Ultra Cavalls del Vent 2013

Tot va començar el 3 de setembre (a 18 dies exactes de la sortida) amb una trucada d’en Manel Bosch... Però primer anem al principi de tot: a mitjans de maig vaig saber que no m’havia tocat el sorteig de Cavalls del Vent (CdV) per segona vegada consecutiva... No estic gens d’acord amb les normes, com ja vaig explicar, però també sabia que es guarden 150 dorsals per a “compromisos”... Aleshores vaig pensar, “per provar que no falti”, i li vaig dir a en Manel que en demanés un a traves de la pàgina web Dorsal.cat, on ell mateix em va demanar que escrivís sobre curses de muntanya... I així ho vaig fer en una vintena d’articles. La organització de Cavalls li va donar llargues, i a finals de juny ja vaig pensar que era impossible i de totes maneres el genoll tampoc feia massa bona pinta com per pressionar...

El 29 d’agost em vaig inscriure a la Ultra Trail Serra de Montsant (UTSM, 19 d’octubre), el genoll estava millor, i tot i que no havia sortit a córrer gaire no volia perdre la oportunitat de preinscriure’m a la UTMB amb el doble d’oportunitats en el sorteig (l’any passat no ens va tocar), i per fer-ho necessito fer almenys dos punts aquest any. Per això vaig pensar d’anar-hi amb la mentalitat de Rialp l’any passat i entrenar durant els dos mesos que quedaven per endavant.

I així arribem al 2 de setembre, bàsicament en Manel em truca i em diu que ens donen un dorsal a Cavalls del Vent!!! Pagant, això sí, però bé, és el que volia! CdV té els mateixos quilòmetres que la UTSM (100km), però 2600m més de desnivell positiu (6668m d+)... De totes maneres crec que vaig tardar uns 15 segons a dir-li que sí a en Manel, i en qüestió de 30’ ja vaig rebre un mail i ja havia fet el pagament. A partir d’aquell instant poca cosa més podia fer; la setmana següent marxava de vacances fins l’11 de setembre a Menorca (crònica Camí de Cavalls en BTT), i després em quedarien 10 dies fins la Cavalls. Voleu tota la veritat? Aquí la teniu:

Dijous 12 de setembre: 53' córrer tranquil

Divendres 13 de setembre: estiraments al CTM amb en Jordi i 1h 5' córrer Costa Brava i Sta. Bàrbara.

Dissabte 14 de setembre: 32km 5h 56' pel Montseny amb en Toni i en Lluís (entrenament clau).

Dilluns 16 de setembre: estiraments al CTM amb en Jordi.

Dijous 19 de setembre: 1h 5' córrer Costa Brava i Sta.Bàrbara.

Divendres 20 de setembre: estiraments al CTM amb en Jordi.

Això i tota la base de resistència amb la bicicleta aquest estiu han estat l’entrenament que vaig portar a CdV, que si estava cagat? Doncs sí. No les tenia pas totes, mai havia fet una cursa de més de 84km i encara menys amb aquest desnivell... La visió positiva era el record de la gran Rialp Matxicots de l’any anterior on també m’hi vaig apuntar quinze dies abans i l’entrenament tampoc havia estat del tot correcte. La idea era anar-hi al mateix ritme: pujades sempre caminant, disfrutant i sense forçar i les baixades intentar-les córrer. Abans d’una Ultra normalment et fas una pel·lícula de com t'esperes que vagi, doncs bé, aquest cop la realitat ha estat gairebé clavada al guió preestablert, bé, sent sincers, la realitat va ser millor... :D

Divendres ja vam dormir allà, en uns apartaments a Guardiola de Berguedà amb en Jordi Vissi que sí que li va tocar el sorteig i ja fa temps que ho tenia tot organitzat, amb tota la seva family i la Yas que també em va acompanyar. Dissabte a les 6:10 ens dirigíem cap a la sortida. Jo dimecres i dijous m’havia notat una mica d’angines, però si us he de ser sincers a aquelles hores em sentia molt bé, tota aquesta setmana vaig dormir molt totes les nits, i fins i tot la darrera nit a l'apartament, tot i que poques hores, vaig ser capaç de conciliar un son força profund. Així doncs, sense masses nervis (més aviat curiositat per saber què passaria!) ens dirigim a la sortida amb un ambient espectacular pels carrers de Bagà, fent fotografies i gaudint de cada instant d’aquests moments únics... Un cop dins només faltava esperar les notes d’”El Último Mohicano” que acompanyen el moment de la sortida! Sense paraules i amb llagrimeta!

Els primers 14km són una pujada llarguíssima d’uns 1800m de d+ fins el Niu de l’Àliga, la idea era fer això amb moltíssima calma, i així va ser, pim pam amunt. A mig camí, al refugi del Rebost (Km 8), m’hi vaig trobar en Marc Campal, amb qui l’any passat vaig compartir la Rialp i que acaba d’arribar del Tor des Geants: 330km i 24000m d+... Una bestialitat!

Les sensacions van seguir sent bones fins a dalt, on m’hi vaig trobar en Rubén, un noi amb qui també vaig compartir els darrers km de la Rialp i que ell em va reconèixer! A partir d’aquí ens vam anar creuant durant tota la cursa.

El tram del Niu a Serrat, és el més llarg entre refugis, però també un dels que més em va agradar! L’únic problemilla va ser que la pujada a Penyes Altes era molt més dura de com estava marcada al perfil del dorsal, i se’m va fer una mica llarga, la resta va ser molt tranquil·la i divertida, corrent i caminant i gaudint d’un dia espectacular amb vistes a la Cerdanya i al Pedraforca al mateix temps, increïble!


A pocs quilòmetres del refugi vaig trencar un dels pals pel mig i de seguida em vaig preocupar, perquè realment m’havien anat molt bé i quedava moooooolta pujada encara! Vaig trucar a la Yas (que estava a Bellver), per si en podia comprar un o si no demanar-ne un a algú que es retirés; en poca estona ja em trucava que n’havia comprat un, així doncs, ja més tranquil encarava la baixada a Bellver i amb les forces en prou bones condicions passats 28km de cursa. Aquest tram d’11km tenia dues parts: la primera, planera seguint el traçat de la Cavalls típica; després la part nova, baixada a Bellver seguint el Camí dels Bons Homes, amb una primera baixada molt guapa enmig de bosc i els darrers 3km enmig de la solana molt lletjos fins al gran avituallament de Bellver, on l’organització ens permetia tenir-hi una bossa. Aquest punt era molt important, en la meva pel·lícula volia arribar-hi molt sencer, i així va ser; fins i tot vaig apretar una mica a partir del trencant de nou recorregut, em va animar molt arribar a Bellver tan bé. Allà vaig menjar fort, era el “dinar” però conscient que tocava pujar enmig de la solana i amb el mal record de la Núria-Queralt... Certa por, també, siguem clars. Trenta minuts justos vaig ser-hi, la Yas ho tenia tot preparat i també el pal acabat de comprar, que pesava 3 vegades més que el que portava, però em salvava la vida per la pujada que teníem davant. També hi havia la família d'en Jordi que van portar a la Yas i també van ser un bon suport!

Vaig sortir a encarar la segona part de la pel·lícula, la que decidiria com seria el final. Fins a Lluís Estasen quedaven 31km: una llarga pujada fins a Pas de Gosolans i una baixada tranquil·la fins al refugi del Pedraforca, on hi serien els meus pares, la Yas, en Lluís i l’Octavi. Caminant a poc a poc per no fer un tall de digestió començo a pujar per una pista eterna a ple sol, que ens portarà a Cortals en 8km, vaig molt tranquil i és l’únic tram on em passa força gent (caminant més ràpid que jo), també vaig trobar un parell de corredors baixant que s’havien repensat continuar amunt i havien decidit tornar a Bellver per abandonar. El tema és que el darrer tram fins a Cortals pujava molt i vaig començar a patir, com que ja estava conscienciat que a partir d’un determinat punt tocaria apretar les dents, vaig continuar amunt amb ganes però ja tocadet, sobretot amb cames cansades. En arribar-hi vaig seure i vaig treure un Ibuprofeno, l’únic que vaig prendre; pensava que em tocaria prendre’l abans però ho vaig poder allargar fins al km47, gairebé mitja cursa. Vaig menjar bé i em vaig relaxar per afrontar el següent tram que em portaria fins a Prat d’Aguiló, al peu del temut Pas de Gosolans. No sé si va ser l’ibuprofeno o la calma que vaig agafar però a partir d’aquí em vaig començar a trobar millor (també començava a baixar el sol i la calor; a mi m’agrada molt més el fred per córrer), i pim pam amunt vaig començar a passar a gent, i també el paisatge acompanyava acostant-nos a les parets del Cadí, i un tram final una mica trencacames amb baixades molt tècniques fins arribar a Prat d’Aguiló, un dels trams més bonics de la Cavalls del Vent! Aquest tros el vam fer força ràpid amb en Patric Valle, amb qui també em vaig trobar més cops durant la resta de recorregut. 

La nit s’acostava, i la fresca també, em vaig posar la tèrmica i fins i tot el paravent i el frontal al cap. Així doncs amunt, un parell de km duríssims pel pas de Gosolans i una baixada (primer camí i després pista) llarguíssima fins Estasen. A mitja pujada encenc el frontal després de gaudir d’una magnífica posta de sol, brutal! I en aquest moment penso “ostres encara queda una marató!”, hahaha! :D Va ser dur veure-ho així, però m’ho vaig prendre bé, perquè a hores d’ara ja sabia que el cos m’estava responent molt bé i les cames encara no m’havien fallat excepte pujant a Cortals. L’arribada a dalt va ser un dels grans moments, hi havia 4 o 5 persones de l’organització que en arribar-hi et feien l’onada, que gran! I avall que fa baixada! Caminant i trotant fins la pista (en aquest punt hi va haver un moment que vaig veure una ombra i vaig pensar “ja estàs delirant”, però no, era la meva pròpia ombra projectada per la llum de la lluna... Increïble!). En arribar a la pista, a córrer fins Estasen (en la millor versió de la pel·lícula que em vaig fer arribava corrent a Estasen, i així va ser!!!). En aquesta pista, també va haver-hi un moment en què vaig parar el frontal, i realment es podia córrer sense llum, la lluna era increïble i les parets del Pedraforca lluïen amb tota la seva esplendor, em va saber greu per tota la gent que va passar de dia per aquí... Es van perdre un gran espectacle! HEHE! :D

L’arribada a Estasen a quarts d’onze de la nit va ser per emmarcar, hi havia molta gent i tothom em va aplaudir i cridar en arribar-hi, aquí va ser on em vaig sentir més important, hi havia més gent que no quan vaig arribar a meta i a més, també hi havia els pares, la Yas, en Lluís i l’Octavi, com he dit abans. Vaig poder xerrar amb ells, em van donar Nestea (molt important!) i els vaig dir com de bé em trobava. I amb l’adrenalina d’aquest gran avituallament a afrontar la tercera i darrera part de la pel·lícula, no tan dura pel recorregut, sinó pel cansament acumulat. Aquí ja era conscient que només un fet excepcional faria que no acabés; quedaven encara 30km, però la majoria en baixada i només 3 ports no massa llargs. Així doncs, avall cap a Gresolet per la baixada més tècnica del recorregut, la vaig fer força ràpid sense jugar-me-la i vaig arribar-hi en menys d’una hora. Aquí el primer dels 3 ports, uns 300m de desnivell que vaig fer a relleus amb un altre noi, un cop a dalt baixant i planejant fins el coll de la Bena on hi havia els pares i la Yas (més Nestea ;D), i llarga baixada a ritme fins a St. Martí. Tot el tram des de la pista abans d’Estasen fins a St. Martí me’l coneixia a trossos de la Volta alCadí en BTT d’aquest estiu i sempre fa il·lusió passar zones conegudes, se’m va fer familiar.

Després de St. Martí m’havia de trobar amb els pares i la Yas de nou a Cal Cerdanyola abans d’encarar la pujada de 600m de desnivell pels Empedrats fins el darrer refugi, el de St. Jordi! Doncs bé, els pares i la Yas no hi eren, i és clar que no vaig esperar-los, però a aquelles hores de la matinada i sense masses coses que pensar, vaig començar a barrinar sobre què els podia haver passat i ja us puc assegurar que les coses que em van passar pel cap no van ser gaire agradables... En tot aquest tram no hi havia cobertura perquè està enmig d’arbres i muntanyes... Doncs bé, la “rallada” va ser important, tot i que poca cosa més podia fer que no fos pujar amunt! A tres quarts de pujada vaig agafar cobertura i vaig poder trucar a la Yas que em va dir que s’havien quedat al cotxe (mig dormint) i que quan van sortir feia 3’ que havia passat (jo li vaig dir al controlador com em deia). A partir d’aquí, ja més tranquil, vaig apretar i al refugi una parada ben curta; quedaven 12km i a hores d’ara només tenia ganes d’arribar d’una vegada a meta. 

Eren les 4 de la matinada i era una mica agosarat pensar que en 2 hores podia arribar però aquest va ser l’objectiu, i així poder baixar de 23h... Baixada i darrera pujada dels 100km, al coll d’Escriu, i a partir d’aquí una pista (al principi molt malmesa i pedregosa) després millor fins la carretera del Coll de Pal que vam seguir durant un parell de quilòmetres; aquí vaig veure claríssim que baixaria de 23h, però quedava més del què em pensava: un camí força llarg fins el Càmping Bastareny i encara un quilometret o més per carretera fins Bagà... I com vaig haver d’apretar aquí veient com m’acostava perillosament a les 23h HEHE! Al Càmping vaig parar a treure’m el paravent per poder entrar amb la samarreta Fondista i el dorsal visible i a tope fins a l’arribada! Com vam comentar amb en Jordi Vissi: "quin plaer poder córrer els últims quilòmetres d’una ultra!!!" Això s’ha d’aprofitar. A l’arribada la Yas em va donar l’estelada que em va costar una mica agafar correctament però ho vaig aconseguir, gran aplaudiment i entrada amb 22h53’!!! 

Molt content i sorprès del poc que havia hagut de patir per fer-ho (no vull que sembli que no ha estat difícil... La CdV és molt dura i vaig patir en certs moments, però jo me la vaig agafar amb calma, conscient de l’entrenament que portava i em va sortir molt bé; hi ha hagut altres curses on ho he passat molt, molt més malament, com a Núria-Queralt 2012, la marató de muntanya de San Francisco o el Half-Ironman de Calella... Per això puc dir que no vaig patir tant com m'esperava.

Un plat de pasta i a dormir, tot i que al cap de poques hores ja estava despert de nou! Vam fer el vermut comentant la jugada amb en Jordi Vissi que va fer una Ultra acollonant amb 17h33’ i la seva família. Quin crack en Jordi amb aquelles passetes de puntetes! Felicitats company!

La recuperació ha estat molt bona i ja tinc els punts per tornar-me a inscriure aquest any a la UTMB... A més he recuperat la confiança en el meu genoll esquerra i tinc moltes ganes de fotre’m a córrer fort ara. Crec que no aniré al UTSM, dues Ultres de 100km en 4 setmanes és molt bonic però potser no cal, així doncs que intentarem entrenar una mica constant a veure com va la cosa i a partir de gener a pensar en Transvulcania on ja estem inscrits una bona colla de blanencs!

Apa, merci a tota la gent que em va acompanyar durant la cursa, als Fondistes pels ànims a través de Whatsapp i a tots els voluntaris i organitzadors (hi ha coses amb les que no estic d’acord però entenc que no és fàcil tenir content a tothom i s’ha de reconèixer que fan una bona feina).

Fins la propera companys! :D

PD1. No vull deixar de recordar la Teresa, i donar molta força a la seva família que també era present a la CdV aquest any! #sempre3a
PD2. Més fotos al facebook!
PD3. Reportage del Temps d'Aventura de la CdV13