant! Merciiiiiiii! :D