17 de setembre del 2015

Transalpine-Run 2015

Sempre he considerat la Transalpine-Run com una de les grans curses a nivell europeu; segurament a nivell competitiu no hi solen anar els millors corredors de muntanya, pel fet de ser en etapes i equips de dos, però sempre hi ha algun equip amb representants d'alt nivell. Deixant de banda això, està clar que és una de les que s'ha de fer almenys un cop a la vida. El problema és el preu: 1500€ per equip (és a dir 750€ per cap), als quals l'hi has de sumar 150€ (dormir al campament que l'organització ofereix) o els hotels de cada nit si no vols el camp. Més el viatge i despeses col·laterals que sempre n'hi han... En definitiva uns 1300€ per persona, és a dir, una bona morterada. Però bé, en principi havia d'acabar el doctorat i això seria una bona celebració i un bon repte després de córrer la UTMB junts amb en Xavi l'any passat, així que a mitjans de març li vaig proposar a ell mateix i en qüestió de dues setmanes ja estavem inscrits, i teníem els vols comprats!


La transalpine consta de 8 etapes, la cinquena és un quilòmetre vertical (es pot considerar una jornada de "descans"), la segona té "només" 25km, però totes les altres tenen entre 35 i 45km i entre 2000 i 3000m de desnivell positiu; per tant es tracta de fer gairebé una marató de muntanya cada dia i se li ha de tenir molt de respecte i preparar-la molt i molt bé. Però les circumstàncies han fet que ni en Xavi ni jo hi arribéssim gaire preparats en comparació amb l'any passat al Mont Blanc. Però també pensàvem que amb l'experiència d'altres curses i una mica de seny la podríem acabar. En el meu cas, ja vaig explicar que vaig deixar gairebé tot l'esport per centrar-me en acabar el doctorat, però l'aventura al GR20 em va servir de gran entrenament, sobretot perquè vam estar 9 dies caminant una mitjana d'11 hores... Evidentment això em va posar a to i va acostumar el cos a un exercici continuat durant diversos dies, cosa que em va anar molt bé física i mentalment per la Transalpine. Del 10 al 28 d'Agost volia seguir entrenant però entre la setmana de recuperació, molèsties al tendó d'aquil·les i tonteries vàries, al final tot just vaig poder sortir 3 dies a córrer i la resta va ser una mica de bici de carretera i natació per no sentir-me malament... I així, sense massa entrenament, i amb respecte però confiats de que podríem ens presentem el divendres 28 d'agost a Oberstdorf a punt per viure una gran aventura!



Hi arribem de bon matí i l'ambient encara s'està escalfant. Nosaltres dormirem al Camp, que són espais que ells posen a disposició dels corredors per dormir: gimnasos, escoles, búnquers... Ja parlarem dels búnquers... També hi ha la opció de dormir d'Hotel o en furgo/caravana (si tens algú que et pugui fer el seguiments), però en aquests dos casos has de ser tu qui organitzi el viatge. Doncs en arribar al Camp, aquest encara està buit, tot just hi han arribat uns altres corredors. Fem una volteta per aquest magnífic poble pre-alpí i dinem molt bé en una terrasseta amb una bona cervesa alemanya com mana la tradició. A la tarda ja comença a haver-hi ambient a la fira i punt de sortida... I just abans del pasta party ens trobem amb en Sergi i l'Albert, dos germans de Miravet que vénen perquè l'Albert es va haver de retirar tres anys enrere i s'ha de treure l'espina! Amb ells anem al pasta party i a les 19:00:00 (sí, els segons també...) comença la cerimònia d'innauguració... I poca broma que això va en sèrio! Amb totes les banderes dels països desfilant, entrevistes a gent coneguda i tot "a lo grande", de moment la cosa comença bé, quin espectacle!


Primera nit amb nervis... Preparant la motxilla per primer cop, marcant tots els gels que ens han donat i les barretes que portem de casa (hi hem d'escriure el dorsal amb un rotulador), i organitzant per primer cop tota la roba dins la bossa Salomon de 100L que ens han regalat per transportar-hi les coses. Malgrat tot, vaig dormir molt bé i ens vam llevar amb ganes d'experimentar un gran primer dia! Els del Camp també tenim l'esmorzar inclòs i el primer dia va estar molt bé. A la sortida ens trobem amb l'Albert i en Sergi de l'equip "La Cameta Coixa" i decidim que sortirem junts a veure com anem...





Etapa 1: Oberstdorf (Alemanya) -> Lech am Arlberg (Àustria) - 34.6km; 2083m d+

La sortida del primer dia és molt tard (a les 10:00), els altres dies sempre serà a les 7:00 o a les 8:00 excepte el dia de la crono, i a més fa un sol que ni a Blanes... De fet, la previsió per als primers 4 dies sembla que serà molt de sol i calor i que després es complicarà. Amb el neguit de començar, no fem més que fer fotos i esperar el moment d'arrencar aquesta gran aventura! Finalment sortida amb les notes de "Highway to Hell" que ens acompanyaran en cadascuna de les sortides. Etapa amb molta calor i amb en Xavi patint molt sobretot la segona meitat de cursa. Vam anar junts tota l'estona amb els de Miravet i ens vam ajudar tots molt. Finalment vam aconseguir arribar després de 7h 24' i ens esperava una bona cervesa (sense alcohol) a l'arribada. Aquest dia tot va ser estressant, perquè a més de sortir molt tard i arribar també tard, era l'únic dia que no hi havia Camp i l'apartament que vam agafar estava a l'altra punta del poble (on hi vam anar caminant). Sort que era guapo l'apartament! Per anar al pasta party vam haver de creuar el poble de nou i vam arribar-hi que ja havien fet l'entrega de premis. Però la sopresa per part meva va ser veure com després del brieffing feien un passe de fotos del dia (fotos bones, d'alta qualitat) i un vídeo brutal també del dia! Ja me'n començava a adonar que els 750€ d'inscripció havien estat molt ben invertits...



Etapa 2: Lech am Arlberg -> St. Anton am Arlberg - 24.7km; 1900m d+

Comencem la segona etapa a l'últim bloc de sortida (el C) i a més avui com que comença per un camí estret sortim 20' més tard (a les 8:20), però això jo crec que al final ens va beneficiar ja que al sortir vam córrer ràpid i vam entrar al caminet els primers, així vam anar al nostre ritme fins que vam enganxar els darrers del bloc B. Avui és l'etapa més curta tot i que té força desnivell, arribem a dalt la primera pujada amb molt bones sensacions i després de creuar-nos amb en Philipp Reiter que havia de córrer però està lesionat i ens segueix tirant fotos! L'etapa és fantàstica, tant per les vistes, com pel terreny (força tècnic), com per les sensacions que són molt millors que les d'ahir tot i que segueix fent calor. Completem l'etapa en 5h 24' també amb "La Cameta Coixa" i ens fem un banyet a un llac artificial al costat de l'arribada.



Etapa 3: St. Anton am Arlberg -> Landeck - 39.6km; 2658m d+

Només de llevar-me me n'adono que alguna cosa no va bé... Els isquios em tiben moltíssim pel simple fet d'allargar la cama per caminar... Això encén totes les alarmes tot i que confio que quan s'escalfi no em farà mal i serà qüestió de vigilar de no trecar-nos. El primer tram és per mig de bosc i en pujada, no m'acaba de marxar el dolor i a cada tram planer que toca trotar em fot molt mal. A les baixades en canvi (com més fortes millor) no em fa tant de mal, suposo que perquè al ser fortes faig passetes més curtes. En qualsevol cas sembla que a mesura que passen les hores es va escalfant tot i que en cap moment acabo d'anar 100% còmode. Els últims 13 quilòmetres són molt extranys... Primer 8 quilòmetres de baixada en picat per una pista que al final es va transformar en carretera i uns darrers 5km de fals pla que més aviat era un trencacames infernal on jo l'únic que volia era arribar per acabar l'etapa, estirar i intentar recuperar els meus tocats isquios, "La Cameta Coixa" anaven molt bé i ens anàven estirant i a en Xavi li estava afectant un cop de calor que el va deixar ben KO just creuar la meta... Finalment vam arribar amb 7h 6', un bon temps per l'etapa però molt tocats abans de l'etapa reina de l'endemà. Aquí a Landeck vam anar a berenar i refrescar les cames abans del pasta party amb "La Cameta" i també amb el "Trivici Team" una parella mixta de Banyeres de Mierola (l'Edu i l'Emilia).


Etapa 4: Landeck -> Samnaun (Suïssa) - 45.7km; 2861m d+

L'etapa reina no va començar molt bé per l'equip "Fondistes Blanes", jo seguia amb forces molèsties als isquios i en Xavi tenia l'estòmac regirat segurament per culpa de la deshidratació del dia anterior i li va costar sopar i esmorzar. Tot i això els primers 4 km en pla per una pista em va costar moltíssim seguir el ritme que portàvem amb "La Cameta" i "Trivici" amb els que vam començar junts. Els primers compassos de la pujada (un mur de 1200m de desnivell) també vam anar junts, però va arribar un punt que amb en Xavi vam dir que ens ho havíem d'agafar amb calma i anar fent si volíem arribar al final. Així que els hi vam dir que tiréssin, que nosaltres al nostre ritme aniríem fent. I així va ser, poc a poc, pas a pas, sense pressa i ajudant-nos l'un a l'altre amb el menjar vam arribar a dalt (foto) i a en Xavi li va canviar la cara! Realment al matí no les tenia totes sense gairebé esmorzar, però havíem superat el tram més complicat i teníem un bon avituallament al davant! I així amb les piles carregades vam encarar el que ens quedava d'etapa reina que no era poc. Els meus isquios es van anar escalfant tot i que no estaven per tirar coets... I així vam anar fent en un dia que també vam passar per uns paisatges molt bonics. Al final una forta baixada primer per pendents de gespa i finalment per pista fins acabar de nou amb uns 8km de puja i baixa trencadors arribant després de 8h 51'. Però avui la meta era especial, tothom tenia marcat el quart dia com a clau, era l'etapa reina i l'equador, i a més a més l'endemà només tocava un quilòmetre vertical que suposaria un esforç molt gran però curt i tot el dia per recuperar i carregar energies. I per mi era especialment positiu ja que no hauria de forçar els isquios per res ja que la baixada seria en telefèric! HEHEHE! :D
Ai, per cert, una altra cosa positiva era que amb en Xavi havíem reservat un apartament per aquests dos dies que passaríem al mateix poble per descansar millor i a més al final també s'hi van poder afegir l'Albert i en Sergi. Per mi va ser fantàstic poder dormir a l'apartament i per en Xavi encara millor ja que li estava costant una mica dormir als campaments amb la màrfega i tot plegat. Per anar al pasta party havíem d'agafar un telefèric (el que ens baixaria l'endemà), i va ser espectacular sopar allà dalt (a més amb un gran sopar amb força varietat! Jo vaig menjar arròs després de tots els dies de pasta...). L'endemà la sortida és en plan crono del tour, cada 20" un equip i comencen els últims. Nosaltres sortirem a les 10:42:00 mentre que "La Cameta" i "Trivici" ho faran sobre les 10:49 (estan un darrere l'altre a la general!), esperem que no ens atrapin! Doncs amb totes aquestes bones sensacions i moltes hores per poder descansar ens n'anem a dormir més contents que mai!


Etapa 5: Vertical Challenge - 6.2km; 731m d+

Quin gran esmorzar que ens va preparar la mestressa dels apartaments! Fantàstic. Ja sabíem que plouria i de fet això no era una mala notícia després de tants dies de calor... Un autobus ens porta a la sortida i a 20' de la nostra sortida comença a ploure fortet! I continua fins la nostra sortida, o sigui que tope motivats sota la pluja amunt! Els primers 2,5km són planers i després són uns 3km a tope amunt fins a meta. El tram pla no té res d'especial però passem a molts equips, la pujada si que és molt guapa i amb la pluja hi ha molt fang que sort que portem els pals... Apreto tant com puc en Xavi tot i que també ens trobem algun tap que no ens deixa avançar com ens agradaria! Al final arribem amb 1h 10' i molt contents. A dalt tenim una bossa per canviar-nos i el pasta party serà ara just acabats (dinar) i tota la tarda per descansar. Just després de dinar no em trobo massa bé i començo a baixar una mica abans amb en Xavi. Un cop a baix ens equivoquem de bus i l'agafem en direcció contrària, o sigui que al final arribem igual de tard a l'apartament... El més curiós és que "La Cameta" i "Trivici" també van fer el "besugo" i la van liar amb el bus... Vaia tela...

La tarda me la passo estirat al llit i tots junts mirant l'etapa reina de "La Vuelta" amb no sé quants ports de primera i especials per Andorra. Noto com si estigui mig constipat, en acabar la crono m'he canviat però no els mitjons i les bambes que estaven xops i potser he agafat fred... Realment no pots cometre ni una errada. Després de "La Vuelta" ens trobem amb l'Edu i l'Emilia per anar a sopar i anem al restaurant d'un hotel on sopem un menú molt bo per 20€ (per ser Suïssa està prou bé), però la millor anècdota és que l'ampolla d'1L d'aigua mineral ens costa 7€, mentre que una gerra de mig litre de birra 5€... Té tela la cosa! El sopar m'ha anat molt bé, però la nit és un infern... Tinc molta pessigor al coll, i amb calor/fred que no sé si tapar-me, treure una cama a fora o què... M'aixeco mil cops a beure aigua i començo a preocupar-me per l'endemà, però al final aconsegueixo descansar força.


Etapa 6: Samnaun -> Scuol - 37.1km; 2064m d+

M'aixeco amb no molt bones sensacions i un whasapp d'en Jordi Vissi després de comentar-li em dóna una recepta que l'aplico a l'esmorzar dels apartaments: aigua calenta amb mel i llimona! I m'entra perfectament (i també psicològicament... hehe), combinat amb un ou passat per aigua, un esmorzar complet i a creuar els dits... En Xavi surt molt fort, com sempre, i jo avui no les tinc totes (ara que els isquios ja estan més tranquils... Casum dena!), així que en calma amunt i la primera pujada se'm fa llarga. De fet, després del primer avituallament se m'escapa en Xavi amb els del "Trivici" i a més he de fer dues parades tècniques una per buidar bufeta i una altra per cordar-me les bambes... Amb tot plegat em queden força lluny però poc a poc els vaig atrapant i just quan els agafo em trobo pletòric, sembla que he deixat el mal de coll enrere i em sento molt bé. Aquí l'Edu comença a tenir problemes d'estòmac (ja havia sortit tocat) i en Xavi i jo tirem endavant, fem una gran baixada tot i que la segona pujada la fem tranquilets per una pista i la baixada final ens tornem a deixar anar per arribar finalment en 6h 19'. 

 El campament d'Scuol són uns búnquers de la primera guerra mundial. De primeres pot semblar molt emocionant, però es tractava d'un forat a sota terra amb una ventilació que feia molt soroll i uns espais molt petits per dormir... En definitiva, que molta gent va decidir marxar en busca d'un Hotel, i gràcies a això els que ens vam quedar vam tenir més espai. A més en Xavi va trobar un matalàs d'espuma per allà tirat i va poder dormir més tou que els altres dies... 







Etapa 7: Scuol -> St.Valentino alla Muta (Itàlia) - 37.8km; 1633m d+

Penúltima etapa i ja olorem el final. Si no passa res extrany ho tenim gairebé al sac. Primers quilòmetres de nou picant abaix per una pista, avui em sento força bé, i tot i que en Xavi m'estira com cada matí el puc seguir força bé. Després de nou una gran pujada d'uns 1100m d+, em sento mooolt bé i la pujo molt fort! A més passem per un dels millors paratges de la cursa, un camí excavat a la roca que enmig de la boira que hi ha i després de la pluja és espectacular. Després un tram trencacames, baixadeta i avituallament on anem a un ritme constant amb en Xavi. Ja només queda una pujadeta i una llarga baixada fins a meta que tornem a fer a molt bon ritme fins a meta, on hi arribem en 5h 31'. Abans de marxar dèiem en conya "nosaltres els primers dies a poc a poc i ja atacarem al final" i sembla mentida, però sense voler-ho ho hem anat complint, aquests últims dies cada dia ens sentim millor i podem apretar més!
Durant el briefing ens confirmen que l'endemà s'espera molta pluja i neu a cotes altes i que per això farem el recorregut alternatiu, enlloc de 42km amb 2300m d+, seran "només" 39km amb 1600m d+... A tots ens feia il·lusió pujar el darrer pic que era el punt més alt de tota la travessa i deien que era molt guapo, però portant 230km a les cames tampoc ens barallarem per això, no? HAHAHA! :D
Avui toca dormir en el gimnàs d'una escola, però en Xavi "cata" un sofa i se'l reserva per la nit... Així que el tindrem a tope per l'endemà!




Etapa 8: St.Valentino alla Muta -> Sulden - 39.8km; 1600m d+

I tant a tope! Sortim sota una fina pluja i una bona rasqueta que ens acompanyarà tot el dia, ja sabíem que els primers 12km eren per carretera i en baixada i després encara en quedaven 4 plans per pista (això era el recorregut normal, només canviava la part final). Així que després d'uns 20' d'escalfament que van ser més o menys plans, ens vam posar en "modo" mitja marató i no vegis a quins ritmes vam baixar... El rellotge marcava 4'10" per alguns moments! Ja sé que en baixada pot semblar normal per alguns, però pel nivell d'en Xavi i meu i després de tot el tute era brutal que l'últim dia poguéssim anar a aquestes velocitats! En definitiva, que tot i que els primers quilòmetres no vam apretar, vam arribar al km12 (havent passat ja un avituallament) en 1 hora clavada! Quin ritme! Jo crec que l'emoció de l'arribada ens va posar a mil i vam fer la millor etapa de tota la Transalpine, com vam gaudir sota la pluja olorant la victòria i en el nostre millor dia. Al final vam entrar a meta després de 5h 14' (no està mal eh?) amb l'alegria d'haver arribat després d'un començament accidentat i alguns problemes sobretot els primers dies. Realment vam saber gestionar la cursa, i conscients de la falta d'entrenament, vam anar fent poc a poc fins acabar amb molt bones sensacions. A més, tant "La Cameta" com "Trivici" també van acabar, és a dir que per nosaltres va ser un èxit total i la foto damunt del podi tots sis junts per mi és el millor que m'emporto d'aquesta cursa cap a casa!


L'espectacle de l'últim dia va ser genial, vídeo resum del què és la cursa, entrega de premis al primers, fotos de tot plegat i finalment entrega de les samarretes d'un a un a sobre l'escenari! I tots amb la samarreta de "Finishers" a dalt l'escenari un "Highway to Hell" memorable, de pell de gallina, que només els que vam acabar sabem què significava... Quina eufòria de tots! I la cirereta del pastís: DJ i birres a dojo amb el guanyador de la categoria mixta, el megacrack Pere Aurell i un altre crack, en Julián de "carrerasdemontana.com" i jo per allà mig amb dos bèsties de les curses de muntanya més content que un gínjol! Al matí la ressaca no va ser molt forta (per sort), i el viatge de tornada va ser molt tranquil (tot i un petit descontrol en el moment de pujar als busos) i amb visita inclosa a Munich, una ciutat que no havia visitat mai. Arribada a Barcelona i cap a casa a descansar amb la Yas, que aquest any li hauré de fer un monument per tots els cops que he marxat! ;)


Finalment vam quedar en la posició 131 de la general d'equips (de 207 acabats) i en la 38 d'homes (de 45 acabats), tingueu en compte que al final de la primera etapa anàvem el 234 de la general i els 54 d'homes i que absolutament cada dia vam millorar la nostra posició en les dues classificacions... Més o menys com vam fer l'any passat a UTMB, de menys a més, com ha de ser! I ara, desde casa fent una valoració del global de la cursa, penso que ha estat una de les millors experiències que he viscut, per molts motius, per compartir-ho amb en Xavi, per la magnífica gent que hem conegut amb qui hem fet molt bona amistat, i perquè la gent que hem conegut és d'arreu del món (sudafricans, canadencs, japonesos...), amb qui hem compartit quilòmetres però també l'experiència del Camp, dormint tots a terra en un ambient de germanor i companyerisme total. També perquè hem creuat els alps en un entorn magnífic i amb etapes brutals de gairebé una marató de muntanya cadascuna... I això amb molt poc entrenament! A més, m'agradaria comentar un detall, moltíssima gent (per no dir tothom), portava els seus batuts recuperadors per després de la cursa i batuts energètics per abans de començar la cursa, també estris per fer massatges i cremes per cada dia, etc... En Xavi i jo portàvem poca cosa més que unes barretes i unes llaminadures per la cursa i una mica d'Isostar per fer d'Isotònic. Ja us asseguro que es pot fer la cursa com ho vam fer nosaltres, però segurament aquestes cosetes prenen més importància quan es tracta d'un esforç durant tants dies... Malgrat tot, aquí estem, de menys a més i sense barreges extranyes (excepte alguna que ens van deixar els de "La Cameta"... HEHEHE ;)

En definitiva, val molts calers però és una experiència única que val moltíssim la pena, amb una organització excel·lent... Si mai podeu, busqueu-vos un company i cap allà. I ara, a per la propera aventura...!

PD. Aquí teniu totes les fotos al Facebook
PD2. I el track complet al Wikiloc
PD3. Crònica molt bona d'en Julián de "carrerasdemontana.com"

26 d’agost del 2015

Còrsega: GR20 de sud a nord en 9 dies

A mitjans de juny ja havíem comprat els bitllets per anar a Còrsega. La intenció era que fos la celebració del doctorat tot i que encara no sabia 100% si l'1 d'agost (dia de sortida) ja l'hauria defensat, en tot cas, com que a l'agost igualment no el defensaria, doncs vaig decidir comprar-los igualment. Marxàvem en Joan Pitarch, en Cesc i jo, amb la intenció de fer tot el GR complet en 7 dies més o menys, tot i que teníem 8 dies oficialment per fer-lo. La guia d'en Sergi Lara (GR-20 Travesía de Córcega de sur a norte en 10 etapas, Desnivel ediciones) estava feta en 10 dies, i vaig pensar que era factible baixar-ho 2 o 3 dies. La intenció no era anar molt ràpids, sinó allargar les jornades i que això ens permetés anar retallant una mica dia a dia. El que en aquell moment no sabia, era que aquesta guia era la més ràpida de totes les publicades, ja que la llargada clàssica de la ruta és de 16 etapes. I el que tampoc sabia és que en la segona edició (2014), la guia s'ha reestructurat en 13-16 etapes, segurament perquè les 10 etapes eren complicades de fer per molta gent... Així doncs intentar-ho en 7-8 dies era força complicat tot i que no impossible.

Doncs sense temps per repirar després de la defensa de la tesi, el divendres 31 de juliol al vespre agafo el tren a l'estació de Blanes amb la motxilla carregada i amb aquell cuquet de les grans aventures voltant per l'estómac. L'avió sortia a les 5 del matí i havíem quedat a les 3 a l'aeroport, en el meu cas, la millor opció va ser arribar-hi amb l'últim tren i estirar-me per allà fins l'hora que havíem quedat. No vaig dormir gaire però sí que vaig tancar els ulls una estona. En Joan va arribar en taxi i en Cesc amb autobús, cap dels dos havíen dormit res aquella nit. Ens repartim la tenda i cap al control i amunt a l'avió! Viatge plàcid i puntuals a les 6:30 aterrem. Tenim 3km, que farem a peu, fins a l'encreuament on passa l'autobús que ens portarà a l'inici del GR20, Conca. La majoria de gent comença pel nord, a Calinzana, perquè les guies franceses van de nord a sud, però la guia Desnivel que portem és de sud a nord i ens ha convençut més fer-ho així. Un cop a l'encreuament hi ha un Carrefour que obre a les 8:30 i el bus passa a les 8:50, així que ens organitzem perquè en Cesc i en Joan facin la compra a màxima velocitat i jo em quedo esperant el bus amb les motxilles. La idea és comprar pels primers dies, ja que ens han dit que un cop dins del GR tot és caríssim (no es passa per cap nucli gros i els refugis i cases per on es passa tenen un petit "supermecat" a preus escandalosos...). Tot surt perfecte i arriben una mica abans que l'autobús i podem pujar-hi sense problemes. Dues horetes (que s'allarguen perquè hi ha molt de trànsit) i ja som a Sainte Lucie, on dinem i truquem a l'alberg de Conca que ofereix un servei de "taxi" pels 6 quilòmetres de carretera fins a l'inici del GR20.

Dia 1: Conca - Refugi d'i Paliri
Temps: 13:41 - 18:39 = 4h 58'
Distància: 14km
Desnivell: 1239m d+, 420m d-

Ens posem en marxa tant bon punt arribem a l'alberg de Conca, amb una previsió una mica inestable (possibilitat de tempesta), però convençuts d'arribar-hi. L'etapa em va semblar molt bonica per començar, i encara que fos gairebé tot pujada la sensació va ser que en ben poca estona ja estavem rodejats de muntanyes salvatges i completament aïllats del món. De totes formes va ser un dels dies més durs de tota la ruta... Per començar perquè la nit anterior no havíem dormit i ens posàvem a caminar amb el cansament del viatge, també perquè era el primer dia i ens havíem d'acostumar als 12kg de motxilla i finalment perquè feia una calor/xafogor que ens va deixar secs a les primeres de canvi. Així doncs, vam arribar al refugi, vam acampar, vam sopar i ens vam posar a dormir... La recompensa de tot plegat va ser la nit més plàcida per tots tres, vam dormir com uns angelets d'una tirada, quina nit!!!!





















Dia 2: Refugi d'i Paliri - Bocca di Bavedda - Agulles di Bavedda - Refugi d'Asinau - Monte Incudine (2135m) - Ruïnes de Pedinieddi
Temps: 8:16 - 19:55 = 11h 39'
Distància: 18.5km
Desnivell: 1875m d+, 1307m d-

Primer dia complet de caminar, la idea era veure com ens trobàvem i fins on podíem arribar. Comencem una mica més tard del que esperàvem, i avancem molt bé fins al coll de Bavedda, on hi passa una carretera i hi ha forces casetes per comprar i menjar. D'allà continuem per la variant alpina que passa per les agulles de Bavedda, un tram molt guapo amb un tramet amb cadenes i unes vistes espectaculars. Desde dalt ja veiem el refugi d'Usciolu al peu del Monte Incudine que ja arriba a més de 2000m d'alçada. El camí baixa fins al riu i cal enfilar vint minutets fins arribar al refugi, uns vint minuts que van ser mortals per en Joan que va arribar al refugi amb una "pàjara" important! Vam arribar-hi en 5h 49' i vam fer una parada llarga de gairebé dues hores per "ressuscitar" en Joan. Aquí també vam estar xerrant amb un català que ens va posar al dia de vàries coses, per començar que ell no va poder començar a Calinzana perquè hi havia risc d'incendi (per la sequera i fort vent) i la Gendarmerie prohibia la sortida en el primer tram fins a Ascu Stagnu (tres etapes). I la segona notícia era que el famós tram del Cirque de la Solitude (tram tècnic amb cadenes) estava tancat degut a un accident que havia deixat uns quants morts, de totes formes ja hi havia una alternativa senyalitzada (més dura) que pujava fins gairebé 2600m. Això era la informació que teníem gràcies a ell i que a partir d'aquell moment vam anar ampliant amb els dies i preguntant a la gent que ens creuavem. Així doncs, arrenquem amb la intenció de pujar al Monte Incudine i dormir a l'altra banda, a les ruïnes de Pedinieddi, que en Nil i la Maria (una parella que coneixíem i que l'estaven fent just 4 dies abans que nosaltres) ens havíen dit que era un bon lloc per dormir-hi. L'acampada lliure està prohibida dins del "Parc Naturel Régional de Corse", excepte al costat dels seus refugis pagant 7€ per persona; de totes formes com que ells ens havíen dit que s'hi podia acamapar bé, no vam dubtar a tirar endavant, avançar un mica més i començar a retallar etapes... La pujada al Monte Incudine va ser diveritda (utilitzant les mans) i llargueta, però el mateix cim i les seves vistes eren magnífiques ben entrada la tarda (aquí l'any 2011 es va canviar el recorregut del GR i ara no passa pel Monte Incudine i fa una gran volta per un refugi, nosaltres vam seguir l'antic traçat del GR que ara és una variant passant pel Monte Incudine i l'altiplà Coscione). Vam anar baixant tranquil·lament, vam omplir en una font que també ens havíen avisat que hi havia i poc després ja vam trobar les ruïnes on vam plantar la tenda, ens vam fer un petit banyet en una bassa i vam sopar uns "noodles" amb les últimes llums del dia. Aquesta nit ja no va ser tan bona com la primera... Va fer més fred i vaig haver de compartir sac amb en Joan (que no el va trobar a casa seva i va venir sense...).


Dia 3: Ruïnes de Pedinieddi - Punta di a Scadatta (1835m) - Refugi d'Usciolu - Monte Formicula (1980m) - Punta Cappella (2040m) - Refugi di Prati
Temps: 9:02 - 20:00 = 10h 58'
Distància: 23.3km
Desnivell: 1650m d+, 1457m d-

Aquest dia va costar molt arrencar, el primer tram va ser molt planer i a mig de bosc (altiplà de Coscione), molt bonic. Després vam enfilar cap a una cresta que ja feia estona que veiem ben lluny, segons el perfil de la guia un cop a dalt només tocava anar baixant fins al refugi... Quina gran mentida! Un puja i baixa constant en plena solana i molt pedregós... Se'ns va fer força dur, també perquè el refugi es veu relativament a prop però no s'hi arriba mai... Finalment hi vam arribar després de 3h 48' i vam fer-hi una parada de 50 minutets per comprar menjar i refer-nos una mica. De totes formes vam decidir continuar per pujar el Monte Formicula i baixar fins a Bocca di Laparo on hi havia una cabanya per dinar-hi. Ben dinat ens quedava un tram força alpí travessant diverses agulles i molt rocós. De totes formes ens ho esperàvem pitjor i ho vam fer molt bé amb bones vistes i molt autèntic. Al final (ja es veu el refugi) vam fer una grimpadeta fins a la Punta Cappella! Semblava que estigués molt a prop però tela amb els rocs fins arribar-hi! Després baixadeta i creuament amb ramat de cabres abans d'arribar a un dels refugis més ben situats i espectaculars del GR, amb vistes al mar i un prat de gespa fantàstic per acampar-hi! Un lloc idíl·lic!



Dia 4: Refugi di Prati - Bocca di Verdi - Cases de Capannelle - Estació de Vizzavona
Temps: 8:11 - 19:51 = 11h 40'
Distància: 33km
Desnivell: 1167m d+, 2068m d-

Ens esperava un dia llarg però amb la recompensa d'arribar al que es considera "la meitat" del GR, Vizzavona, un punt on hi passa un tren i on, en teoria, hi ha una mica de civilització i teníem decidit de dormir en un llit. Primer una llarga baixada ens portà a Bocca di Verdi en 1h 24', on també hi passa una carretera però només hi ha una casa-alberg (amb els típics porcs silvestres de Còrsega!). Vam beure-hi alguna cosa i també vam poder-hi llegir el diari corse-matin on deia que en Mas ja havia convocat les eleccions i també vam veure que la previsió pels propers quatre dies era molt bona! Amb aquestes bones notícies continuem per un camí a mig de bosc molt bonic i fàcil d'avançar-hi, després d'una pujadeta una mica més forta arribem a les Bergeries de Gialgone on es pot agafar una variant alpina passant pel massís del Monte Renoso però que aquest cop no l'agafarem i seguim pel GR per un camí molt plàcid travessant diversos rierols a mig de bosc fins arribar a una carretera amb un riu on en Cesc s'hi fa un banyet i una pujadeta (tela amb la pujadeta) que ens porta fins a les cases de Capannelle, una petita estació d'esquí amb un alberg, on vam arribar-hi després de 4h 22' de sortir de Bocca di Verdi i paradeta d'1h 20'. Aquí els senyors Cesc i Joan van decidir fer-hi un gran tiberi! A mitja etapa i quan encara quedava tota la tarda, en fi... S'ha de reconèixer que es van fotre un bon menú i que feia molt bona pinta, però jo em vaig fotre una llauna de raviolis amb un magnífic Liptonic (gran descoberta del GR! Un Lipton amb gas, brutal!). L'última part era ben senzilla a mig de bosc sense gaire complicació i on vam passar per un lloc bucòlic: les Bergeries d'Alzeta. La baixada final es va fer llarga, però finalment vam arribar a l'estació de Vizzavona justos de temps per comprar en un mini-súper al costat de l'estació de tren. Vam agafar allotjament en un hotel que tenia una part d'alberg i vam sopar unes bones pizzes a "Le Refuge du GR20" també al costat de l'estació. Així doncs un bon lloc per carregar piles a mig camí!


Dia 5: Estació de Vizzavona - Refugi d'Onda - Punta Pinzi Corbini (2020m) - Refugi de Petra Piana
Temps: 7:56 - 18:42 = 10h 46'
Distància: 17.8km
Desnivell: 2047m d+, 1102m d-

Avui tocava una gran ascenció de 1200m de desnivell per començar. El primer tram és per mig de bosc molt suau passant per un seguit de cascades i "piscinetes" on en Joan i en Cesc van fer-hi un banyet. Aquest era el punt més baix (920m a Vizzavona) que estavem desde la sortida i també es notava que feia més caloreta. A mesura que avançaven els metres, la cosa pujava cada vegada més i el camí s'anava tornant més muntanyer. Abans d'arribar al coll vam atrapar tres nois de Barcelona amb qui havíem coincidit al refugi de Prati i a l'alberg de Vizzavona, i vam estar-hi xerrant una estona abans de continuar. Un cop al coll de Muratello (2120m) ja vam veure tot els que ens quedava per fer aquell dia... Una llarga baixada fins al refugi d'Onda i després una llarga pujada per la serra de Tenda fins al següent refugi, el de Petra Piana, al peu de la segona muntanya més alta de Còrsega, el Monte Rotondo. Des del coll també veiem la imponent piràmide del Monte d'Oro, una muntanya majestuosa que algun dia anirem a fer! Després de 5h 40' arribem al refugi d'Onda on hi fem una parada d'1h 20' per dinar i carregar energies. En aquest tram el GR baixa per la vall fent una gran volta, i en aquest aquest cas la variant alpina és molt més directa i curta per arribar al següent refugi i nosaltres l'agafarem. La primera part és una pujada dura però no gaire tècnica, després sí que trobem una petita desgrimpada i la pujada a la Pinzi Corbini també força tècnica, a partir d'aquí anar crestejant de baixada i una remuntada final fins al refugi, enclavat en un punt també molt autèntic! A l'hora de sopar vam estar xerrant amb en Robert, un alemany que ens aniríem trobant els propers dies i abans d'anar a dormir vam estar xerrant una bona estona amb en Cesc i mirant les estrelles en un paratge únic!


Dia 6: Refugi de Petra Piana - Refugi Manganu - Castel di Verghio
Temps: 8:28 - 19:03 = 10h 35'
Distància: 24.7km
Desnivell: 1130m d+, 1581m d-

El dia es presentava molt bé i la primera part de l'etapa pintava com una de les més alpines i boniques de tot GR creuant diversos llacs d'alta muntanya i amb alguns passos complicats amb grimpada inclosa. No em va decebre gens, sens dubte un paratge magnífic el Cirque du Capitellu! La baixada també la vam fer força bé fins al refugi de Manganu, on abans de dinar vam fer un banyet tots tres! Vam arribar-hi en 4h 47' i ens hi vam estar 1h 28' parats comptant el banyet. La següent etapa que faríem a la tarda es presentava més tranquil·la i així ens ho confirmaven una parella de catalans (que venien del nord) amb qui vam estar parlant tot dinant. I realment va ser una etapa plàcida, a no molta alçada, creuant el llac Ninu, i potser la baixada final fins arribar a Castel di Verghio (que ja el vèiem desde lluny) es va fer una mica llarga. Per la història quedarà l'apretada final per intentar arribar abans de les 19:00 (els catalans ens havíen dit que a aquesta hora tancava la botigueta que hi havia), vam arribar a les 18:59 però ja no ens hi va deixar entrar... Per sort l'endemà al matí obria prou aviat com per poder-hi comprar. Aquí a Castel di Verghio en Joan i en Cesc van tenir un altre "atac" de burgesia i van agafar-se l'alberg, així que jo vaig muntar la tenda pel meu compte i vaig dormir-hi solet com un rei!


Castel di Verghio és una petita estació d'esquí i el paratge no és especialment bonic, però era l'últim punt amb certa civilització abans d'Ascu Stagnu. Ja portàvem dies veient que en Joan i jo no podíem arribar fins al final ja que teníem l'avió diumenge al matí, i al ritme que portàvem arribàvem al final el mateix diumenge a la nit (només un dia més del previst inicialment...). Hi havia dues opcions: canviar el bitllet d'avió per tornar amb en Cesc (que tenia la tornada per dimarts i era el següent vol de Vueling), o deixar-ho a Ascu Stagnu (a tres etapes oficials del final, però al ritme que portàvem una de les nostres). En Joan em va dir que ell plegaria a Ascu Stagnu, però jo no ho tenia gens clar... En un primer moment vaig decidir tornar amb ell tal com estava previst, però l'endemà al matí vaig trucar a la Yas (tenia que portar-la a Girona dimarts al matí i si em quedava s'havien de canviar els plans) i parlant amb ella vaig decidir canviar el bitllet d'avió i quedar-me per acabar-ho, gràcies Yas per ajudar-me i comprendre-ho! :)

Dia 7: Castel di Verghio - Refugi Ciottulu di i Mori - Paglia Orba (2525m) - Refugi de Tighjettu
Temps: 8:45 - 19:18 = 10h 33'
Distància: 20km
Desnivell: 1700m d+, 1455m d-

Després de tot el meu procés mental per decidir si plegava a Ascu Stagnu o l'acabava amb en Cesc vam començar una mica tard a caminar, i a més a les 9 vam parar perquè vaig trucar a Vueling (trucades internacionals a partir de les 9 del matí) per canviar el vol (55€ em va costar el canvi). Amb tots els temes logístics solucionats l'etapa es presentava força tranquil·la, però amb la possibilitat de fer-la cinc estrelles amb l'ascenció a la gran muntanya Corsa, la Paglia Orba. Es tracta d'una mole espectacular i molt estètica vista desde la distància i amb una bona grimpada fins arribar al cim. Així doncs vam anar pujant resseguint el riu en un tram molt bonic amb l'immens Paglia Orba al fons i aviat vam veure el refugi al peu de la gran muntanya. Vam arribar al refugi en 3 horetes, és a dir just abans de les 12 del migdia i força animats, així que vam decidir deixar-hi les motxilles i enfilar tots tres cap al Paglia Orba per tornar a baix sobre les dues i dinar al refugi de nou. L'ascenció va ser magnífica amb molta grimpada per diverses canals molt guapes, ens ho vam passar molt bé! I les vistes al cim també van ser molt bones. Jo em pensava que la baixada seria molt més complicada de desgrimpar, però al final vam anar baixant molt bé fins arribar al refugi dues hores i mitja després. Aquí vam demanar un menú per partir-nos tots tres (verduretes amb tomàquet i una macarronada boníssima de segon), que vam acompanyar també amb Coppa (un embotit típic de Còrsega i boníssim) que havíem comprat a Vizzavona. Una hora i quart després arrancàvem de nou per fer una gran baixada i pujadeta final fins al refugi de Tighjettu. La baixada se'ns va fer duríssima a tots tres, i sobretot a en Joan que ho va pagar amb una caiguda ben lletja de cares amb una bona rascada al genoll i a la panxa... Suposo que vam pagar l'esforç d'haver pujat al Paglia Orba i per això se'ns va fer tant dur. De totes formes abans d'arribar al refugi en Cesc es va fer un banyet i jo em vaig remullar els peus. Vam acampar una mica lluny del refugi sota d'una roca en un lloc molt bonic (i de nou al costat d'en Robert), però que de tant en tant venia una olor molt forta creiem que dels lavabos...



Dia 8: Refugi de Tighjettu - Monte Cintu (2705m) - Ascu Stagnu
Temps: 8:29 - 17:15 = 8h 46'
Distància: 11km
Desnivell: 1257m d+, 1491m d-

Aquest és el punt on abans es passava pel Cirque de la Solitude, però després de l'accident estava tancat i amb els dies vam saber que la variant portava fins a un coll molt a prop del Monte Cintu (el cim més alt de Còrsega) i tot seguit baixava fins a Ascu Stagnu (el punt on en Joan havia de tornar a la civilització per agafar l'avió l'endemà mateix que ja era diumenge) després d'un llarg descens. Era una llàstima no poder passar pel Cirque de la Solitude, però el fet de passar tan a prop del Monte Cintu era una oportunitat única per coronar el punt culminant de Còrsega! Tot i sortir a les vuit i mitja del matí, la pujada va anar molt bé perquè la vam poder fer gairebé tota a la ombra sense passar calor. Amb dues hores i mitja ens vam plantar al coll on alguns deixaven les bosses per anar a fer el Monte Cintu. El cim es veia relativament "a prop" seguint una cresta, però resulta que el camí era un puja i baixa constant per no anar per la cresta que era força aèria (i on en Cesc s'hi va exposar una estona de baixada...). Al cim ens hi vam trobar uns catalans que no feien el GR i havien pujat al cim per una altra vessant i també vam estar jugant amb uns ocells semblants a uns corbs però que en Cesc creu que eren una altra cosa! Al final vam estar gairebé dues hores per anar i tornar del cim i una horeta dinant després al coll. La baixada també va anar molt bé tot i que sempre veiem el final i costava acostar-nos-hi! Un nou banyet (ells, jo no) abans d'arribar al punt final d'en Joan, de nou una petita estació sense gaire encant excepte pel fet d'estar envoltada de les muntanyes més altes (i impressionants) de Còrsega. Tot just arribar-hi en Joan va trobar uns alemanys que el van portar fins al costat de l'aeroport de Bastia, així que tot li va sortir rodó per agafar amb tranquil·litat l'avió cap a Barcelona a primera hora de diumenge. Aquí ens dutxem i comprem menjar per sopar i per passar l'últim dia que intentarem que sigui l'endemà!





Dia 9: Ascu Stagnu - Refugi Carozzu - Refugi d'Ortu di u Piobbu - Calinzana
Temps: 7:40 - 20:29 = 12h 49'
Distància: 25km
Desnivell: 1912m d+, 3015m d-

Intentem llevar-nos més aviat i ho aconseguim però no tant com volíem. L'objectiu és enllaçar tres etapes de les normals per acabar avui mateix el GR, creiem que és possible ja que la darrera etapa és gairebé tota en baixada i pels horaris de la guia també ho veiem possible. Tot i això caldrà no perdre massa el temps i anar a l'idea! Comencem amb una pujada ben forta i un ritme infernal d'en Cesc... Un cop a dalt un petit flanqueig i cap a baix que fa baixada. Aquesta baixada amb algunes cadenes i la passarela Spasimata al final, amb banyet d'en Cesc (sí, un altre cop) i arribada al refugi amb 3h 13' i parada ràpida de mitja horeta. La segona etapa té una mica més de complicació; de nou comencem amb una forta pujada fins a Bocca di l'Innominata, l'últim gran coll de la travessa. Allà enganxem en Robert, que sempre sortia molt més aviat que nosaltres (de fet tothom sortia més aviat, solíem ser dels últims en començar les etapes sempre, tot i que després doblàvem i allargàvem fins a última hora!), i ens n'acomiadem per darrera vegada ja que ell es quedarà a l'últim refugi i acabarà l'endemà. I tot i que estiguem a prop del final, el següent tram té tela... De nou utilitzant les mans passant enmig d'unes agulles que avui estan cobertes per una boira que puja de la vall i que amenaça amb la possibilitat de pluja... Així anem fent per una cresta que es fa més pesada del que esperàvem i amb alguna pujadeta ben forta que fem a ritmes força alts... En arribar a dalt comença una baixada entre blocs de pedra que també s'eternitza i on de tant en tant notem l'espurneig de la pluja, per un moment apreta força però estem a mig de bosc i aguantem. Finalment una nova pujadeta i ja veiem el refugi d'Ortu di u Piobbu, el primer començant pel nord, al qual hi arribem després de 4h 24' de sortir del refugi Carozzu, i la parada serà d'una mica més d'una hora. Ens posem a la terrassa per dinar i just en aquell moment cau un xàfec important, així que acabem dinant a dins, però per sort de seguida surt el sol i després de reposar una estona podem continuar per acabar el GR avui mateix!! Sortim una mica abans de les 5 de la tarda, així que ens queden unes tres hores i mitja de sol per assaborir el final d'uns dies espectaculars creuant l'illa de Còrsega. S'ha de reconèixer que aquesta etapa és especialment recomanable de fer en la direcció que la vam fer nosaltres, amb les vistes del mar i tota de baixada, al revés es converteix en una etapa duríssima per començar, sense possibilitat d'ombra i força llarga. I així anem baixant, on també passem un tram amb una cadena i acabem corrent (no gaire però una mica de trot en algun tramet suau en baixada). I finalment veiem Calinzana, que només es veu quan ja hi ets ben bé a sobre! Arribem a l'església amb les últimes llums del dia i contents d'haver-ho acabat i de tenir un dia per descansar i gaudir amb una mica de relax. Vam buscar l'alberg de Calenzana per dormir-hi (avui sí en un llit!), ens vam dutxar i vam anar a fer el sopar de celebració al restaurant "Le GR20", on em vaig fotre una pizza que serà ja per sempre més una de les millors pizzes que he menjat mai, era boníssima, però a més a més, el moment i el lloc també contribueixen a mitificar-la encara més! Després de tastar el pastis francès (un aperitiu anissat) que va passar molt bé, ens n'anem a dormir amb la il·lusió d'haver acabat i de passar una nit llarga i plàcida sense les presses del despertador l'endemà al matí...





Dies 10 i 11: Calvi i tornada desde l'aeroport de Bastia

Doncs finalment la nit va ser horrorosa... Ens pensàvem que estàvem sols a l'habitació (dos lliteres), però a última hora hi havien posat un inquilí! Però el problema principal no va ser aquest sinó una xafogor insuportable que va fer que ens costés molt dormir... Amb tot plegat abans de les 8 ja estavem desperts i vam anar a comprar un bon esmorzar al supermercat del poble (aquest sí, un supermercat normal amb preus normals...). Després d'esmorzar i xerrar una bona estona amb un parell de bascos que també havíen acabat el dia abans, anem a fer autoestop per arribar-nos a Calvi on volem passar-hi el dia. No va tardar massa a parar un alemany solitari amb un cotxe força "cascat" i que estiuejava a Còrsega cada any (perquè li agradava molt) que ens va portar amb molt de gust fins al centre de Calvi sota una fina pluja. Vam acabar allotjant-nos a un hotel a les afores de Calvi però no gaire lluny del centre i amb una caleta molt bonica al costat on ens hi vam refrescar com a colofó a un gran viatge després de fer quatre compres pel centre i visitar la bonica ciutadella de Calvi. Sopar d'un bon "panini" tot mirant un concert de música corsa des de la mateixa Ciutadella i a dormir. L'autobús sortia a les 7 del matí cap a Bastia i ens va deixar a pocs quilòmetres de l'aeroport i vam fer el primer tram a peu tot fent autoestop que no va ser fructífer. Arribem de nou al Carrefour del primer dia, comprem esmorzar i decidim provar de fer autoestop per evitar caminar els 3km que ens queden fins l'aeroport sota una solana important. Finalment una dona corsa amb un cotxe força "cascat" de nou ens acosta amablement a l'aeroport per posar fi a una aventura completa per la selvatge illa de Còrsega. Em queda l'assignatura de visitar-ne la costa que diuen que és molt bonica també... Així doncs que hi haurem de tornar algun dia!

Salut i fins la propera!





Totals
Temps: 3 dies 20h 44'
Distància: 187.3km
Desnivell: 13977m d+, 13896m d-

PD1. Les distàncies i desnivells han estat extrapolades d'aquest track de wikiloc, del track de wikiloc d'aquest blog que també ens va ser molt útil i els dos últims dies (Dia 8 i Dia 9) del meu rellotge que el vaig utilitzar en veure que tenia prou bateria per arribar al final.

PD2. Podeu veure una recopil·lació més extensa de fotos al Facebook!