27 de setembre del 2013

Ultra Cavalls del Vent 2013

Tot va començar el 3 de setembre (a 18 dies exactes de la sortida) amb una trucada d’en Manel Bosch... Però primer anem al principi de tot: a mitjans de maig vaig saber que no m’havia tocat el sorteig de Cavalls del Vent (CdV) per segona vegada consecutiva... No estic gens d’acord amb les normes, com ja vaig explicar, però també sabia que es guarden 150 dorsals per a “compromisos”... Aleshores vaig pensar, “per provar que no falti”, i li vaig dir a en Manel que en demanés un a traves de la pàgina web Dorsal.cat, on ell mateix em va demanar que escrivís sobre curses de muntanya... I així ho vaig fer en una vintena d’articles. La organització de Cavalls li va donar llargues, i a finals de juny ja vaig pensar que era impossible i de totes maneres el genoll tampoc feia massa bona pinta com per pressionar...

El 29 d’agost em vaig inscriure a la Ultra Trail Serra de Montsant (UTSM, 19 d’octubre), el genoll estava millor, i tot i que no havia sortit a córrer gaire no volia perdre la oportunitat de preinscriure’m a la UTMB amb el doble d’oportunitats en el sorteig (l’any passat no ens va tocar), i per fer-ho necessito fer almenys dos punts aquest any. Per això vaig pensar d’anar-hi amb la mentalitat de Rialp l’any passat i entrenar durant els dos mesos que quedaven per endavant.
I així arribem al 2 de setembre, bàsicament en Manel em truca i em diu que ens donen un dorsal a Cavalls del Vent!!! Pagant, això sí, però bé, és el que volia! CdV té els mateixos quilòmetres que la UTSM (100km), però 2600m més de desnivell positiu (6668m d+)... De totes maneres crec que vaig tardar uns 15 segons a dir-li que sí a en Manel, i en qüestió de 30’ ja vaig rebre un mail i ja havia fet el pagament. A partir d’aquell instant poca cosa més podia fer; la setmana següent marxava de vacances fins l’11 de setembre a Menorca (crònica Camí de Cavalls en BTT), i després em quedarien 10 dies fins la Cavalls. Voleu tota la veritat? Aquí la teniu:

Dijous 12 de setembre: 53' córrer tranquil
Divendres 13 de setembre: estiraments al CTM amb en Jordi i 1h 5' córrer Costa Brava i Sta. Bàrbara.
Dissabte 14 de setembre: 32km 5h 56' pel Montseny amb en Toni i en Lluís (entrenament clau).
Dilluns 16 de setembre: estiraments al CTM amb en Jordi.
Dijous 19 de setembre: 1h 5' córrer Costa Brava i Sta.Bàrbara.
Divendres 20 de setembre: estiraments al CTM amb en Jordi.

Això i tota la base de resistència amb la bicicleta aquest estiu han estat l’entrenament que vaig portar a CdV, que si estava cagat? Doncs sí. No les tenia pas totes, mai havia fet una cursa de més de 84km i encara menys amb aquest desnivell... La visió positiva era el record de la gran Rialp Matxicots de l’any anterior on també m’hi vaig apuntar quinze dies abans i l’entrenament tampoc havia estat del tot correcte. La idea era anar-hi al mateix ritme: pujades sempre caminant, disfrutant i sense forçar i les baixades intentar-les córrer. Abans d’una Ultra normalment et fas una pel·lícula de com t'esperes que vagi, doncs bé, aquest cop la realitat ha estat gairebé clavada al guió preestablert, bé, sent sincers, la realitat va ser millor... :D

Divendres ja vam dormir allà, en uns apartaments a Guardiola de Berguedà amb en Jordi Vissi que sí que li va tocar el sorteig i ja fa temps que ho tenia tot organitzat, amb tota la seva family i la Yas que també em va acompanyar. Dissabte a les 6:10 ens dirigíem cap a la sortida. Jo dimecres i dijous m’havia notat una mica d’angines, però si us he de ser sincers a aquelles hores em sentia molt bé, tota aquesta setmana vaig dormir molt totes les nits, i fins i tot la darrera nit a l'apartament, tot i que poques hores, vaig ser capaç de conciliar un son força profund. Així doncs, sense masses nervis (més aviat curiositat per saber què passaria!) ens dirigim a la sortida amb un ambient espectacular pels carrers de Bagà, fent fotografies i gaudint de cada instant d’aquests moments únics... Un cop dins només faltava esperar les notes d’”El Último Mohicano” que acompanyen el moment de la sortida! Sense paraules i amb llagrimeta!






Els primers 14km són una pujada llarguíssima d’uns 1800m de d+ fins el Niu de l’Àliga, la idea era fer això amb moltíssima calma, i així va ser, pim pam amunt. A mig camí, al refugi del Rebost (Km 8), m’hi vaig trobar en Marc Campal, amb qui l’any passat vaig compartir la Rialp i que acaba d’arribar del Tor des Geants: 330km i 24000m d+... Una bestialitat!









Les sensacions van seguir sent bones fins a dalt, on m’hi vaig trobar en Rubén, un noi amb qui també vaig compartir els darrers km de la Rialp i que ell em va reconèixer! A partir d’aquí ens vam anar creuant durant tota la cursa.








El tram del Niu a Serrat, és el més llarg entre refugis, però també un dels que més em va agradar! L’únic problemilla va ser que la pujada a Penyes Altes era molt més dura de com estava marcada al perfil del dorsal, i se’m va fer una mica llarga, la resta va ser molt tranquil·la i divertida, corrent i caminant i gaudint d’un dia espectacular amb vistes a la Cerdanya i al Pedraforca al mateix temps, increïble!


A pocs quilòmetres del refugi vaig trencar un dels pals pel mig i de seguida em vaig preocupar, perquè realment m’havien anat molt bé i quedava moooooolta pujada encara! Vaig trucar a la Yas (que estava a Bellver), per si en podia comprar un o si no demanar-ne un a algú que es retirés; en poca estona ja em trucava que n’havia comprat un, així doncs, ja més tranquil encarava la baixada a Bellver i amb les forces en prou bones condicions passats 28km de cursa. Aquest tram d’11km tenia dues parts: la primera, planera seguint el traçat de la Cavalls típica; després la part nova, baixada a Bellver seguint el Camí dels Bons Homes, amb una primera baixada molt guapa enmig de bosc i els darrers 3km enmig de la solana molt lletjos fins al gran avituallament de Bellver, on l’organització ens permetia tenir-hi una bossa. Aquest punt era molt important, en la meva pel·lícula volia arribar-hi molt sencer, i així va ser; fins i tot vaig apretar una mica a partir del trencant de nou recorregut, em va animar molt arribar a Bellver tan bé. Allà vaig menjar fort, era el “dinar” però conscient que tocava pujar enmig de la solana i amb el mal record de la Núria-Queralt... Certa por, també, siguem clars. Trenta minuts justos vaig ser-hi, la Yas ho tenia tot preparat i també el pal acabat de comprar, que pesava 3 vegades més que el que portava, però em salvava la vida per la pujada que teníem davant. També hi havia la família d'en Jordi que van portar a la Yas i també van ser un bon suport!


Vaig sortir a encarar la segona part de la pel·lícula, la que decidiria com seria el final. Fins a Lluís Estasen quedaven 31km: una llarga pujada fins a Pas de Gosolans i una baixada tranquil·la fins al refugi del Pedraforca, on hi serien els meus pares, la Yas, en Lluís i l’Octavi. Caminant a poc a poc per no fer un tall de digestió començo a pujar per una pista eterna a ple sol, que ens portarà a Cortals en 8km, vaig molt tranquil i és l’únic tram on em passa força gent (caminant més ràpid que jo), també vaig trobar un parell de corredors baixant que s’havien repensat continuar amunt i havien decidit tornar a Bellver per abandonar. El tema és que el darrer tram fins a Cortals pujava molt i vaig començar a patir, com que ja estava conscienciat que a partir d’un determinat punt tocaria apretar les dents, vaig continuar amunt amb ganes però ja tocadet, sobretot amb cames cansades. En arribar-hi vaig seure i vaig treure un Ibuprofeno, l’únic que vaig prendre; pensava que em tocaria prendre’l abans però ho vaig poder allargar fins al km47, gairebé mitja cursa. Vaig menjar bé i em vaig relaxar per afrontar el següent tram que em portaria fins a Prat d’Aguiló, al peu del temut Pas de Gosolans. No sé si va ser l’ibuprofeno o la calma que vaig agafar però a partir d’aquí em vaig començar a trobar millor (també començava a baixar el sol i la calor; a mi m’agrada molt més el fred per córrer), i pim pam amunt vaig començar a passar a gent, i també el paisatge acompanyava acostant-nos a les parets del Cadí, i un tram final una mica trencacames amb baixades molt tècniques fins arribar a Prat d’Aguiló, un dels trams més bonics de la Cavalls del Vent! Aquest tros el vam fer força ràpid amb en Patric Valle, amb qui també em vaig trobar més cops durant la resta de recorregut. 



La nit s’acostava, i la fresca també, em vaig posar la tèrmica i fins i tot el paravent i el frontal al cap. Així doncs amunt, un parell de km duríssims pel pas de Gosolans i una baixada (primer camí i després pista) llarguíssima fins Estasen. A mitja pujada encenc el frontal després de gaudir d’una magnífica posta de sol, brutal! I en aquest moment penso “ostres encara queda una marató!”, hahaha! :D Va ser dur veure-ho així, però m’ho vaig prendre bé, perquè a hores d’ara ja sabia que el cos m’estava responent molt bé i les cames encara no m’havien fallat excepte pujant a Cortals. L’arribada a dalt va ser un dels grans moments, hi havia 4 o 5 persones de l’organització que en arribar-hi et feien l’onada, que gran! I avall que fa baixada! Caminant i trotant fins la pista (en aquest punt hi va haver un moment que vaig veure una ombra i vaig pensar “ja estàs delirant”, però no, era la meva pròpia ombra projectada per la llum de la lluna... Increïble!). En arribar a la pista, a córrer fins Estasen (en la millor versió de la pel·lícula que em vaig fer arribava corrent a Estasen, i així va ser!!!). En aquesta pista, també va haver-hi un moment en què vaig parar el frontal, i realment es podia córrer sense llum, la lluna era increïble i les parets del Pedraforca lluïen amb tota la seva esplendor, em va saber greu per tota la gent que va passar de dia per aquí... Es van perdre un gran espectacle! HEHE! :D


L’arribada a Estasen a quarts d’onze de la nit va ser per emmarcar, hi havia molta gent i tothom em va aplaudir i cridar en arribar-hi, aquí va ser on em vaig sentir més important, hi havia més gent que no quan vaig arribar a meta i a més, també hi havia els pares, la Yas, en Lluís i l’Octavi, com he dit abans. Vaig poder xerrar amb ells, em van donar Nestea (molt important!) i els vaig dir com de bé em trobava. I amb l’adrenalina d’aquest gran avituallament a afrontar la tercera i darrera part de la pel·lícula, no tan dura pel recorregut, sinó pel cansament acumulat. Aquí ja era conscient que només un fet excepcional faria que no acabés; quedaven encara 30km, però la majoria en baixada i només 3 ports no massa llargs. Així doncs, avall cap a Gresolet per la baixada més tècnica del recorregut, la vaig fer força ràpid sense jugar-me-la i vaig arribar-hi en menys d’una hora. Aquí el primer dels 3 ports, uns 300m de desnivell que vaig fer a relleus amb un altre noi, un cop a dalt baixant i planejant fins el coll de la Bena on hi havia els pares i la Yas (més Nestea ;D), i llarga baixada a ritme fins a St. Martí. Tot el tram des de la pista abans d’Estasen fins a St. Martí me’l coneixia a trossos de la Volta alCadí en BTT d’aquest estiu i sempre fa il·lusió passar zones conegudes, se’m va fer familiar.
Després de St. Martí m’havia de trobar amb els pares i la Yas de nou a Cal Cerdanyola abans d’encarar la pujada de 600m de desnivell pels Empedrats fins el darrer refugi, el de St. Jordi! Doncs bé, els pares i la Yas no hi eren, i és clar que no vaig esperar-los, però a aquelles hores de la matinada i sense masses coses que pensar, vaig començar a barrinar sobre què els podia haver passat i ja us puc assegurar que les coses que em van passar pel cap no van ser gaire agradables... En tot aquest tram no hi havia cobertura perquè està enmig d’arbres i muntanyes... Doncs bé, la “rallada” va ser important, tot i que poca cosa més podia fer que no fos pujar amunt! A tres quarts de pujada vaig agafar cobertura i vaig poder trucar a la Yas que em va dir que s’havien quedat al cotxe (mig dormint) i que quan van sortir feia 3’ que havia passat (jo li vaig dir al controlador com em deia). A partir d’aquí, ja més tranquil, vaig apretar i al refugi una parada ben curta; quedaven 12km i a hores d’ara només tenia ganes d’arribar d’una vegada a meta. 

Eren les 4 de la matinada i era una mica agosarat pensar que en 2 hores podia arribar però aquest va ser l’objectiu, i així poder baixar de 23h... Baixada i darrera pujada dels 100km, al coll d’Escriu, i a partir d’aquí una pista (al principi molt malmesa i pedregosa) després millor fins la carretera del Coll de Pal que vam seguir durant un parell de quilòmetres; aquí vaig veure claríssim que baixaria de 23h, però quedava més del què em pensava: un camí força llarg fins el Càmping Bastareny i encara un quilometret o més per carretera fins Bagà... I com vaig haver d’apretar aquí veient com m’acostava perillosament a les 23h HEHE! Al Càmping vaig parar a treure’m el paravent per poder entrar amb la samarreta Fondista i el dorsal visible i a tope fins a l’arribada! Com vam comentar amb en Jordi Vissi: "quin plaer poder córrer els últims quilòmetres d’una ultra!!!" Això s’ha d’aprofitar. A l’arribada la Yas em va donar l’estelada que em va costar una mica agafar correctament però ho vaig aconseguir, gran aplaudiment i entrada amb 22h53’!!! 



Molt content i sorprès del poc que havia hagut de patir per fer-ho (no vull que sembli que no ha estat difícil... La CdV és molt dura i vaig patir en certs moments, però jo me la vaig agafar amb calma, conscient de l’entrenament que portava i em va sortir molt bé; hi ha hagut altres curses on ho he passat molt, molt més malament, com a Núria-Queralt 2012, la marató de muntanya de San Francisco o el Half-Ironman de Calella... Per això puc dir que no vaig patir tant com m'esperava.
Un plat de pasta i a dormir, tot i que al cap de poques hores ja estava despert de nou! Vam fer el vermut comentant la jugada amb en Jordi Vissi que va fer una Ultra acollonant amb 17h33’ i la seva família. Quin crack en Jordi amb aquelles passetes de puntetes! Felicitats company!



La recuperació ha estat molt bona i ja tinc els punts per tornar-me a inscriure aquest any a la UTMB... A més he recuperat la confiança en el meu genoll esquerra i tinc moltes ganes de fotre’m a córrer fort ara. Crec que no aniré al UTSM, dues Ultres de 100km en 4 setmanes és molt bonic però potser no cal, així doncs que intentarem entrenar una mica constant a veure com va la cosa i a partir de gener a pensar en Transvulcania on ja estem inscrits una bona colla de blanencs!

Apa, merci a tota la gent que em va acompanyar durant la cursa, als Fondistes pels ànims a través de Whatsapp i a tots els voluntaris i organitzadors (hi ha coses amb les que no estic d’acord però entenc que no és fàcil tenir content a tothom i s’ha de reconèixer que fan una bona feina).


Fins la propera companys! :D

PD1. No vull deixar de recordar la Teresa, i donar molta força a la seva família que també era present a la CdV aquest any! #sempre3a
PD2. Més fotos al facebook!
PD3. Reportage del Temps d'Aventura de la CdV13

19 de setembre del 2013

Camí de Cavalls Nord BTT (2 dies, 95km)

Ara ja fa uns dies que vam fer el Camí de Cavalls, però tinc ganes d'escriure aquesta crònica, encara que sigui en fred.
Demà marxaré cap a Cavalls del Vent, i voldria deixar aquesta acabada abans d'emprendre aquest repte inesperat que ja us explicaré en la propera crònica els motius que m'han portat a poder-la córrer (o més ben dit, caminar) i les conseqüències (que encara no sé quines seran), de la meva primera Ultra de 100km...

Bé, anem uns dies enrere... a principis de juliol amb la colla d'amics decidim que anirem uns dies de vacances a Menorca tots junts, del 6 a l'11 de setembre; a mesura que s'acosten els dies i els reptes ciclistes de l'estiu es van complint amb èxit: Volta al Cadí i Carrilet pujar i baixar en un dia, un cuquet em diu que hauria d'intentar fer el Camí de Cavalls de Menorca en BTT. Jo tinc ganes d'estar amb la colla de "relax" a Menorca, però alhora penso que els dos primers dies podríem intentar de fer-lo amb en Nil que també vindrà. De seguida em diu i començo a lligar el lloguer de bicicletes i a llegir algunes cròniques sobre la ruta. Sembla que és una ruta molt dura, no pel desnivell, sinó perquè és molt tècnica i molts trams s'han de fer a peu. En aquest blog (Uep sa velo!), hi trobo una descripció detalladíssima en quatre entrades diferents, després que ells aconseguíssin fer-lo en 24h NON-STOP! Tela! Me'l rellegeixo mil vegades i faig un document amb els temps de pas que necessitem per fer-ho en dos dies i també els trams més fàcils i difícils, etc... Tothom diu que el Camí de Cavalls és especial, que els quilòmetres són eterns i molt tècnics, però jo penso que ho podrem fer: la meva teoria és intentar seguir el mateix ritme que ells però fent nit, dividir-ho en 12h un dia i 12h un altre. De totes maneres, no serà tan fàcil... El primer problema arriba abans de marxar; nosaltres aterrem a Maó a les 8:15, per tant el més eficient seria llogar i arrencar ben aviat de Maó, però són festes i ens diuen que el dissabte no podríem tornar la bicicleta. L'alternativa acaba sent llogar-les a Ciutadella i traslladarn-nos-hi en bus. Si tot surt rodó podrem arrencar a les 10:30 de Ciutadella.

Bé, doncs arriba el dia 6, i ens llevem a les 4:00 per anar a l'aeroport de Barcelona. Tot perfecte, fins i tot el vol ben puntual, però un cop a Maó per cinc minutets de res perdem el bus que ens ha de portar a Maó a agafar el bus que ens portarà després a Ciutadella. Això ja significa 30' que tot anirà més tard. Però tot i això seguim amb ganes de començar a pedalar! Arribem a Ciutadella a les 10:15 i anem directes a la botiga on hem llogat les bicicletes (2' a peu), jo pensava que ja ho tindrien tot a punt, però no és així i tarden una mica a donar-nos les bicicletes, quan ja sortim noto que el pedal esquerra no roda fi... Doncs 20' més per arreglar-ho... Finalment ens plantem davant de l'Ajuntament a les 11:30... Una mica tard per la ruta que ens esperava! Però repeteixo amb moltes ganes! 

 







Resulta que el primer tram (de Ciutadella a Cala Morell és molt pedregós i molta gent el fa per carretera, però seguint les premisses de Uep Sa Velo!, jo tampoc vull salter-me cap tram del CdC i m'agradaria fer-lo sencer sense dreceres ciclables. Així doncs cap al pedregar, és durillo però anem fent i les vistes són espectaculars, un plaer pels sentits! Però a uns dos-cents metres de creuar la carretera de Punta Nati, en intentar pedalar de nou, noto una cosa ben extranya... Doncs tot el canvi doblegat... Res a fer, canvi de bicicleta o plegar. Cau un sol que no s'aguanta i no hi ha ni una ombra; això sí, mentre camino per arribar a la carretera penso que "encara sort que ha passat aquí", si em passa 5km enrere hauria de caminar els 5km... Per sort estem a prop d'una carretera! Després de que en Nil s'ho miri, està clar que hem de trucar a la botiga de bicis, però... NO HI HA COBERTURA! Camino direcció Ciutadella per la carretera que porta al far de punta Nati i penso: "quin infern! què cullons ha passat avui per estar tan putejats!", finalment aconsegueixo trucar i em diuen que ens porten una bicicleta nova (tot i que d'una talla més petita). Doncs au, a esperar. Tot plegat va suposar una hora d'espera sense fer res, sota un sol de justicia. Finalment canvi de bici i arrenquem de nou encara amb ganes de veure quins ritmes portem i amb les il·lusions intactes. Arribem a Cala Morell sobre les 15:00 i dinem en un bar al costat d'una piscina, el dinar ens senta molt bé, i esperem que ara el camí sigui més dòcil fins a Pla de Mar, on en teoria, comença el tram més dur del camí fins a Cala Barril: uns 10km que s'hauran de fer en unes 2h o més.




La realitat és una altra, el camí és poc ciclable i anem fent com podem a mesura que veiem que passen les hores... En Nil no s'ho està passant gaire bé, no li agrada que el camí sigui tan tècnic, ni pujant ni baixant; per a mi, en canvi, encara que anem més lents gaudeixo fent passar la bicicleta per a llocs impossibles, i més amb aquesta de doble suspensió que s'adapta a tots els terrenys que trobem! Realment el tram de 10km és duríssim i hem de fer la gran part arrossegant la bicicleta per unes pujades increibles, i unes baixades encara pitjors. Aquí ja veiem que fer el camí en dos dies serà impossible i comencem a plantejar alternatives. En Nil està amb llagues als peus de tant caminar, així que decidim anar a dormir a la casa que hem llogat amb la colla d'amics (la idea era fer nit en una caleta amb el sac de dormir que portàvem), i l'endemà ja veurem què fem, tot i que jo estic conveçut d'anar-hi a acabar almenys la part nord fins a Maó...!


Ens quedem a Binimel·là, "només" 42.5km després de començar amb 8h.25'. Caldria restar-hi la hora que hem estat esperant, però igualment tela! Aquella mateixa nit (després de moltes deliberacions), decicim que l'endemà al matí en Pep i l'Alba ens portaran a en Xavi Pascual (s'ha animat a acompanyar-me aquest segon tram) i a mi fins a Binimel·là, amb la idea d'arribar a Maó i plegar, així almenys hauré "finiquitat" la costa Nord! :D


Tal dit, tal fet! A les 9:47 (sí, una mica tard però no tant com el dia anterior!) ens posem en marxa. Segons el que he llegit, a partir d'ara el camí havia de ser ciclable... MENTIDA!!! D'acord que és més ciclable que anteriorment, però segueix sent molt tècnic, sobretot els primers 10km fins a Cala Tirant; això sí, aquest tram és d'una bellesa inigualable, al costat de la costa per uns caminois espectaculars. Realment em va semblar magnífic. A cala Tirant en Xavi va fer un banyet i jo un Nestea i a continuar. Va anar fent a bons ritmes fins arribar a S'Arenal d'en Castell (que jo coneixia d'haver-hi anat amb els avis un parell d'anys abans), sempre és agradable arribar a un lloc conegut. 


La jornada va ser tranquila però va tenir dos punts divertits. Un va ser poc després del Port d'Addaia quan vam trobar tres ciclistes amb alforges (n'estaven arreglant una); vam estar xerrant i ens van dir que al cap d'una estoneta trobariem un trencant a l'esquerra, doncs que no l'agaféssim, que seguíssim recte per la pista que ningú anava per allà. Pocs metres després en Xavi em diu que què farem i jo li dic que evidentment seguiríem el Camí de Cavalls original, a veure si tot el patiment del dia anterior seguint-lo l'hauriem de trencar ara per un trosset de 3km... Al final no va ser tant, el que passa és que si el Camí de Cavalls ja és dur per sí sol, imagineu-vos amb alforges... Els que hem viatjat amb alforges sabem com pesa una bici i pel CdC... Una bogeria!

Després d'això magnífiques vistes del far de Favàritx, paradeta per menjar i continuar a bon ritme fins que de sobte en Xavi es posa a cridar: "AaAaAAAAAaaaAAh! Se m'han enrampat les dues cames! AAaaaaAAaAAHHahh!". Quin fart de riure el pobre Xavi a terra sense poder-se moure i jo explicant-li que vaig tenir la mateixa experiència a la Núria-Queralt... Quedaven uns 15km fins a Maó, però en Xavi es va comportar com un senyor i va saber controlar les rampes...
Després de 52.5km i 6h29' arribàvem a Maó i tot fent un volt per allà ja vèiem uns gegants (perquè era Festa Major!) i tot dinant a la plaça de s'Esplanada també vam veure-hi els famosíssims Cavalls que l'endemà veuriem en plena acció al pla de la Parròquia.







Potser va ser molt agosarat voler fer la volta en dos dies sense conèixer el terreny, però també penso que hi ha hagut petits detalls que ens han impedit intentar-ho, sobretot el matí del primer dia, quan tot semblava que ens fes anar tard... M'agradaria tornar-ho a provar per demostrar que és possible, potser primer faré la part sud i després hi hauré d'anar per fer-ho en dos dies a tope! Bé, ja veurem, de totes maneres trobo que és un recorregut màgic per a tothom, amb uns paisatges inigualables! Va valdre molt la pena fer-ho i després passar uns dies de relax a l'illa. Crec que és altament recomanable de fer caminant o corrent (potser més que en bicicleta, on crec que fa falta cert nivell per poder-lo gaudir), tampoc descarto deixar-m'hi caure algun any per fer-hi el Trail Menorca Camí de Cavalls pels volts de maig... 

En fi, que d'una manera o altra hi tornarem! Salut!