26 d’agost del 2015

Còrsega: GR20 de sud a nord en 9 dies

A mitjans de juny ja havíem comprat els bitllets per anar a Còrsega. La intenció era que fos la celebració del doctorat tot i que encara no sabia 100% si l'1 d'agost (dia de sortida) ja l'hauria defensat, en tot cas, com que a l'agost igualment no el defensaria, doncs vaig decidir comprar-los igualment. Marxàvem en Joan Pitarch, en Cesc i jo, amb la intenció de fer tot el GR complet en 7 dies més o menys, tot i que teníem 8 dies oficialment per fer-lo. La guia d'en Sergi Lara (GR-20 Travesía de Córcega de sur a norte en 10 etapas, Desnivel ediciones) estava feta en 10 dies, i vaig pensar que era factible baixar-ho 2 o 3 dies. La intenció no era anar molt ràpids, sinó allargar les jornades i que això ens permetés anar retallant una mica dia a dia. El que en aquell moment no sabia, era que aquesta guia era la més ràpida de totes les publicades, ja que la llargada clàssica de la ruta és de 16 etapes. I el que tampoc sabia és que en la segona edició (2014), la guia s'ha reestructurat en 13-16 etapes, segurament perquè les 10 etapes eren complicades de fer per molta gent... Així doncs intentar-ho en 7-8 dies era força complicat tot i que no impossible.

Doncs sense temps per repirar després de la defensa de la tesi, el divendres 31 de juliol al vespre agafo el tren a l'estació de Blanes amb la motxilla carregada i amb aquell cuquet de les grans aventures voltant per l'estómac. L'avió sortia a les 5 del matí i havíem quedat a les 3 a l'aeroport, en el meu cas, la millor opció va ser arribar-hi amb l'últim tren i estirar-me per allà fins l'hora que havíem quedat. No vaig dormir gaire però sí que vaig tancar els ulls una estona. En Joan va arribar en taxi i en Cesc amb autobús, cap dels dos havíen dormit res aquella nit. Ens repartim la tenda i cap al control i amunt a l'avió! Viatge plàcid i puntuals a les 6:30 aterrem. Tenim 3km, que farem a peu, fins a l'encreuament on passa l'autobús que ens portarà a l'inici del GR20, Conca. La majoria de gent comença pel nord, a Calinzana, perquè les guies franceses van de nord a sud, però la guia Desnivel que portem és de sud a nord i ens ha convençut més fer-ho així. Un cop a l'encreuament hi ha un Carrefour que obre a les 8:30 i el bus passa a les 8:50, així que ens organitzem perquè en Cesc i en Joan facin la compra a màxima velocitat i jo em quedo esperant el bus amb les motxilles. La idea és comprar pels primers dies, ja que ens han dit que un cop dins del GR tot és caríssim (no es passa per cap nucli gros i els refugis i cases per on es passa tenen un petit "supermecat" a preus escandalosos...). Tot surt perfecte i arriben una mica abans que l'autobús i podem pujar-hi sense problemes. Dues horetes (que s'allarguen perquè hi ha molt de trànsit) i ja som a Sainte Lucie, on dinem i truquem a l'alberg de Conca que ofereix un servei de "taxi" pels 6 quilòmetres de carretera fins a l'inici del GR20.

Dia 1: Conca - Refugi d'i Paliri
Temps: 13:41 - 18:39 = 4h 58'
Distància: 14km
Desnivell: 1239m d+, 420m d-

Ens posem en marxa tant bon punt arribem a l'alberg de Conca, amb una previsió una mica inestable (possibilitat de tempesta), però convençuts d'arribar-hi. L'etapa em va semblar molt bonica per començar, i encara que fos gairebé tot pujada la sensació va ser que en ben poca estona ja estavem rodejats de muntanyes salvatges i completament aïllats del món. De totes formes va ser un dels dies més durs de tota la ruta... Per començar perquè la nit anterior no havíem dormit i ens posàvem a caminar amb el cansament del viatge, també perquè era el primer dia i ens havíem d'acostumar als 12kg de motxilla i finalment perquè feia una calor/xafogor que ens va deixar secs a les primeres de canvi. Així doncs, vam arribar al refugi, vam acampar, vam sopar i ens vam posar a dormir... La recompensa de tot plegat va ser la nit més plàcida per tots tres, vam dormir com uns angelets d'una tirada, quina nit!!!!





















Dia 2: Refugi d'i Paliri - Bocca di Bavedda - Agulles di Bavedda - Refugi d'Asinau - Monte Incudine (2135m) - Ruïnes de Pedinieddi
Temps: 8:16 - 19:55 = 11h 39'
Distància: 18.5km
Desnivell: 1875m d+, 1307m d-

Primer dia complet de caminar, la idea era veure com ens trobàvem i fins on podíem arribar. Comencem una mica més tard del que esperàvem, i avancem molt bé fins al coll de Bavedda, on hi passa una carretera i hi ha forces casetes per comprar i menjar. D'allà continuem per la variant alpina que passa per les agulles de Bavedda, un tram molt guapo amb un tramet amb cadenes i unes vistes espectaculars. Desde dalt ja veiem el refugi d'Usciolu al peu del Monte Incudine que ja arriba a més de 2000m d'alçada. El camí baixa fins al riu i cal enfilar vint minutets fins arribar al refugi, uns vint minuts que van ser mortals per en Joan que va arribar al refugi amb una "pàjara" important! Vam arribar-hi en 5h 49' i vam fer una parada llarga de gairebé dues hores per "ressuscitar" en Joan. Aquí també vam estar xerrant amb un català que ens va posar al dia de vàries coses, per començar que ell no va poder començar a Calinzana perquè hi havia risc d'incendi (per la sequera i fort vent) i la Gendarmerie prohibia la sortida en el primer tram fins a Ascu Stagnu (tres etapes). I la segona notícia era que el famós tram del Cirque de la Solitude (tram tècnic amb cadenes) estava tancat degut a un accident que havia deixat uns quants morts, de totes formes ja hi havia una alternativa senyalitzada (més dura) que pujava fins gairebé 2600m. Això era la informació que teníem gràcies a ell i que a partir d'aquell moment vam anar ampliant amb els dies i preguntant a la gent que ens creuavem. Així doncs, arrenquem amb la intenció de pujar al Monte Incudine i dormir a l'altra banda, a les ruïnes de Pedinieddi, que en Nil i la Maria (una parella que coneixíem i que l'estaven fent just 4 dies abans que nosaltres) ens havíen dit que era un bon lloc per dormir-hi. L'acampada lliure està prohibida dins del "Parc Naturel Régional de Corse", excepte al costat dels seus refugis pagant 7€ per persona; de totes formes com que ells ens havíen dit que s'hi podia acamapar bé, no vam dubtar a tirar endavant, avançar un mica més i començar a retallar etapes... La pujada al Monte Incudine va ser diveritda (utilitzant les mans) i llargueta, però el mateix cim i les seves vistes eren magnífiques ben entrada la tarda (aquí l'any 2011 es va canviar el recorregut del GR i ara no passa pel Monte Incudine i fa una gran volta per un refugi, nosaltres vam seguir l'antic traçat del GR que ara és una variant passant pel Monte Incudine i l'altiplà Coscione). Vam anar baixant tranquil·lament, vam omplir en una font que també ens havíen avisat que hi havia i poc després ja vam trobar les ruïnes on vam plantar la tenda, ens vam fer un petit banyet en una bassa i vam sopar uns "noodles" amb les últimes llums del dia. Aquesta nit ja no va ser tan bona com la primera... Va fer més fred i vaig haver de compartir sac amb en Joan (que no el va trobar a casa seva i va venir sense...).


Dia 3: Ruïnes de Pedinieddi - Punta di a Scadatta (1835m) - Refugi d'Usciolu - Monte Formicula (1980m) - Punta Cappella (2040m) - Refugi di Prati
Temps: 9:02 - 20:00 = 10h 58'
Distància: 23.3km
Desnivell: 1650m d+, 1457m d-

Aquest dia va costar molt arrencar, el primer tram va ser molt planer i a mig de bosc (altiplà de Coscione), molt bonic. Després vam enfilar cap a una cresta que ja feia estona que veiem ben lluny, segons el perfil de la guia un cop a dalt només tocava anar baixant fins al refugi... Quina gran mentida! Un puja i baixa constant en plena solana i molt pedregós... Se'ns va fer força dur, també perquè el refugi es veu relativament a prop però no s'hi arriba mai... Finalment hi vam arribar després de 3h 48' i vam fer-hi una parada de 50 minutets per comprar menjar i refer-nos una mica. De totes formes vam decidir continuar per pujar el Monte Formicula i baixar fins a Bocca di Laparo on hi havia una cabanya per dinar-hi. Ben dinat ens quedava un tram força alpí travessant diverses agulles i molt rocós. De totes formes ens ho esperàvem pitjor i ho vam fer molt bé amb bones vistes i molt autèntic. Al final (ja es veu el refugi) vam fer una grimpadeta fins a la Punta Cappella! Semblava que estigués molt a prop però tela amb els rocs fins arribar-hi! Després baixadeta i creuament amb ramat de cabres abans d'arribar a un dels refugis més ben situats i espectaculars del GR, amb vistes al mar i un prat de gespa fantàstic per acampar-hi! Un lloc idíl·lic!



Dia 4: Refugi di Prati - Bocca di Verdi - Cases de Capannelle - Estació de Vizzavona
Temps: 8:11 - 19:51 = 11h 40'
Distància: 33km
Desnivell: 1167m d+, 2068m d-

Ens esperava un dia llarg però amb la recompensa d'arribar al que es considera "la meitat" del GR, Vizzavona, un punt on hi passa un tren i on, en teoria, hi ha una mica de civilització i teníem decidit de dormir en un llit. Primer una llarga baixada ens portà a Bocca di Verdi en 1h 24', on també hi passa una carretera però només hi ha una casa-alberg (amb els típics porcs silvestres de Còrsega!). Vam beure-hi alguna cosa i també vam poder-hi llegir el diari corse-matin on deia que en Mas ja havia convocat les eleccions i també vam veure que la previsió pels propers quatre dies era molt bona! Amb aquestes bones notícies continuem per un camí a mig de bosc molt bonic i fàcil d'avançar-hi, després d'una pujadeta una mica més forta arribem a les Bergeries de Gialgone on es pot agafar una variant alpina passant pel massís del Monte Renoso però que aquest cop no l'agafarem i seguim pel GR per un camí molt plàcid travessant diversos rierols a mig de bosc fins arribar a una carretera amb un riu on en Cesc s'hi fa un banyet i una pujadeta (tela amb la pujadeta) que ens porta fins a les cases de Capannelle, una petita estació d'esquí amb un alberg, on vam arribar-hi després de 4h 22' de sortir de Bocca di Verdi i paradeta d'1h 20'. Aquí els senyors Cesc i Joan van decidir fer-hi un gran tiberi! A mitja etapa i quan encara quedava tota la tarda, en fi... S'ha de reconèixer que es van fotre un bon menú i que feia molt bona pinta, però jo em vaig fotre una llauna de raviolis amb un magnífic Liptonic (gran descoberta del GR! Un Lipton amb gas, brutal!). L'última part era ben senzilla a mig de bosc sense gaire complicació i on vam passar per un lloc bucòlic: les Bergeries d'Alzeta. La baixada final es va fer llarga, però finalment vam arribar a l'estació de Vizzavona justos de temps per comprar en un mini-súper al costat de l'estació de tren. Vam agafar allotjament en un hotel que tenia una part d'alberg i vam sopar unes bones pizzes a "Le Refuge du GR20" també al costat de l'estació. Així doncs un bon lloc per carregar piles a mig camí!


Dia 5: Estació de Vizzavona - Refugi d'Onda - Punta Pinzi Corbini (2020m) - Refugi de Petra Piana
Temps: 7:56 - 18:42 = 10h 46'
Distància: 17.8km
Desnivell: 2047m d+, 1102m d-

Avui tocava una gran ascenció de 1200m de desnivell per començar. El primer tram és per mig de bosc molt suau passant per un seguit de cascades i "piscinetes" on en Joan i en Cesc van fer-hi un banyet. Aquest era el punt més baix (920m a Vizzavona) que estavem desde la sortida i també es notava que feia més caloreta. A mesura que avançaven els metres, la cosa pujava cada vegada més i el camí s'anava tornant més muntanyer. Abans d'arribar al coll vam atrapar tres nois de Barcelona amb qui havíem coincidit al refugi de Prati i a l'alberg de Vizzavona, i vam estar-hi xerrant una estona abans de continuar. Un cop al coll de Muratello (2120m) ja vam veure tot els que ens quedava per fer aquell dia... Una llarga baixada fins al refugi d'Onda i després una llarga pujada per la serra de Tenda fins al següent refugi, el de Petra Piana, al peu de la segona muntanya més alta de Còrsega, el Monte Rotondo. Des del coll també veiem la imponent piràmide del Monte d'Oro, una muntanya majestuosa que algun dia anirem a fer! Després de 5h 40' arribem al refugi d'Onda on hi fem una parada d'1h 20' per dinar i carregar energies. En aquest tram el GR baixa per la vall fent una gran volta, i en aquest aquest cas la variant alpina és molt més directa i curta per arribar al següent refugi i nosaltres l'agafarem. La primera part és una pujada dura però no gaire tècnica, després sí que trobem una petita desgrimpada i la pujada a la Pinzi Corbini també força tècnica, a partir d'aquí anar crestejant de baixada i una remuntada final fins al refugi, enclavat en un punt també molt autèntic! A l'hora de sopar vam estar xerrant amb en Robert, un alemany que ens aniríem trobant els propers dies i abans d'anar a dormir vam estar xerrant una bona estona amb en Cesc i mirant les estrelles en un paratge únic!


Dia 6: Refugi de Petra Piana - Refugi Manganu - Castel di Verghio
Temps: 8:28 - 19:03 = 10h 35'
Distància: 24.7km
Desnivell: 1130m d+, 1581m d-

El dia es presentava molt bé i la primera part de l'etapa pintava com una de les més alpines i boniques de tot GR creuant diversos llacs d'alta muntanya i amb alguns passos complicats amb grimpada inclosa. No em va decebre gens, sens dubte un paratge magnífic el Cirque du Capitellu! La baixada també la vam fer força bé fins al refugi de Manganu, on abans de dinar vam fer un banyet tots tres! Vam arribar-hi en 4h 47' i ens hi vam estar 1h 28' parats comptant el banyet. La següent etapa que faríem a la tarda es presentava més tranquil·la i així ens ho confirmaven una parella de catalans (que venien del nord) amb qui vam estar parlant tot dinant. I realment va ser una etapa plàcida, a no molta alçada, creuant el llac Ninu, i potser la baixada final fins arribar a Castel di Verghio (que ja el vèiem desde lluny) es va fer una mica llarga. Per la història quedarà l'apretada final per intentar arribar abans de les 19:00 (els catalans ens havíen dit que a aquesta hora tancava la botigueta que hi havia), vam arribar a les 18:59 però ja no ens hi va deixar entrar... Per sort l'endemà al matí obria prou aviat com per poder-hi comprar. Aquí a Castel di Verghio en Joan i en Cesc van tenir un altre "atac" de burgesia i van agafar-se l'alberg, així que jo vaig muntar la tenda pel meu compte i vaig dormir-hi solet com un rei!


Castel di Verghio és una petita estació d'esquí i el paratge no és especialment bonic, però era l'últim punt amb certa civilització abans d'Ascu Stagnu. Ja portàvem dies veient que en Joan i jo no podíem arribar fins al final ja que teníem l'avió diumenge al matí, i al ritme que portàvem arribàvem al final el mateix diumenge a la nit (només un dia més del previst inicialment...). Hi havia dues opcions: canviar el bitllet d'avió per tornar amb en Cesc (que tenia la tornada per dimarts i era el següent vol de Vueling), o deixar-ho a Ascu Stagnu (a tres etapes oficials del final, però al ritme que portàvem una de les nostres). En Joan em va dir que ell plegaria a Ascu Stagnu, però jo no ho tenia gens clar... En un primer moment vaig decidir tornar amb ell tal com estava previst, però l'endemà al matí vaig trucar a la Yas (tenia que portar-la a Girona dimarts al matí i si em quedava s'havien de canviar els plans) i parlant amb ella vaig decidir canviar el bitllet d'avió i quedar-me per acabar-ho, gràcies Yas per ajudar-me i comprendre-ho! :)

Dia 7: Castel di Verghio - Refugi Ciottulu di i Mori - Paglia Orba (2525m) - Refugi de Tighjettu
Temps: 8:45 - 19:18 = 10h 33'
Distància: 20km
Desnivell: 1700m d+, 1455m d-

Després de tot el meu procés mental per decidir si plegava a Ascu Stagnu o l'acabava amb en Cesc vam començar una mica tard a caminar, i a més a les 9 vam parar perquè vaig trucar a Vueling (trucades internacionals a partir de les 9 del matí) per canviar el vol (55€ em va costar el canvi). Amb tots els temes logístics solucionats l'etapa es presentava força tranquil·la, però amb la possibilitat de fer-la cinc estrelles amb l'ascenció a la gran muntanya Corsa, la Paglia Orba. Es tracta d'una mole espectacular i molt estètica vista desde la distància i amb una bona grimpada fins arribar al cim. Així doncs vam anar pujant resseguint el riu en un tram molt bonic amb l'immens Paglia Orba al fons i aviat vam veure el refugi al peu de la gran muntanya. Vam arribar al refugi en 3 horetes, és a dir just abans de les 12 del migdia i força animats, així que vam decidir deixar-hi les motxilles i enfilar tots tres cap al Paglia Orba per tornar a baix sobre les dues i dinar al refugi de nou. L'ascenció va ser magnífica amb molta grimpada per diverses canals molt guapes, ens ho vam passar molt bé! I les vistes al cim també van ser molt bones. Jo em pensava que la baixada seria molt més complicada de desgrimpar, però al final vam anar baixant molt bé fins arribar al refugi dues hores i mitja després. Aquí vam demanar un menú per partir-nos tots tres (verduretes amb tomàquet i una macarronada boníssima de segon), que vam acompanyar també amb Coppa (un embotit típic de Còrsega i boníssim) que havíem comprat a Vizzavona. Una hora i quart després arrancàvem de nou per fer una gran baixada i pujadeta final fins al refugi de Tighjettu. La baixada se'ns va fer duríssima a tots tres, i sobretot a en Joan que ho va pagar amb una caiguda ben lletja de cares amb una bona rascada al genoll i a la panxa... Suposo que vam pagar l'esforç d'haver pujat al Paglia Orba i per això se'ns va fer tant dur. De totes formes abans d'arribar al refugi en Cesc es va fer un banyet i jo em vaig remullar els peus. Vam acampar una mica lluny del refugi sota d'una roca en un lloc molt bonic (i de nou al costat d'en Robert), però que de tant en tant venia una olor molt forta creiem que dels lavabos...



Dia 8: Refugi de Tighjettu - Monte Cintu (2705m) - Ascu Stagnu
Temps: 8:29 - 17:15 = 8h 46'
Distància: 11km
Desnivell: 1257m d+, 1491m d-

Aquest és el punt on abans es passava pel Cirque de la Solitude, però després de l'accident estava tancat i amb els dies vam saber que la variant portava fins a un coll molt a prop del Monte Cintu (el cim més alt de Còrsega) i tot seguit baixava fins a Ascu Stagnu (el punt on en Joan havia de tornar a la civilització per agafar l'avió l'endemà mateix que ja era diumenge) després d'un llarg descens. Era una llàstima no poder passar pel Cirque de la Solitude, però el fet de passar tan a prop del Monte Cintu era una oportunitat única per coronar el punt culminant de Còrsega! Tot i sortir a les vuit i mitja del matí, la pujada va anar molt bé perquè la vam poder fer gairebé tota a la ombra sense passar calor. Amb dues hores i mitja ens vam plantar al coll on alguns deixaven les bosses per anar a fer el Monte Cintu. El cim es veia relativament "a prop" seguint una cresta, però resulta que el camí era un puja i baixa constant per no anar per la cresta que era força aèria (i on en Cesc s'hi va exposar una estona de baixada...). Al cim ens hi vam trobar uns catalans que no feien el GR i havien pujat al cim per una altra vessant i també vam estar jugant amb uns ocells semblants a uns corbs però que en Cesc creu que eren una altra cosa! Al final vam estar gairebé dues hores per anar i tornar del cim i una horeta dinant després al coll. La baixada també va anar molt bé tot i que sempre veiem el final i costava acostar-nos-hi! Un nou banyet (ells, jo no) abans d'arribar al punt final d'en Joan, de nou una petita estació sense gaire encant excepte pel fet d'estar envoltada de les muntanyes més altes (i impressionants) de Còrsega. Tot just arribar-hi en Joan va trobar uns alemanys que el van portar fins al costat de l'aeroport de Bastia, així que tot li va sortir rodó per agafar amb tranquil·litat l'avió cap a Barcelona a primera hora de diumenge. Aquí ens dutxem i comprem menjar per sopar i per passar l'últim dia que intentarem que sigui l'endemà!





Dia 9: Ascu Stagnu - Refugi Carozzu - Refugi d'Ortu di u Piobbu - Calinzana
Temps: 7:40 - 20:29 = 12h 49'
Distància: 25km
Desnivell: 1912m d+, 3015m d-

Intentem llevar-nos més aviat i ho aconseguim però no tant com volíem. L'objectiu és enllaçar tres etapes de les normals per acabar avui mateix el GR, creiem que és possible ja que la darrera etapa és gairebé tota en baixada i pels horaris de la guia també ho veiem possible. Tot i això caldrà no perdre massa el temps i anar a l'idea! Comencem amb una pujada ben forta i un ritme infernal d'en Cesc... Un cop a dalt un petit flanqueig i cap a baix que fa baixada. Aquesta baixada amb algunes cadenes i la passarela Spasimata al final, amb banyet d'en Cesc (sí, un altre cop) i arribada al refugi amb 3h 13' i parada ràpida de mitja horeta. La segona etapa té una mica més de complicació; de nou comencem amb una forta pujada fins a Bocca di l'Innominata, l'últim gran coll de la travessa. Allà enganxem en Robert, que sempre sortia molt més aviat que nosaltres (de fet tothom sortia més aviat, solíem ser dels últims en començar les etapes sempre, tot i que després doblàvem i allargàvem fins a última hora!), i ens n'acomiadem per darrera vegada ja que ell es quedarà a l'últim refugi i acabarà l'endemà. I tot i que estiguem a prop del final, el següent tram té tela... De nou utilitzant les mans passant enmig d'unes agulles que avui estan cobertes per una boira que puja de la vall i que amenaça amb la possibilitat de pluja... Així anem fent per una cresta que es fa més pesada del que esperàvem i amb alguna pujadeta ben forta que fem a ritmes força alts... En arribar a dalt comença una baixada entre blocs de pedra que també s'eternitza i on de tant en tant notem l'espurneig de la pluja, per un moment apreta força però estem a mig de bosc i aguantem. Finalment una nova pujadeta i ja veiem el refugi d'Ortu di u Piobbu, el primer començant pel nord, al qual hi arribem després de 4h 24' de sortir del refugi Carozzu, i la parada serà d'una mica més d'una hora. Ens posem a la terrassa per dinar i just en aquell moment cau un xàfec important, així que acabem dinant a dins, però per sort de seguida surt el sol i després de reposar una estona podem continuar per acabar el GR avui mateix!! Sortim una mica abans de les 5 de la tarda, així que ens queden unes tres hores i mitja de sol per assaborir el final d'uns dies espectaculars creuant l'illa de Còrsega. S'ha de reconèixer que aquesta etapa és especialment recomanable de fer en la direcció que la vam fer nosaltres, amb les vistes del mar i tota de baixada, al revés es converteix en una etapa duríssima per començar, sense possibilitat d'ombra i força llarga. I així anem baixant, on també passem un tram amb una cadena i acabem corrent (no gaire però una mica de trot en algun tramet suau en baixada). I finalment veiem Calinzana, que només es veu quan ja hi ets ben bé a sobre! Arribem a l'església amb les últimes llums del dia i contents d'haver-ho acabat i de tenir un dia per descansar i gaudir amb una mica de relax. Vam buscar l'alberg de Calenzana per dormir-hi (avui sí en un llit!), ens vam dutxar i vam anar a fer el sopar de celebració al restaurant "Le GR20", on em vaig fotre una pizza que serà ja per sempre més una de les millors pizzes que he menjat mai, era boníssima, però a més a més, el moment i el lloc també contribueixen a mitificar-la encara més! Després de tastar el pastis francès (un aperitiu anissat) que va passar molt bé, ens n'anem a dormir amb la il·lusió d'haver acabat i de passar una nit llarga i plàcida sense les presses del despertador l'endemà al matí...





Dies 10 i 11: Calvi i tornada desde l'aeroport de Bastia

Doncs finalment la nit va ser horrorosa... Ens pensàvem que estàvem sols a l'habitació (dos lliteres), però a última hora hi havien posat un inquilí! Però el problema principal no va ser aquest sinó una xafogor insuportable que va fer que ens costés molt dormir... Amb tot plegat abans de les 8 ja estavem desperts i vam anar a comprar un bon esmorzar al supermercat del poble (aquest sí, un supermercat normal amb preus normals...). Després d'esmorzar i xerrar una bona estona amb un parell de bascos que també havíen acabat el dia abans, anem a fer autoestop per arribar-nos a Calvi on volem passar-hi el dia. No va tardar massa a parar un alemany solitari amb un cotxe força "cascat" i que estiuejava a Còrsega cada any (perquè li agradava molt) que ens va portar amb molt de gust fins al centre de Calvi sota una fina pluja. Vam acabar allotjant-nos a un hotel a les afores de Calvi però no gaire lluny del centre i amb una caleta molt bonica al costat on ens hi vam refrescar com a colofó a un gran viatge després de fer quatre compres pel centre i visitar la bonica ciutadella de Calvi. Sopar d'un bon "panini" tot mirant un concert de música corsa des de la mateixa Ciutadella i a dormir. L'autobús sortia a les 7 del matí cap a Bastia i ens va deixar a pocs quilòmetres de l'aeroport i vam fer el primer tram a peu tot fent autoestop que no va ser fructífer. Arribem de nou al Carrefour del primer dia, comprem esmorzar i decidim provar de fer autoestop per evitar caminar els 3km que ens queden fins l'aeroport sota una solana important. Finalment una dona corsa amb un cotxe força "cascat" de nou ens acosta amablement a l'aeroport per posar fi a una aventura completa per la selvatge illa de Còrsega. Em queda l'assignatura de visitar-ne la costa que diuen que és molt bonica també... Així doncs que hi haurem de tornar algun dia!

Salut i fins la propera!





Totals
Temps: 3 dies 20h 44'
Distància: 187.3km
Desnivell: 13977m d+, 13896m d-

PD1. Les distàncies i desnivells han estat extrapolades d'aquest track de wikiloc, del track de wikiloc d'aquest blog que també ens va ser molt útil i els dos últims dies (Dia 8 i Dia 9) del meu rellotge que el vaig utilitzar en veure que tenia prou bateria per arribar al final.

PD2. Podeu veure una recopil·lació més extensa de fotos al Facebook!


19 d’agost del 2015

Un repte diferent... Acabar la tesi doctoral!

L'any passat va ser un any esportivament parlant molt productiu (i també al blog), sobretot gràcies a la UTMB i la seva preparació. Des d'aleshores no he deixat de fer cosetes que ja us vaig resumir a la darrera entrada del 7 d'abril. Aquest any tenim un repte molt important amb en Xavi Ripoll a la Transalpine Run, però personalment encara tenia un repte més important que era acabar d'escriure la tesi doctoral. Després del primer any de màster i 3 anys i mig dedicats a la tesi (al final de l'entrada hi ha els agraïments de la tesi que són un repàs a tots aquests anys), era el moment d'acabar i posar punt final a aquesta etapa. Això que és molt fàcil de dir, no és tan fàcil en la realitat i tothom qui hagi fet una tesi doctoral ho ha patit en la seva pròpia pell. Des de principis d'any que era conscient que se m'acabava el contracte a finals d'abril i que "només" depenia de mi "finiquitar-ho" quan abans millor. De febrer fins abril vaig estar acabant els càlculs de l'últim capítol de la tesi, però faltava escriure els resultats i discussió d'aquest article i a més a més la introducció i discussió general de la tesi. En fi, una feinada on costa veure-hi el final si no és que fas un "cop de cap". Ja feia temps que sabia els terminis de presentació de la tesi i les dates s'acostaven precipitadament, i per mi el "cop de cap" va ser anar a passar una setmana a una casa rural a sobre d'Osor, totalment aïllat del món i amb un munt de rutes per fer (corrent i amb bicicleta).


Aquells dies va servir per treballar, per desconnectar, per ordenar les idees i sobretot per sentar les bases per acabar el doctorat. Els matins normalment treballava i sovint també ben dinat continuava fins acabar el que m'havia proposat, i després sortia a córrer o a fer rutes amb la bici on vaig descobrir molt bé la zona pujant a Sant Gregori, Sant Benet i Sant Miquel de les Formigues! El cap de setmana va venir-hi la Yas i també vam treballar i desconnectar. 





















Finalment el 15 d'abril abans de marxar vaig fer una mail a la Isabel (coordinadora del doctorat) a veure si el meu plànning era correcte:

1. 5 de juny: Enviar la primera versió de la tesi a la Comissió de Seguiment que són qui ha d'autoritzar el dipòsit de la tesi (tenir una primera versió de la tesi en pdf).
2. 25 de juny: Límit per al dipòsit de la tesi a la UB (s'ha de tenir una còpia impresa i entregar-la).
3. 15 de juliol: Reunió de la Comissió de Doctorat de la UB i autorització de la defensa.

Aquest era el calendari necessari si volia finiquitar-ho abans d'agost i no allargar-ho més enllà, cosa que voldria dir defensar a finals de setembre o inclús octubre degut a les vacances i amb el risc d'acabar-ho allargant fins a final d'any... El 19 d'abril la Isabel em confirma que aquest calendari és correcte sempre que sigui capaç de complir-lo... Per tant el repte és majúscol: tinc 7 setmanes per escriure l'últim capítol de la tesi, la introducció i discussió generals, les conclusions i editar la tesi... Sembla impossible, però aquest "carmel" d'acabar abans de l'agost és un objectiu molt llaminer que em motiva moltíssim!
Així doncs, primer repte, escriure el darrer capítol! M'hi poso amb totes les ganes i vaig fent, però encara no sóc conscient que si vull acabar la tesi em caldrà fer un altre "cop de cap" (que ja explicaré més endavant). Treballant a tope entre setmana però durant aquest mes d'abril assoleixo tres reptes esportius que em feia moltíssima il·lusió de fer algun cop a la vida! :)

Primer de tot, el dissabte 18 de juny vaig agafar la bici de carretera i en solitari vaig sortir de Viladrau per fer tota la volta al Montseny i pujant inclús al Turó de l'Home amb la bici de carretera! En total 80km amb 2100m d+ i 4h50', un recorregut i una jornada molt bona! El següent diumenge vam anar amb en Jordi Vissi a fer una altra ruta que havia trobat pel wikiloc, una ruta pel Pedraforca fent-ne tots els cims principals sense necessitat d'escalar ni ràpels. Per fer-ho més èpic vam sortir de Saldes i tot va anar perfecte tot i que la boira no ens va deixar tenir unes molt bones vistes! I per acabar, una altra que em feia il·lusió de feia temps, la mítica Terra de Remences, a més, aprofitant d'acompanyar en Roger en un dels entrenaments clau de cares a l'Ironman de Niça! No ho vam fer el dia de la cursa sinó una setmana abans (el 2 de maig), en Roger estava molt fort, però vaig aguantar força bé (tot i un petit dubte de tirar enrere després del duríssim Coll de Bracons...). Malgrat tot, vaig continuar i em vaig recuperar per afrontar el tram final i acabar la volta llarga després de 170km, 2600m d+ i 9 hores de pedalar!



Després d'aquests petits reptes però que em va fer molta il·lusió de complir, va arribar el 9 de maig en què vam anar amb en Jordi i l'Eric a comprovar el recorregut de la Trail Selva Marítima que organitzem els Fondistes Blanes i que es disputava el diumenge següent. A partir d'aquest moment vaig fer el segon "cop de cap" que va ser "deixar" de fer esport... Sé que pot semblar contraproduent (sempre va bé aquell moment de desconnexió, de sortir a córrer, en bici...), però tot són hores que van sumant i que no em permetien complir amb els terminis... I això és el que va succeir (fixeu-vos en l'activitat esportiva del 10 de maig al 14 de juny...):


El 12 de maig em vaig permetre el "luxe" d'anar a Barcelona a sopar amb uns companys de la carrera (alguns ja doctors, alguns en procés) i veure la semifinal de Champions Barça-Bayern... Els vaig explicar el que em quedava per escriure i els terminis i quan vaig marxar van fer apostes... ningú confiava en les meves possibilitats, però potser això va ser un incentiu més de motivació! Gràcies compis ;)


Bé, doncs amb tot plegat arribem al dimecres 20 de maig, una data clau! Aquell dia envio la primera versió completa de l'últim capítol de la tesi a l'Emili (director de la tesi) i el mateix dia em contesta que li falten quatre retocs però que està prou bé com per posar-lo a la tesi. Això vol dir que tinc gairebé tres setmanes per escriure la intro i discussió generals i veig que encara tinc opcions d'arribar al 5 de juny (en realitat vaig negociar perquè el límit fos el dilluns 8 de juny, després del cap de setmana). El divendres 29 de maig envio la primera versió de la intro i el dimarts 2 de juny la primera versió de la conclusió... En aquest punt és on va ser molt important la rapidesa de contesta i correcció de l'Emili, doncs cada dia m'enviava comentaris als manuscrits de la intro i discussió. Crec que en total li vam fer unes tres passades a cadascuna de les parts. Recordo que el dissabte 6 de juny era la final de la Champions i que vaig estar tot el dia treballant (en aquest moment ja era majoritàriament edició de tot plegat amb el word perquè quedés en un format bonic), i que vaig veure la final i després vaig anar una estona a celebrar-ho, va ser com un petit moment d'esbarjo després de molts dies "a tope". Durant aquestes setmanes no van ser pocs els dies que em quedava a casa fins altes hores de la matinada per acabar i enviar-ho a l'Emili perquè ho corregís. L'última "gran" nit va ser diumenge 7 formatejant els capítols que ja tenia escrits i que havia d'editar en el format de la tesi... Una feina complicada perquè s'havien de "quadrar" les figures i les taules en el word i canviar-ne la nomenclatura... Dilluns al matí mig "zombi" vaig acabar de consensuar les conclusions amb l'Emili i vaig generar el pdf per a la Comissió de Seguiment. Aquesta era la primera data límit, i segurament la més important. Ara ja tenia el contingut fet i era qüestió d'anar corregint i millorant fins a dipositar la versió definitiva!

De totes formes, com sempre passa, la realitat va superar els bons auguris i les dates límit es van anar succeint una rere una altra! Primer de tot també calia fer una portada digna d'una tesi, i en Jordi Vissi que domina molt de photoshop i em va ajudar a fer-la. La meva idea era copsar el contingut de la tesi en la portada i donar-li un toc artístic... Així doncs amb la meva idea, ell em va donar les eines per aplicar-ho amb el photoshop i n'estic molt content del resultat final:


La tesi s'ha centrat en les comunitats microbianes (bacteris principalment) d'un estany dels Pirineus i de tres llacs de la zona càrstica de Banyoles. Bàsicament hem aplicat mètodes metagenòmics (seqüenciació de tot el DNA d'una mostra ambiental), per descriure quins eren els cicles biogeoquímics més importants i quins microorganismes portaven a terme cadascun dels passos d'aquests cicles. Així doncs, a la portada hi tenim un estany on s'hi representen els principals cicles que es donen en aquests llacs (carboni, nitrogen i sofre). Els puntets que formen les fletxes representen els bacteris que hem estudiat i els diferents colors d'aquests puntets representen la gran biodiversitat que hi trobem. Finalment està fet com si fos un quadre pintat que li dóna un toc artístic que m'agrada molt! Moltes gràcies Jordi per ajudar-me! :D

I doncs amb la portada acabada i encara revisant moltes coses que s'havien de millorar i errors de la primera versió, el 18 de juny arriba una altra data límit, la d'enviar un pdf a impremta per tenir-ne una primera còpia en format "semi-definitiu" per a poder-la dipositar! Després d'això encara vaig anar-la millorant per a tenir una versió més polida en el pdf que es publicarà definitivament on-line i que també servirà per a la impressió definitiva de les 12 còpies per al tribunal, per al director, per a mi... Amb tot això, el 22 de juny vaig rebre l'informe favorable per al dipòsit de part de la Comissió de Seguiment i el dia de la revetlla de Sant Joan vaig anar a Badalona a buscar la tesi impresa! Quina il·lusió veure-la a les teves mans, tota la feina d'aquests anys en un llibre, fantàstic! I finalment el 25 de juny (l'últim dia possible), vam anar a Barcelona amb la Yas a dipositar la tesi amb tota la documentació necessaria (Documents firmats, CDs amb la tesi, curriculums, la tesi impresa...). Ara ja sí que el repte semblava assolit (almenys en quant als límits administratius...). El 29 de juny vaig enviar la versió definitiva a la impremta per a fer les 12 còpies i el 2 de juliol ja les tenia totes a les meves mans, just el dia del meu 28è aniversari! A partir d'aquí vaig tenir una clara davallada de concentració... Havíem quedat el dimarts 14 de juliol per a fer un primer assaig de la presentació (amb en Xevi, en Gela, en Rüdi i l'Emili) i va ser un "desastre"... Però per sort encara quedaven dues setmanes per a la data de defensa que havíem decidit que seria el dimarts 28 de juliol. El 15 de juliol es reunia la Comissió de Doctorat per acceptar oficialment les defenses de les tesis, i el dijous 16 ja vaig anar a Barcelona amb els avis (just abans de fer la clàssica escapada estival a l'Escala) a reservar aula i pagar les taxes per poder llegir el 28 de juliol... Encara vaig anar massa ràpid perquè no ho tenien tot a punt, però per sort ho van fer allà mateix, tot i que em van dir que era una mica just per avisar el tribunal (que havia de confirmar la disponibilitat abans del dimarts 21 de juliol via mail). Així vaig marxar de "vacances" a l'Escala i m'hi vaig endur l'ordinador per anar retocant la presentació. El dimarts 21 de juliol vaig fer el segon assaig (amb en Xevi, en Gela i l'Emili) i tampoc en vaig quedar gens content, no tenia gens clar el que volia dir a cada diapo, ni com presentar-ho... Aquell mateix dia també vaig haver de fer mil trucades per avisar un suplent del tribunal que confirmés que acceptava formar-ne part. I finalment, el 22 de juliol publicaven la defensa de la tesi a la web, just 7 dies abans com diu el reglament i el divendres 24 (en plena Festa Major de Blanes) feia el tercer assaig amb en Xevi i l'Emili. Aquest assaig va anar millor en quant a l'estructura de la presentació, però jo personalment no em vaig acabar de sentir còmode i començava a estar força preocupat perquè la defensa era al cap de 4 dies... La Festa Major la vaig passar a casa millorant i repassant la presentació fins el mateix dilluns a la tarda (sí, poques hores abans de la defensa), quan vaig fer el darrer assaig amb l'Steffi, la Gemma i l'Emili, i aquest sí, per fi, va anar molt bé i m'hi vaig sentir molt còmode i confiat! Això va fer que almenys dormís tranquil aquella nit i encarés la presentació amb certa tranquil·litat.

I arriba el dia D, 28 de juliol, just 10 anys després de fer l'exàmen pràctic del carnet de conduir (casualitats de la vida), i també el dia de l'aplec de l'amor, és a dir, el final de la Festa Major de Blanes amb el típic concert a Cala Bona. La defensa va anar molt bé, tant la presentació com les preguntes i després la "celebració" amb el pica-pica que els pares van contractar a la pastisseria Baixas de Barcelona que va ser tot un èxit i tothom en va quedar molt content. També em va agradar molt tota la gent que va venir-hi, em va fer moltíssima il·lusió que hi fóssiu! Després el dinar amb el tribunal al Restaurant Pati Blau i finalment la celebració amb la colla de Blanes i també gent del CEAB a Cala Bona fent un "cremat" com mana la tradició i gaudint d'una gran vetllada (i banyet) sota les estrelles! Va ser un dia per recordar i per gaudir-lo, i realment ho vaig fer! :D





L'endemà, encara amb la ressaca vaig anar a Barcelona a tramitar (i pagar) el títol de doctor i em van dir que el tribunal m'havia posat Cum Laude (per tenir-lo ha de ser per unanimitat i en sobre tancat). Aquell dia vaig aprofitar per quedar amb en Cesc i en Joan per acabar d'organitzar el viatge de celebració del doctorat: marxàvem el mateix dissabte 1 d'agost cap a Còrsega per a fer el GR20 complet de sud a nord... Em diueu una millor forma de celebrar-ho?

Dr. Llorens-Marès ;)




PD1. En aquest enllaç podeu consultar el pdf de la tesi completa.

PD2. M'agradaria deixar escrites un parell de crítiques al sistema universitari i també a la UB. Per començar dir que fer el doctorat no ha estat especialment econòmic. La matrícula del màster em va costar 1900€ i 207€ el títol (sí aquell "pòster" que signa el rei i que me'l van donar 2 mesos abans d'acabar la tesi, és a dir gairebé 4 anys després d'haver-lo pagat: LAMENTABLE). El preu del màster segurament no és escandalós tenint en compte que hi ha uns professors i s'ha d'utilitzar la universitat per fer-hi les classes, etc... Però anem al doctorat, han estat 4 matrícules, un total de 2128€ (532€ aprox. per any), per no fer absoutament RES a la universitat, a part de fer-m'hi anar a tramitar la matrícula CADA ANY (els blanencs ja sabeu el preu d'anar un dia a Barcelona), en un món on tot es pot fer on-line, LAMENTABLE de nou. Bé, aquestes són les normes i la universitat poc hi pot fer (o sí?), però on SÍ que hi pot fer la universitat és en el darrer punt: la UB (cosa que en altres universitats no passa) obliga a que la defensa de la tesi sigui a les seves aules. No ho entenc, necessito saber el perquè, potser algú ha intentat defensar la tesi a casa seva? O què? Doncs la majoria de gent del CEAB fem la tesi a la UB i ens toca desplaçar-nos a Barcelona per a defensar tesis, i tots els companys que t'han acompanyat durant la tesi s'han de desplaçar a Barcelona... Deixant de banda tota la despesa econòmica que això suposa, també vol dir que si hi ha gent que té un experiment en marxa, o feina per fer a Blanes no podrà venir a la defensa. I a Blanes tenim un auditori excel·lent per a una defensa de tesi... Per cert, el dia de la meva defensa cap RESPONSABLE de la UB va venir a veure la meva tesi o a interessar-se pel meu doctorat (excepte el treballador que va obrir l'aula magna i va controlar els micròfons i la projecció). M'enervo només de pensar-hi, i més tenint en compte que jo sóc de Blanes i que la majoria de familiars que van venir també es van haver de desplaçar a Barcelona. Puc entendre que per "norma general" s'hagin de defensar en aules de la UB però les excepcions són importants i en el cas de la gent del CEAB, en estreta col·laboració amb la UB, caldria tenir-nos contents i no és el cas... Bé, doncs a part d'obligar-te a defensar la tesi, també cal pagar 157€ en concepte d'inscripció a l'examen de tesi doctoral (increïble però cert). I evidentment els clàssics 218€ pel puto títol oficial signat per una persona no escollida democràticament, amén. Per maquillar-ho tot plegat sí que és cert que posen a la teva disposició 600€ per pagar el desplaçament del tribunal (en el meu cas només van haver de pagar dos AVEs un de Madrid i un de Girona) i que de tant en tant organitzen un curs amb els "remanents" del programa doctoral, on va la resta? No ho sé, però m'agradaria saber-ho... Ens podrien ajudar a pagar les impressions de la tesi que en el meu cas va costar 500€. Apa, m'he quedat a gust, aquí queda escrit, segurament passaré part d'aquest escrit a la UB per intentar que això canviï en un futur, almenys el tema de poder defensar les tesis a Blanes!

PD3. Us deixo com annex els Agraïments que apareixen a la tesi. Vaig intentar que fóssin un viatge al llarg dels 5 anys que ha durat aquesta etapa (començant des del Màster) i és un bon resum del que ha estat aquest perídode:

Tot va començar l’estiu de 2009, just acabada la carrera de Biotecnologia. Com sovint passa quan acabes una etapa i n’has de començar una altra, els interrogants s’obren al teu davant i la millor forma de resoldre’ls és provar. Vaig fer una col·laboració al departament d’Enginyeria de Bioprocessos de la UAB en optimització de fermentacions (un tema clarament aplicat), però no em va convèncer. Jo sóc blanenc de tota la vida, els meus pares i avis tenen un botiga de pesca a on hi van a comprar coses la gent del Centre d’Estudis Avançats de Blanes (CEAB) i sabia que feien ciència a la muntanya i al mar. I així va ser com l’Àngel (responsable de manteniment del CEAB), em va dirigir a l’Emili, qui posteriorment seria el meu director de tesi. I aquí cau el primer agraïment, si l’Àngel no s’hagués interessat en preguntar-ho i dir-ho als meus pares, segurament no hauria escrit aquesta tesi, moltes gràcies Àngel! Doncs bé, casualitats de la vida, el grup de l’Emili es dedicava a estudiar sisiside muntanya. m va dirigir a l'ir que pregunt coses gent del Centre d'l’ecologia dels llacs de muntanya (ja sabeu que m’apassiona la muntanya) i a més, utilitzant tècniques moleculars, que segurament era l’única via d’entrada al CEAB tenint en compte la carrera que havia estudiat. Allò va resultar en una col·laboració durant el mes d’Agost i el repte d’escriure un projecte per a obtenir una beca per a fer el doctorat en el seu grup. Aquell any vaig marxar d’octubre a març a fer unes pràctiques a una empresa biotecnològica a Slough (al costat de Londres), en uns mesos que em va servir per escriure el projecte i adonar-me’n que fer el doctorat era la decisió correcta. 
En tornar, vaig seguir col·laborant tot l’estiu amb l’Emili i després vam saber que no ens havien donat la beca. De totes formes, l’Emili va confiar en mi, i em va contractar a través d’un projecte per a que pogués fer la tesi. Això s’ha anat repetint any rere any fins acabar la tesi i no puc fer res més que estar eternament agraït d’haver pogut fer una tesi doctoral sense disposar de beca, una cosa que només depenia de l’Emili. Aprofito per agrair-te tot el temps que has dedicat a la meva tesi, sobretot aquests darrers mesos (per no dir setmanes) i també per ensenyar-me tantes coses sobre la ciència i sobretot com transmetre un missatge, ja sigui en un article o en una xerrada, moltíssimes gràcies!
Aquell primer any també va ser el del Màster en Ecologia Fonamental i Aplicada, un any on vaig fer la meva primera incursió en l’Ecologia (una branca que no es toca massa a Biotecnologia) i també em va servir per fer classes a la UdG, cosa que em va fer molta il·lusió. Moltes gràcies als magnífics companys d’aquell màster amb qui vam compartir molts bons moments i als professors que em van ensenyar una forma diferent de mirar el món. Merci Marc per l’ajuda en aquell mostreig al Redó i per ensenyar-me com funciona el món de l’esquí de muntanya! Espero que ens seguim trobant per aquestes muntanyes perdudes arreu del món!
El segon any va ser el de l’estada al JCVI de San Diego, Califòrnia. Van ser tres mesos apassionants, on vaig aprendre moltíssim de la gent d’allà, però també amb la Maria, que va estar-hi un mes fent-me costat i ajudant-nos mútuament per comprendre com funcionava aquest món de la metagenòmica. Gràcies Maria per aquells dies i pel que ens hem ajudat després! Qui ens havia de dir que aniríem a casa del mateix Craig Venter a celebrar el seu aniversari, o que coneixeríem en persona un parell de premis Nobel, se’ns dubte allò va ser un gran moment d’aquesta tesi! Allà hi vaig conèixer molta altra gent, i tots em van ajudar moltíssim en cada pas que s’havia de fer. Shibu you were the person that supported me in most bioinformatics problems, thank you very much for your time! And Chris, thanks for everything during my stay there, and for your knowledge on global ecology and metagenomics that was very important during this PhD. Jeroen you were a fantastic friend in and out of the JCVI and it was a pleasure to share with you some great adventures!
L’equador de la tesi també va comptar amb una estada internacional a la Penn State University (State College, Pennsylvania), una col·laboració que es va gestar en un congrés a Holanda, on vaig presentar els resultats de l’estada a San Diego. Thanks Don to host me and believe in the Chl. luteolum CIII genome! It was a short but intense month in which I learned everything about green sulfur bacteria and its genomes with the incredible support of Jay!
El quart any va ser per encarar la segona part de la tesi, on vaig fer una part de feina de laboratori (que finalment no ha sortit a la tesi) i on vam anar a mostrejar l’estany Redó! Quina il·lusió que em va fer! A principis d’any també vaig tenir la oportunitat de fer una de les xerrades d’Aula Blanes. Gràcies Pep per donar-me aquesta oportunitat, per poder acostar la ciència a la gent del poble i a la família, i poder ensenyar la feina que estava fent al CEAB i que ara es veu reflectida en aquesta tesi. Feu una molt bona feina amb Aula Blanes, no deixeu mai de fer-ho!
Com molt bé sabeu, m'agrada fer curses de llarga distància, i en aquestes curses, quan més es pateix és cap al final, quan s’acumula tot el cansament psicològic i físic; però tot i que el final sol ser duríssim, també és quan te n’adones que acabaràs i en els darrers quilòmetres és quan gaudeixes més i et sents més ple, orgullós i feliç de l’esforç realitzat. Doncs no hi ha un símil millor per descriure aquest darrer any, ha estat duríssim, sobretot els darrers dos mesos on he concentrat moltíssima energia per acabar d’escriure aquesta tesi que teniu a les vostres mans, però alhora, ara, escrivint aquests agraïments i quan ja veig que arriba el final, és el moment de sentir-se feliç i orgullós d’aquest llarg camí recorregut durant aquests 5 anys.
I durant aquest camí, amb qui més he compartit a nivell científic ha estat amb els companys de grup. Els primers anys, vaig aprendre moltíssim de tres fenòmens com en Jean-Chris, l’Albert i l’Antoni, ha estat un honor poder compartir hores de treball amb vosaltres, em vau transmetre una autèntica passió per la ciència. No m’oblido tampoc de la Natalia, la Carmen, l’Anna, l’Ade i la Clàudia que tot i compartir-hi poc temps també han suposat un gra de sorra per aquesta tesi. Amb en Xevi vam compartir l’organització d’un congrés a Santa Susanna i la paraula que em ve al cap per definir-lo és “mestre”, gràcies per totes les hores que t’he tret del teu temps i per ser una persona que sempre està disposada a ajudar i aconsellar-te amb saviesa sobre qualsevol assumpte. I en Gela, que sempre sap trobar una solució per a treure el màxim rendiment del cluster i amb qui un dia haurem d’anar a volar amb parapent! Amb l’Steffi vam compartir unes quantes hores refent els càlculs de les qPCRs... Vaia tela! Moltes gràcies pels teus consells i el genial cap de setmana a Taüll! I els darrers anys s’han incorporat en Rüdi i en Vicente, un parell que apunten molt alt i que han sigut de gran suport en aquest final de tesi! 
El CEAB està ple de gent fantàstica que ho fan tot molt fàcil, des de la gent d’administració fins a tots els que fan que el centre tiri cada dia endavant, moltes gràcies a tots vosaltres per tots els moments en què us he necessitat. Gràcies Xavi per les sortides amb bici... jo que em pensava que em coneixia el territori... Amb en Guillem i en Miquel vam començar compartint el cinquè nivell d’anglès a l’EOI i han acabat per ser dos grans empentes en aquest final de tesi, teniu molta culpa de que hagi pogut acabar la tesi abans d’agost perquè m’heu facilitat molts del passos “burrocràtics”! I a tots aquells amb qui he compartit algun moment de lleure, ja sigui un soparet, una sortida amb bicicleta, un partidet de futbol o un te a la terrassa del CEAB, gràcies per haver-me acollit tan bé tot i ser un “outsider” de Blanes!
La meva colla d’amics de Blanes tindrà alguna culpa d’aquest doctorat, a més, aviat en serem tres de doctors! Heu de saber que sou uns cracks i que les nostres converses filosòfiques (no per arreglar el món, sinó per arreglar-nos a nosaltres) han estat imprescindibles per tirar-ho endavant i entendre el sentit de tot plegat. Igual que passa amb els companys d’Universitat, van ser només quatre anys, però d’aquella promoció en va sortir un grup especial que crec que va més enllà de simples companys d’Universitat... Gràcies perquè cada trobada amb vosaltres és un pou de coneixement que s’encomana com un virus!
I, evidentment, la family: pares, avis, tiets, cosins... els que sempre hi sou i sort de vosaltres que mai heu tingut un no i sempre m’heu ajudat en tot, això sí que és tenir un gran suport! I volia acabar amb tu, que no només has hagut d’aguantar les meves “neures” doctorals, sinó que també has d’aguantar dia rere dia les esportives, cauístiques, musicals, existencials... i malgrat tot, segueixes aguantant-me i donant-me suport!
S’acaba una etapa i en comença una altra que segur que serà tan o més emocionant que totes les que han vingut fins ara.

Blanes, Juny de 2015