20 de maig del 2010

Una horeta al passeig de mar

M'he passat la tarda llegint un llibre, Incerta Glòria de Joan Sales (recomanat pel meu company i amic Joan Pitarch), al sofà de casa. Tocats tres quarts de sis de la tarda he decidit agafar el llibre i emportar-me'l a fer un vol pel passeig de Blanes.

Dia assolellat, clar, lluent, vent de llebeig una mica molest, però necessari en una escena al costat del mar. Assegut a un banc reprenc la meva lectura situada pels volts de l'any 1938 i que explica les aventures i desventures d'un personatge a la guerra; magnífic.

Tot llegint passen coses al meu voltant. Gent que ha anat a fer un volt pel passeig, amb el gos, sols, amb la parella, amb els amics, amb l'avi... De fons sempre constant el soroll de les onades i el vent. Una mica més de lectura que dóna encara una mica més de mística a tot plegat.

Un senyor passa caminant amunt i avall de la platja, mirant constantment la sorra, amunt i avall, amunt i avall... Uns metres enllà un pescador espera la picada d'algun peix despistat, mentre un grupet de joves peta la xerrada fent una rotllana a la platja i jo estic immers a principis de segle XX en un poble perdut per Aragó...

Surt un veler de port, ha d'acostar-se ben a prop de la platja i virar, per anar mar enllà, degut a les obre d'ampliació del port de Blanes. Em sacseja un dolç record: la setmana amb veler amb els companys d'universitat el 2008. Hissar les veles, lluitar contra el vent, amarrar als ports, descansar al Cap de Creus, pescar i menjar-los per sopar... Van haver-hi tants contrastos en aquell viatge, tants moments difícils solventats amb destresa i tants moments gloriosos sabent que seran irrepetibles (cala Culip, nit a la badia de Cadaquès, sortida del port de l'Escala...). Va ser una gran aventura que no va necessitar aquell extra físic que moltes vegades condiciona les meves aventures. Torno a la lectura, un monestir destrossat pels anarquistes, on hi jeuen unes mòmies que resulten ser els cossos de frares desenterrats.

Tanta lectura els últims dies m'influencia i em venen ganes d'escriure. Vaig tirant cap a casa, llegeixo mentre camino, o camino mentre llegeixo, no ho sé. No són ni les set de la tarda i tinc ganes d'escriure el que m'ha passat en aquesta estoneta de "jubilat", sense presses ni preocupacions i a més posant-me a la pell d'un senyor que explica històries de la guerra... Tot plegat ben curiós. No pretenc que interessi a ningú aquest escrit; és per mi. Era per deixar constància del que m'ha passat en menys d'una hora assegut a un banc del passeig tot llegint Incerta Glòria. És genial.

Ara aniré a córrer una estoneta amb ganes de tornar a casa per seguir llegint. Feia temps que no llegia, tinc poca memoria i sempre se m'obliden els llibres que llegeixo i sempre penso que és una pèrdua de temps llegir si després mai recordo el que he llegit. De totes maneres, mentre llegeixo m'agrada i m'enganxa i espero treure'n alguna conclusió després de la lectura.

En fi, vaig a córrer. Algun dia d'aquí uns anys llegiré aquest escrit i pensaré "Mira en Tomaset de 22 anyets que esperava si li donaven una beca..."

2 comentaris:

  1. Acabo de conèixer un Tomàs que sap llegir? O_O Bon escrit! M'agrada el Tomàs genuí, planer, descriptiu, melòdic.

    Johan

    ResponElimina
  2. Tiu agafa l'europa i surt a navegar

    ResponElimina