18 de març de 2016

Marató Barcelona 2016


Hola de nou a tots! Fa força temps de la darrera entrada i tinc moltíssimes coses per explicar, però la més urgent és evident: la Marató de Barcelona 2016! 

I com explicar al blog el que per mi ha estat un somni fet realitat... Començarem pel principi, a veure si d'aquesta forma podeu entendre perquè ha estat tan important per mi aquesta Marató. Tot i que sóc molt jove, de ben petit que ja vaig respirar tot aquest món del "córrer". Avui en dia tothom corre i tothom és capaç de fer curses de 5, 10, 50 o 100km, tant per asfalt com per muntanya... Però en els seus inicis hi havia una cosa anomenada Marató que era un mite, el somni de tot aquell que s'atrevia a posar-se unes bambes i sortir a córrer. Era una cosa molt bèstia, per la qual t'havies de preparar almenys sis mesos i com a molt fer-ne una a l'any. Això ho vaig viure en primera persona amb les dues primeres maratons del meu pare a Barcelona els anys 1993 i 1994, quan la Marató de Barcelona anava de Mataró a l'Estadi Olímpic i jo vaig anar-hi a animar. També hi vaig ser el 2001 i 2002, quan la Marató buscava el seu lloc a Barcelona i no el trobava, i en una època en que ja era més conscient d'això de córrer i vaig fer la meva primera "mitja" a Ripoll el 2002. Durant tots aquests anys es va anar construint al meu cervell el Mite de la Marató, una mena de nirvana/èxtasi total per als corredors. Aquest Mite està format per mils de converses amb molts corredors i sobretot membres de "l'antiga guàrdia" (també anomenats "paralímpics" per ells mateixos...) dels Fondistes Blanes. Dins de totes aquestes converses tothom tenia els seus propis reptes, ja foren acabar-la o rebaixar el propi temps o simplement córrer maratons arreu del món... Però una xifra que es repetia constantment en totes les converses eren les 3 hores... Recordo perfectament com el meu pare em deia "crec que el que té millor marca dels Fondistes és en Miquel Txena que ha baixat de les tres hores...", però també recordo converses dels que havien entrenat tant i tant per baixar de 3 hores i no ho havien aconseguit, o els que ho havien aconseguit pels pèls. Són tots aquests anys rodejats de tots aquests grans corredors i corredores populars els culpables de que per mi fos un somni molt difícil assolir aquestes tres hores. Però això de les tres hores no és cosa meva... L'Arcadi Alibés explica molt bé en el seu llibre "Córrer per ser feliç" això de les 3 hores... Li va costar fins a 3 intents aconseguir baixar d'aquesta marca. I un altre que ho va haver d'intentar un parell de cops va ser l'actual entrenador del Barça, en Luis Enrique, que per 20" no ho va aconseguir en la seva segona marató i va haver-hi de tornar una tercera vegada per assolir-les. I per acabar, un altre exemple de la meva "dèria" per les maratons és aquest excel, on hi vaig recopil·lar totes les maratons que havíem corregut tots els socis dels Fondistes Blanes i vaig treure'n algunes estadístiques... Aquest arxiu el vaig crear el 2010 i el vaig mantenir fins la Marató de Barcelona de 2013; a partir d'aleshores no l'he actualitzat més per falta de temps, si algú vol continuar-ho només m'ho ha de dir! ;)
Amb aquestes línies crec que es pot entendre el perquè de la mítica distància dels 42195m...

Les tres primeres















Però pas a pas, i és que per mi, abans de les 3 hores, el primer somni era acabar una marató! Va ser a Amsterdam el 2007 en un d'aquests viatges maratonians que van fer els Fondistes en aquella època, la majoria organitzats pel meu pare. Recordo tot l'entrenament que vaig fer a consciència, recordo que les últimes 3 setmanes ja estava nerviós per si em lesionava... Volia ser fos com fos a la línia de sortida! Recordo perfectament com l'última setmana vigilava pels carrers per no entrebancar-me... L'obectiu havia de ser baixar de les 3h 30', això era assumible, crec, però en Bartomeu i la Mercè anaven a fer 3h 20' i vaig pensar... Va, per no anar sol, intentem-ho... Va ser divertit mentre va durar... HEHE! Però estic molt orgullós d'haver-ho intentat i d'haver topat amb el famós MUR en la meva primera Marató que em va deixar KO... Allà el vaig conèixer al "puta", doncs bé, me l'he trobat a altres curses al malparit però mai més en una marató... de moment! Vaig haver de caminar amb "flato", i realment ho vaig passar malament una bona estona, però vaig acabar-la com un campió (i amb l'acompanyament de l'Albert!) amb 3h37' i no sabeu com d'emocionant va ser allò per mi, l'entrada a l'estadi Olímpic d'Amsterdam... Un somni fet realitat!

I d'allà en va sortir una promesa entre el meu pare i l'Arturo, i al cap d'un any erem una colla de Fondistes a Nova York, el mite dels mites de les Maratons. M'hagués agradat poder entrenar però tornava de la Transpirinenca i ni jo ni el pare vam poder entrenar gens, però segurament això és el millor que ens podia passar ja que vam decidir fer-la junts i no ens vam separar ni un moment el meu pare l'Arturo i jo. Així que vaig fer la marató de Nova York junt amb el meu pare i gaudint-la del minut 0 a les 4 hores i 18 minuts que vam tardar a arribar a meta, càmera de fotos en mà, saludant a la gent, veient a la mare i la resta de Fondistes que ens van seguir i vibrant al màxim amb la Marató de Maratons. Somni #2 a la saca.






















La tercera va ser 4 mesos després, a Barcelona el 2009, i l'objectiu principal era fer una marató "com Déu mana",  sense caminar en cap moment i intentant baixar de les 3h30'. No recordo gaires coses de la preparació ni de la marató en sí, però sí que recordo la ràbia de l'arribada havent aconseguit el que m'havia proposat! Finalment 3h22'13".


























Les tres hores

Després d'això vaig desconnectar una mica de la marató (d'asfalt) fins al 2012 quan després de córrer la Marató de muntanya de San Francisco (al desembre de 2011), vaig decidir que era el moment "d'intentar" baixar de les 3 hores en Marató. Si voleu saber en detall com va anar, hi ha una extensa entrada al bloc, però en resum: l'entrenament no va ser del tot bo com hauria d'haver estat, i per això ja vaig sortir amb "enteniment" i un objectiu més realista com era baixar de 3h 15' i fer una passa més cap a les 3 hores. I així va ser, vaig fer la meva primera gran marató (considero que una gran marató és quan la primera mitja i la segona mitja tenen una petita diferència en minuts; en aquest cas 1h36'24" i la segona en 1h37'11", per entrar en 3h13'35". Objectiu complert i un pas més a prop de les tres hores.


La següent va ser just l'any després i l'entrenament va ser calcat a l'anterior, de nou no vaig poder entrenar tant com volia, però com que la mitja de Montornès em va sortir gairebé un minut millor i la tirada llarga va anar un pèl millor també vaig decidir fer un pas més i intentar baixar de 3h 10'... I així va ser! A més, va ser molt especial perquè en Joan Pitarch em acompanyar del kilòmetre 15 fins a la mateixa línia de meta. Recordo perfectament l'abraçada que ens vam fer a meta... És per aquestes coses per les que correm també! A més en aquesta marató també vaig aconseguir (sense voler-ho) fer millor la segona mitja que no la primera i a més fent marca personal! Van ser 1h34'25" la primera mitja i la segona en 1h33'54", per entrar en 3h08'19". D'aquella marató (o més ben dit, de la mitja de Montornès) en va sortir una lesió al genoll esquerra que em va torturar molt durant els dos anys següents, en els que gairebé no he fet asfalt però sí molta i molta muntanya! Podeu llegir la crònica sencera d'aquesta marató en aquesta entrada.


Bé doncs enguany no sé per quin motiu a finals de novembre (just abans del canvi de preu) m'hi vaig inscriure juntament amb en Roger, perquè em sentia bé i per posar-me el repte de les 3 hores. Tot i que per aquelles dates era difícil saber com aniria tot i a més tenint en compte que al desembre marxava al Perú i fins que tornéssim no podria començar l'entrenament seriosament. A les dues darreres maratons havia seguit l'entrenament de 3 hores que tenen penjats els de la Marató de Barcelona a la plana web, però no l'havia seguit gaire bé i per això havia rebaixat una mica els objectius. Enguany vaig començar l'entrenament just en tornar del Perú, el 27 de desembre. A poc a poc vaig aconseguir seguir-lo gairebé al 100%, tot i que només tenia 2 mesos i mig per fer-ho. Semblava que els ritmes sortien bé (almenys els de les sèries), però també tenia la sensació que quan tocava "carrera continua", m'apalancava massa. El 7 de febrer (5 setmanes abans de la marató) vaig anar a "La Mitja" de Granollers amb el dorsal d'en Vicente del CEAB, i em vaig proposar acompanyar en Roger perquè fes marca i va sortir un dia rodó en què vaig gaudir moltíssim acompanyant-lo i portant un ritme molt alt! Finalment 1h31'31"! Amb aquest temps estava encara lluny de les 3 hores, però l'objectiu aquell dia era acompanyar en Roger i acabar sencer cosa que sí que va passar.

El 21 de març vam anar a la cursa de muntanya "La Cameta Coixa", 20km amb 1500m de desnivell positiu... Segurament no és el que tocaria en un entrenament de Marató, però després de la Transalpine no podíem dir que no als amics de Miravet! I cap allà vam anar... La cursa va sortir bé, va ser com una tirada llarga (2h40'), això sí, les cames em van quedar trinxades ja que no estaven acostumades ni molt menys a tanta pujada...

Tot anava sobre rodes: les sèries, no em sentia sobrecarregat de cames, no m'havia constipat durant tot l'entrenament... Tot això em feia creure en poder intentar-ho, però al mateix temps no havia fet cap "prova" seriosa a ritme fort, ni tirada llarga ni una mitja a tope unes 3-4 setmanes abans (hauria tocat fer-la el dia de Miravet). És per això que no ho veia clar. De totes formes, ja un parell de setmanes abans vaig decidir que me la jugaria... Ara ja tenia una bona marca en Marató (3h08'), n'estava segur que era capaç de fer-la a 4'20"/km (cosa que em deixaria a 3h03' aproximadament), i per 3 minutets vaig decidir jugar-me-la a veure què passava... Van ser emocionants els dies anteriors perquè tenia aquell cuquet important per saber si seria capaç de fer-ho, o em tocaria empotrar-me contra el mur... Aquelles sensacions que vaig viure abans de la primera marató, abans de la Matagalls-Montserrat, abans de la UTMB...


I així ens presentem a la sortida, amb moltes ganes de posar-me a prova i amb els ritmes al canell per fer 2h59' però no constants, sinó començant a 4'10"/km i acabant a 4'20"/km aproximadament. De totes formes de poc va servir la "xuleta", ja que les llebres de les 3h van fer molt bona feina. Començo just darrere les llebres i comprovo que van als ritmes que tinc al canell, és una forma de no haver de pensar en res més que seguir-les, així que només em preocupo d'això i de situar-me a l'esquerra per trobar-me amb els pares i la Yas al km 5 i després creuar cap a la dreta per trobar-los de nou al km 11. 

Km 5 
Km 11





Del quilòmetre 12 al 16 em relaxo una mica i els faig a 4'20" aproximadament, inclús se m'escapen una mica les llebres (no gaire), i és a partir del 16 que decideixo "atacar" una mica i en aquest moment em concentro fort i faig un molt bon tram fins a la mitja marató, un tram en el que em col·loco davant de les llebres cosa que també va bé per estar una mica més tranquil ja que just darrere hi ha una mica d'acumulació de gent. A partir de la mitja, i ja davant de les llebres gairebé en cap moment em preocupo del rellotge, vaig marcant els km però no miro els temps. Vaig molt concentrat sabent que si no em passen les llebres ho tinc al sac. Però clar, tot just estem al km25-30 i és a partir d'aquí on "comença" la marató. Però segueixo a bon ritme i veig que aguanto bé, em casco un gel al km 22.5 (el primer punt on en donen) i n'agafo un altre per fotre-me'l al 32 aproximadament per arribar bé al final. Una altra de les claus crec que és que en cada avituallament o bé he begut aigua, isotònic o he menjat fruita (plàtan o taronja), i sempre súper important barrejat amb aigua per poder-ho digerir bé (sobretot els dos gels). 

Gir a Glòries Km 28.5

Urquinaona Km 37
La façana marítima és un dels punts importants per dos motius, perquè és del 31 al 35 i perquè a partir del 36 ja estem a una zona molt "guapa": Arc de triomf amb moltíssima animació, portal de l'Àngel, Catedral, Colom i la mítica "pujada" al Paral·lel. Psicològicament pensava que si arribava a Arc de Triomf amb opcions no ho podia deixar escapar... Però això és molt fàcil dir-ho, però no tant fer-ho. Just a Urquinaona on torno a trobar els pares i la Yas, m'estan atrapant de nou les llebres de les 3 hores, però no és fins ben bé a la Catedral que em passen i m'hi poso just darrere, a més toca una mica de baixada fins al mar i les llebres que van animant "va, va que ja ho tenim, anem amb 50" de marge!". Durant aquest tram és quan més m'emociono perquè me n'adono que ho faré, que baixaré de 3 hores i realment no m'ho esperava, no esperava aconseguir-ho al primer intent! Però no em puc desconcentrar, que encara queden uns 4 quilòmetres de cursa! I així arribo ben enganxat a les llebres a Colom, a punt d'encarar el temut Paral·lel. Sense perdre la concentració cap amunt, assaborint cada passa cap a la meta. I a partir d'aquí la glòria, les llebres es van reagrupar abans de la meta i les vaig passar per entrar just davant seu amb 2h58'37"! Amb marge i tot al final! A hores d'ara encara no m'ho acabo de creure...


Bé, doncs ara ja està fet! Sincerament, no comptava baixar 10' la meva anterior marca i baixar les tres hores en aquesta marató... Però mira, resulta que va sortir tot rodó i ho vaig aconseguir! Ara no m'obsesionaré en baixar aquesta marca. Era un repte important i ja està assolit, és hora de pensar en altres coses, com per exemple... un Ironman? Però tot al seu temps, que els reptes s'han de formar primer i després anar per ells a poc a poc i amb constància. Moltes gràcies pel seguiment dels pares i la Yas i per tots els entrenaments que he pogut fer aquest hivern per assolir aquesta fita. 
Salut i fins la propera!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada