Núria-Queralt (Retirada) i Sorpresa 25 anys

Quantes coses han passat en un espai tan curt de temps! (50 hores)

Divendres 29 de juny al vespre, dia Sant Pere i Sant Pau: celebrem els 40 anys de la botiga (L’Ancora de Blanes) i de pas el sant d’en Pau; sopar a Can Flores! Però força aviat cap a casa perquè s’ha de deixar tot ben a punt per l’endemà! Porto un mes esperant les 11 del matí del 30 de juny per començar a córrer la mítica Núria-Queralt, que des de fa uns anys arriba a Berga! Són 92km amb 5800 metres de desnivell positiu. Les previsions són de moltíssima calor i evidentment això no va bé a ningú. Ja he dit mil cops que prefereixo un bon aiguat a molta calor; però tot i això ho tinc tot a punt amb unes pastilletes d’ isostar i magnesi per compensar les pèrdues de sals durant la cursa. A part de la calor, l’altre gran dubte és el meu turmell esquerra, que després d’unes baixades xunguetes el dilluns em va fer una mica de mal una vegada refredat. He estat tota la setmana cuidant-lo i no he sortit a córrer, no em preocupa gaire però no tinc clar com reaccionarà els primers quilòmetres. M’emporto també les meves barretes que m’han anat tan bé a la Matagalls-Montserrat i a la CBXR, per seguir la tradició! Puc anar a dormir aviat i tranquil, cosa bona el dia abans d’una cursa d’aquestes característiques.
A les 6:50 sona el despertador. Per esmorzar tinc previst seguir les indicacions d’alimentació de la Núria-Queralt: patata bullida amb peix blanc bullit (dues cues de lluç), m’entra molt bé i amb això la mare em porta en cotxe cap a Queralbs per agafar el cremallera, allà ens trobem amb la Marta Montero i en Xavi Ripoll que també la faran! Pujada a Núria, pitralls, crema solar, fotos i tot a punt per la sortida que la donen quan sonen les campanes de les 11 del Santuari.

Sortida al trot i de seguida les primeres pujades! Tinc els bessons com una pedra, em fan un dolor molt estrany que no reconeixo, però penso que és degut a trobar unes pujades tan dures sense haver escalfat... Al cap de l’estona em va passant, però costa més del què em pensava. Tot aquest primer tram el faig seguint la primera noia i favorita: Olga Mankö, fins al primer control on ja m’han passat tots els dolors i em sento força bé. Aquí em preparo el meu primer got amb magnesi i m’hi estic més estona que la resta de corredors; surto tranquil·lament per afrontar la primera gran pujada del recorregut, el Pas dels Lladres, uns 700 metres de desnivell a fer en menys de 4km... Tela!

Amb molta calma vaig pujant sota un sol aclaparador, per sort fa força vent i la sensació de calor no és tan alta, a més a més arribem al punt més alt de 2500 metres d’alçada. Durant la pujada he mantingut la posició que tenia, un cop a dalt una llarga pista en lleugera baixada ens porta al segon control on torno a fer una parada més llarga que la resta per prendre magnesi, penso que això em servirà quan arribem als últims 30km... Que la cursa és llarguíssima! En aquest punt ja sóc conscient que al turmell no hi tinc cap problema i que físicament em trobo força bé, tinc molèsties al genoll i a diferents punts però que de seguida marxen, res fora del normal.

La baixada fins a La Molina se’m fa molt curta i arribo molt animat al que és el quilòmetre 28 en 2 hores i 30 minuts exactes! Segons la taula de temps, vaig a ritme d’acabar en unes 14 hores i 20 minuts, però penso que a mesura que passin els quilometres això s’anirà allargant, però tot pinta molt bé per acabar per sota les 16 hores, el gran objectiu. Aquí donen uns platets d’amanida de pasta amb cranc, “gazpacho” i meló. M’agafo una amanida i me la menjo assegut a l’ombra mentre aviso al pare (que em seguirà en diferents punts de Bagà fins al final) i tweetejo la meva situació en cursa, després d’això un parell de talls de meló, gotet d’aigua amb el magnesi i amunt!

El primer tram és per carretera i després ja continuarà per pujar fins al Coll de Pal per les pistes de La Molina amb l’únic descanset de la zona de la pista llarga. Després de la carretera girem i ens fan pujar per un pendent MORTAL a ple sol... Tinc el cos completament col·lapsat, a cada passa he de parar a respirar mil cops i sembla que al davant tingui una muntanya infranquejable; d’aquesta manera no puc continuar... La gent em passa i em pregunta què em passa, i jo... “no sé, aneu fent, ja em passarà...”, No sé com vaig anar fent la pujada mentre tothom em passava, no sabia què era fins que va passar el que em temia: una vomitada espectacular, ho vaig treure absolutament tot. Després de passar-ho fatal, per fi vaig notar certa lleugeresa i serenor. Vaig arrencar de nou, conscient que allò era una senyal molt negativa quan encara quedaven més de 60km del final, però amb la il·lusió d’haver tret tot el que m’estava “putejant”!
Just en arrencar vaig trobar-me una noia valenciana amb qui vaig compartir una estona de camí i una bona conversa per “desconnectar” dels meus problemes. Després d’això vaig parar a la meitat de les pistes de La Molina per fer-me un isostar efervescent i intentar menjar quelcom... L’isostar va entrar, però res més, tenia l’estómac tancat i barrat. La segona part de la pujada la vaig fer molt bé, pim pam, i després la baixadeta fins al tercer control també va passar molt bé! Tornava a estar animat, ja havia fet un canvi de “xip”, no pensant tant en les 16 hores, sinó més en les 17-18 però arribant a Berga com fos! Al refugi del Rebost vaig carregar aigua i vaig menjar força síndria que sí que em va entrar; vaig trucar al pare que m’esperava a Bagà per explicar-li el que m’havia passat i demanar-li un “aquàrius” ben fresc per quan arribés a Bagà! Al cap d’una estoneta vaig arrencar de nou amb ganes i vaig fer una baixada molt bona fins a Bagà, gairebé sense deixar de córrer en cap moment. Començava a estar tocat, però era normal després de 48km. Al control, el pare em va donar l’aquàrius i hi havia amanida de verdura... En veure-la se’m va tancar encara més l’estómac...

De totes maneres vaig menjar unes tallades de meló i al cap d’una estoneta llarga em disposava a afrontar una nova pujada duríssima de 800m per acabar amb un trencacames fins al següent control, a Gisclareny. Vaig començar força bé, a ritme anar pujant, però a la poca estona ja vaig començar a flaquejar i haver-me de parar per respirar; això no era gens normal, més que res perquè també em sentia una mica marejat. La retirada començava a rondar pel cap, una cosa que mai a la vida m’havia plantejat, però quedava una eternitat fins a Berga, inclosa la pujada més dura de la travessa, 1200m de desnivell positiu... En una d’aquestes parades vaig trucar al pare per comentar-li la situació, ell ja era a Gisclareny i m’esperava allà, li vaig dir que em donava una altra oportunitat i que sinó recularia a Bagà que encara em quedava més a prop. Després d’aquesta trucada i en tornar arrencar !$%!PAM!%$ els dos quàdriceps amb rampes! Vaig estar 5 minuts dret sense poder-me moure fins que un dels caminants em va ajudar a estirar-me a terra. Després d’estirar una mica vaig aconseguir relaxar-ho tot i “amunt que no ha estat res!” Però els defalliments van continuar, i en un d’aquests vaig trucar a la Yas per comentar-li tota la situació, la conclusió va ser la mateixa que abans: em dono una altra oportunitat a veure si vaig millor. De totes maneres estava clar que amb l’estómac tancat no havia pogut donar-li l’energia necessària per a una cursa tan llarga. La vomitada, deguda a un tall de digestió per culpa del plat de pasta i la solana que queia, em va permetre desfer-me del problema momentani però els efectes secundaris van provocar que no pogués menjar... S’havia acabat l’energia i quedaven un munt de quilometres per davant. A la següent parada ja vaig trucar al pare i li vaig dir que arribaria a Gisclareny i em retiraria, doncs no podia continuar d’aquella manera. Tota aquella pujada la vaig fer al límit de les meves possibilitats, va ser una agonia contínua, cada passa era un esforç sobrehumà! Just arribar a dalt va aparèixer el pare que havia fet un tros en contra direcció fins a trobar-me. On ens vam trobar començava la part “trencacames” fins al control de Gisclareny. La vam fer junts, comentant-li tot el què m’havia passat.

Una de les coses més frustrants va ser que quan parava per trucar, o venia un tros pla, la meva recuperació era total! I per això normalment pensava “va, una altra oportunitat”, però a la que començava a pujar de nou, la cosa era molt diferent... El pare tenia el cotxe a 1 km del control (en un punt on es creuava la carretera) però li vaig dir que s’havia convertit en una cosa personal arribar fins a Gisclareny, “marcar” el xip, i retirar-me un cop a Gisclareny. Així que vaig arribar-hi i fins allà l’aventura. Sí que podria haver forçat la màquina fins a Saldes, però no la pujada que quedava de 1000m després de Saldes, aquest era el gran problema sense haver menjat res i amb l’esforç que ja havia fet.

A Gisclareny vam baixar a 3 més que també es van retirar fins a Berga per tornar el xip (20€ fiança) i recollir el record (uns mitjons). Vam parlar que els avituallaments no eren gaire complets, realment no es poden comparar a la Matagalls-Montserrat, per exemple. De beguda només donaven aigua barrejada amb un “isostar” molt xungu, però massa dissolt... No era gens bo, i per això li vaig demanar l’aquàrius al pare. I de menjar tampoc en donaven gaire per triar com ja us he anat explicant en el text; evidentment que ens acabàvem de retirar i havíem de trobar explicacions al “fracàs” ;p , però fins i tot ara, fredament, penso que no són uns grans avituallaments i després de parlar amb en Javi, el meu amic osteòpata, em va dir que va ser un gran error menjar la pasta, un aliment d’absorció lenta... Realment és una bogeria amb l’esforç que portava a sobre i la calor que feia! Era impossible voler digerir allò!
Em va saber molt greu haver-me de retirar i en aquell moment vaig pensar que no estava fet per aquestes curses (la CBXR en realitat és molt més curta i sense tant desnivell); mai m’havia hagut de retirar tot i passar-ho moooolt malament (Marató Amsterdam, Half-Ironman Calella), però bé, l’aventura ha valgut la pena i ho vaig donar tot! També em vaig maleir una mica per tots els entrenaments fets i per no haver-los pogut aprofitar el dia de la cursa, tot i que s’ha de dir que físicament vaig anar molt bé en tot moment fins la retirada, les rampes van ser conseqüència de no menjar aquells darrers quilòmetres, no per la falta d’entrenament. Crec que n’he après moltes coses i ja tinc unes quantes ultres “fitxades” de cara a la tardor. Segons com vagi l’estiu veurem si m’apunto a alguna o no; de moment la Marató del Montseny (novembre) amb una vintena de Fondistes sí que caurà!

L’endemà em va fer molt mal llevar-me just a les 11 en punt, l’hora en què tancaven l’arribada a Berga... Però bé, s’ha de superar! I què millor que una festa sorpresa! El dilluns (2 de juliol) vaig fer 25 anys i la meva xicota (la Yasmina), juntament amb els meus pares em van preparar una macrofesta sorpresa el diumenge a la nit! El millor de tot és que estava tan concentrat en la Núria-Queralt que no vaig sospitar res en tots aquells dies. La sorpresa va ser majúscula... Una vuitantena de persones hi eren presents: família, colla d’amics, companys de la uni (impressionant van venir de Barcelona!), nens del cau, i una representació espectacular dels Fondistes Blanes!!!! :D
He de dir que em va fer moltíssima il·lusió i em va encantar estar tots junts aquell dia. A més la festa en sí va ser perfecte, jo ho resumiria en quatre parts: 1: sorpresa, 2: pastís (espectacular de 10kilos), 3: regals + tots a la piscina vestits i 4: cremat amb guitarra! Tots vau fer que fos especial i que anés perfecte. Després de tot, moltes gràcies a tots per venir i només desitjo que us ho passéssiu com a mínim igual de bé que jo! Va ser genial, no me n’oblidaré MAI!

I aquí s’acaba el meu post sobre un cap de setmana inoblidable per molts motius. Jo me l’havia imaginat mooooolt diferent: sense retirada i sense festa, però al final no em puc queixar!

Ah per cert, això de la Núria-Queralt no quedarà així... ;)

PS. Les fotos de tot plegat al Facebook!

Costa Brava Xtrem Running 2012

I ja està! Com molt bé deia ahir dinant en Joan Vieta: “Tants de mesos, tants d’entrenaments, tantes “reunions” per decidir com serien les samarretes, reservar l’hotel, planificar, parlar, pensar... I ara ja s’ha acabat, ha sigut molt ràpid!”. Però si diem això és perquè al final tot ha acabat molt bé.

Realment des del 27 de març que em vaig inscriure, sempre he estat pensant en aquest passat cap de setmana... I sobretot amb els dubtes que em suposava fer dues etapes seguides de 55km... Si no ho has fet mai, és impossible saber com respondrà el cos fins que hi ets a dins... Sabia que les dues primeres etapes les podria fer, perquè ja he fet coses similars, però sobretot pensava en el diumenge 20 de maig quan ens enfrontaríem a la 3a etapa, la segona seguida de 55km, allà començava per a mi realment la CBXR.

Ara fa una mica més de quatre anys que en Xavi Marina va organitzar per primera vegada aquesta cursa (commemorant el centenari de la Costa Brava), i des d’aquell moment vaig saber que si la continuaven organitzant, un any o altre la faria... L’any passat vaig assistir a la sortida i l’ambient em va sobrepassar, era impressionant, em vaig emocionar només de pensar a què s’enfrontaven aquells corredors! Aquest any tot ha anat rodat per poder-la córrer (també gràcies a un grup de Fondistes Blanes que ens hi hem inscrit 6 corredors al XTREM i 3 a la Selva Marítima!) i disfrutar-la.

Vaig arribar a la sortida amb un bon entrenament (Marató de Barcelona i després uns quants diumenges acumulant bons quilometratges), i sobretot sense cap molèstia important i amb moltes ganes de començar a córrer per la magnífica i estimada Costa Brava. Molts coneguts ens van venir a donar ànims a la sortida desde Blanes: xicota, avis, pares, tiets, Fondistes, amics, pioners i caravel·les... Moltes gràcies a tots! Fa il·lusió tenir-vos a prop en aquests moments! Tot va ser tan bonic com l’any passat, però aquest cop vist des de “dins”. El primer tram fins a Tossa ja l’havia fet entrenant les últimes setmanes i el coneixia força bé, un itinerari magnífic, passant pels jardins botànics i uns últims quilometres molt durs i autèntics de Costa Brava, amb unes pujades i baixades difícils de digerir! Amb tot, 2h. 26’ 20’’ pels primers 25km, i 9è classificat de la XTREM. Contentíssim d’haver acabat sense cap problema, però amb una mica de “por” de no haver anat massa ràpid sense pensar en el que quedava... Bé, això ho sabríem més endavant... A l’arribada uns massatges i l’alegria que tots els Fondistes hem acabat en bones condicions i ens morim de ganes de començar la primera gran etapa de 55km.

Per a l’anècdota queda el moment en què, abans d’entrar als jardins de Santa Clotilde, em va saltar una lentilla... Doncs bé, la vaig agafar de la pestanya i me la vaig tornar a posar (a la primera!), em va “picar” una mica l’ull per culpa de la crema solar que portava a les mans, però amb l’adrenalina que portava a sobre, de seguida va marxar la picor i vaig continuar al 100%.

En teoria la segona etapa és la més dura, i l’any anterior la majoria de corredors van tardar més en acabar la segona que no pas la tercera... A les 9 de matí sortida de Sant Feliu de Guíxols. Fins a Palamós 16km de tram força planer per “escalfar”. Vam anar una bona estona junts amb en Xavi Ripoll (recordant la gran Matagalls que vam fer junts aquest any) i de sobte va aparèixer per darrere en Jordi Vissi, tots tres vam fer una colla de quilometres que vaig disfrutar molt, però entre Platja d’Aro i Sant Antoni de Calonge en un tram de puja i baixa vaig marxar endavant gairebé sense voler i ja no els vaig tornar a veure en tota l’etapa! A Palamós hi havia l’autobus dels familiars que em van fer posar la pell de gallina amb un llarg aplaudiment que van fer! Aquests són els millors moments, va ser increïble! En aquest punt també em van dir que era el 22è en passar, i jo, ben content, vaig continuar endavant! A partir d’aquí venia una combinació de pujadetes duretes amb trams més planers, fins a la infernal pujada al cap de Begur a uns 15km de meta... En tot aquest tram vaig anar agafant per darrere corredors i grupets de corredors amb els quals m’hi quedava una estona però a les pujades normalment m’escapava una mica i així anar fent fins a coincidir amb l’Aleix Chuecos, amb el qual vaig compartir una bona estona de cursa! Després de l’avituallament de Calella de Palafrugell em va pesar la panxa durant una bona estona, i vaig patir que no fos de menjar tantes barretes i gels i merdetes rares, però al cap d’una horeta se’m va passar completament, segurament una mala digestió. Amb l’Aleix vam començar la infernal ascensió a Puig Sa Guardia (Cap de Begur), però sembla que ell estava més fi que jo, i aquest cop va ser ell que es va escapar! De totes maneres jo vaig continuar al meu ritme, enmig d’una boira “pixanera” que donava una mística increïble a la Costa Brava! Baixada fins al darrer avituallament a 10km de meta molt bé! Quan tot semblava anar de perles, en un seguit de puja/baixa importants (a uns 7km de meta) vaig tenir una forta rampa al quàdriceps esquerra... No vaig haver d’aturar-me, però em va entrar una mica de por (sobretot pensant en l’endemà) i aquest va ser el tram que més vaig patir de tota la cursa... A més, els últims 3km eren plans i amb trams força llargs per sorra, i aquí sí que vaig començar a notar el cansament de tota l’etapa, però vaig apretar les dents i vaig intentar no deixar de córrer en cap moment fins al Camping Delfin Verde, final de la 2a etapa! Finalment gran remuntada: 12è classificat de l’etapa en 6h. 28’ 07’’, de menys a més, com ha de ser!

Després d’arribar alguna petita rampa, però res fora de lloc, uns massatges (quàdriceps esquerra una mica contracturat), unes pizzetes (gràcies “pizzeru” de la CBXR) i cap a l’hotel!

Allà em dutxo tranquil·lament i em poso gel + estiraments al quàdriceps tal com m’ha dit el fisio Javier! I després a esperar amb ànsies els companys que tots han acabat molt bé i venen amb el següent bus. Quan arriben, dutxa, ventilador-assecadora, sopar, tertúlia, brieffing... Tot suma en aquesta experiència única! 

Abans d’anar a dormir, en Roger i jo aguantem fins als penals del Chelsea-Bayern (sí, sí, aquella final que havia de ser Barça-Madrid i havia de coincidir amb la CBXR...), doncs just quan guanya el Chelsea (volíem que guanyés el Bayern per la seva aposta pel futbol) tanquem la tele i a dormir que l’endemà ens llevem a les 4:20!

El quàdriceps no està per moltes alegries l’endemà al matí i m’hi poso la bena compressiva que he portat... No sé si farà res, però psicològicament segur que sí! J I què esmorzo a aquestes hores amb 55km per davant...? Doncs una torrada amb mantega i melmelada i una mica de “revoltillo” de truita... Veurem si va bé!

Encara és de nit i la previsió diu que ha de ploure força... Abans de sortir una xerrada Fondista per animar-nos i no defallir en el darrer esforç. La foto ens la va fer en Joe Kelbel, un alemany que les ha penjat en un blog on hi ha un munt de fotos de la cursa! Si voleu fer un extens recorregut per la CBXR només heu de mirar-les! 

Sortida sense pluja, i avui ja no em reservo tant... Em poso amb els de davant  i es van creant grupets segons cada ritme, més o menys vaig desè. I de sobte el petit plugim que cau, es converteix en el diluvi universal: llamps, trons, aigua i més aigua a tot arreu... (Les fotos també són de l'alemany)

He de reconèixer que m’ho vaig passar “pipa”, com un nen! Quan més dur, millor i més divertit! En un moment donat vaig dir “això no és res... imagineu que hi hagués tramuntana...”, realment, amb tramuntana la cosa hagués estat molt, molt xunga! 

Després de cala Montjoi, on hi havia un punt d’aigua, agafem una pista fins el trencant cap a cala Jòncols on hi ha en Xavi Marina animant! I ens diu que anem 5è i 6è... A mi no em quadra gens i penso que s’ha equivocat. Després de Jòncols, comença una pujada molt dura (que ja em coneixia de quan ho vaig fer amb BTT amb l’Oriol) i després baixada tranquil·la fins a Cadaqués on ens espera la claca Fondista! Entre els quals la Yas i els pares! Arribo en solitari i em confirmen la 5a posició! A topeeeee! En sortir de Cadaqués m’atrapa un per darrere que m’explica que s’han equivocat en un punt, però que estava marcat igualment (resulta que per un canvi de fites el grupet que portava a davant va fer una mica més de volta entre Montjoi i el punt on hi havia en Marina); de totes maneres a la pujada per sortir de Cadaqués m’escapo en solitari altra vegada i faig una baixada brutal cap a Port de la Selva, vaig molt bé i estic disfrutant molt, però tinc una mica de por dels 10 quilòmetres plans que m’esperen entre Port de la Selva i Colera...

Al Port de la Selva hi arribo molt bé i la gent m’anima molt, just quan marxo arriba la claca Fondista! I m’animen mooolt! Tal com m’esperava els següents 10km van ser una mica pesadets, de totes maneres vaig aguantar molt bé el ritme i no vaig haver d’afluixar en cap moment. La pujada prèvia a Colera em senta molt bé i tot sortint del darrer checkpoint a Colera, en creuar la carretera sorpresa! Just la claca Fondista ha parat per animar! La mala notícia és que hi ha en Roger que s’ha hagut de retirar per culpa del genoll, va demostrar que estava entrenat de sobres amb tots els km que va fer, però quan et surt un dolor molt fort de sobte no hi pots fer res i el millor és no empitjorar-ho! L’experiència i els moments els has viscut igual que tots i això és el que compta!

Pujada final duríssima, però la faig amb una alegria immensa de saber que només queden 4km per la glòria. Aprofito per treure’m el paravents que he portat tot el dia per arribar mostrant la samarreta especial dels Fondistes per la CBXR, un tram planer molt bo per córrer i el km final de baixada tot veient l’arribada i escoltant “Beautiful Day” des dels altaveus de meta... Immillorable!

Entrada triomfal i molt content de com ha anat tot, medalla, diploma i xerrada amb en Marina just arribar. Espectacular tot plegat. Al final 5è de l’etapa amb 5h. 42’ 52’’, al cap d’una estona vaig saber que a la general també em vaig col·locar 5è per 2 minutets amb el 6è; he estat 14h. 37’ 20’’ en fer els 135km de Costa Brava que té la cursa, una mitjana de 6’30’’/km en global. Cal dir que entre jo i el 4t hi va haver més de 30' de diferència, per contra, a partir de mi i fins el 13è també hi havia uns 30 minutets; però jo, il·lusionat com un nen petit i sense cap vergonya vaig demanar als 4 primers si es volien fer una foto amb mi. D'esquerra a dreta: Victor Garanto 2n, Xesc Terés 4t, Xavi Llamas 1r, jo mateix i Gerard Morales 3r. Merci per fer-vos la foto amb un "pringaillo" com jo ;)

Tenia dubtes de com reaccionaria el meu cos el 3r dia, i la resposta ha estat brutalment positiva. Aquesta ha estat la meva primera ultra en etapes i millor no pot haver anat; em fa l’efecte que quan més llarga és la cursa en la que participo millor funciona la maquinària. Tot és qüestió de saber on són els teus límits i saber-te regular, el fet d’anar de menys a més demostra que m’he sabut controlar. Ja sé el que és “punxar” en una cursa i us ben asseguro que es passa molt, molt malament; per això sempre prefereixo sortir tranquil i acabar pletòric, les sensacions són sempre millors així!

Sobre l’organització no és pot dir res de dolent, és una cursa increïble per un recorregut immillorable, on tothom dóna el 110%: els fisios, el pizzeru, l’speaker, els avituallaments, el càmera (omnipresent), controladors, ouvriers (com el Fondista Helio que a més m'ha animat en tot moment!), els familiars... Dos dels grans moments que m’emporto són els aplaudiments del bus dels familiars que anaven amb la Neus (la dona d’en Marina) a Palamós i a Cadaqués, em van fer posar la pell de gallina en els dos punts... Després la Neus em va dir que li agradava perquè sempre portava un somriure a la cara i la Sandra (una noia del CEAB que es veu que em va veure durant el segon dia en algun punt) també em va dir el mateix. Això em fa molt feliç, perquè si faig aquestes curses és perquè em fa feliç córrer i per passar-ho bé, i qualsevol persona que faci el mínim gest per animar-me intentaré que s’emporti sempre un gran somriure de regal, o un “llengot” simpàtic de cansament o una salutació amiga amb la mà! Aquí no cal ni mencionar la claca Fondista sempre espectacular! En totes les curses que he anat sempre sou els més cridaners!!! :D

I per acabar vull mencionar el gran paper de tots els Fondistes Blanes en aquesta cursa: Jordi Vissi 18è, Xavi Ripoll 24è, Jordi Güera 42è i Joan Vieta 43è. Gràcies a vosaltres per fer més divertida la prèvia de la cursa (reunions, whatsapps, entrenaments...), la cursa, i el post-cursa a Portbou! Som un gran grup!

I demà sabrem el resultat del sorteig per la Ultra Cavalls del Vent 2012... Estem preinscrits 9 Fondistes, a veure quina és la nostra sort...

Apa us deixo descansar! Ja us explicaré la propera aventura, vagi bé! 

PS. Aquí un muntatge musical amb totes les fotos que hem fet a la CBXR!

Final Transpirinenca: de La Jonquera al Cap de Creus

Els 4 nois que vam fer la Transpirinenca som força ocupats i actius, per això ha costat més de tres anys i mig trobar un cap de setmana per fer-ho. També se'ns hi van afegir dos companys de Biotecnologia, en Cesc i Marcel, que ens van acompanyar en aquest tram final de la nostra particular "bogeria".

Ens vam trobar dissabte 21 d’abril a La Jonquera. La idea era sortir tan bon punt hi arribéssim,  però un factor extern força important va fer canviar una mica els plans, es tracta del Barça-Madrid... Un partit que de guanyar-lo ens posàvem a 1 punt a 4 partits per acabar la lliga, i si el perdíem ens acomiadàvem de la lliga... Doncs bé, finalment el Barça va perdre el partit i nosaltres no començàvem a caminar fins a les 22:30 de la nit. Havíem de fer uns 65km, i els meus càlculs deien que si la Matagalls-Montserrat la fem caminant tranquil·lament en 19 hores, doncs vaig pensar que com a molt, molt, molt n’estaríem 16, és a dir que a les 14:00 de diumenge al Cap de Creus...

Doncs bé, només posar-nos a caminar comença a ploure amb ganes... I a més, per trobar el camí de sortida de La Jonquera també ens hi vam estar una estona... En fi, que en conjunt fins ben bé les 11 de la nit no ens posàvem a caminar seriosament.

La nit es va fer molt llarga, i en el primer port de muntanya fins i tot va semblar que nevava una mica, i fotia un vent atramuntanat que feia que l’ambient fos fred, fred! Sort que en passar per Requesens se’ns va ajuntar un gos que ens va alegrar gairebé tot el camí! La propietària es deia Núria i hi havia el telèfon mòbil apuntat... De totes maneres això no ho vam descobrir fins ben entrada la matinada...

Com ja he dit, la nit es va fer llarga, i jo vaig patir una crisi de son (la nit abans tampoc havia dormit gaire per un concert de Txarango a La Cellera de Ter), entre 4 i 5; vaig ensopegar més d’una vegada, una de les quals vaig anar a parar a terra... Per sort en Marcel em va donar una mica de xocolata i en un moment donat vaig posar música amb el mòbil (curiosament Txarango) i això em va ajudar a sobreviure aquella llarga nit. El ritme no era molt alt, però tampoc teníem gaires referències per dir si anàvem molt malament de temps. Un altre dels problemes va ser la dificultat de trobar les marques en alguns punts concrets... Ens dispersàvem tots 6 per la zona buscant les ratlles vermelles i blanques fins que algú cridava “MARCA!” i allà anàvem tots per continuar... No és el mateix progressar de nit que fer-ho de dia...

En sortir el sol ja ens vam adonar que havíem d’apretar una mica, i així ho vam fer. El primer gran objectiu va ser Vilamaniscle, i tot i que ens vam passar una mica del temps fixat ja va ser un gran pas endavant, després d’això ja venia Llançà i el mar!

A Llançà vam deixar el gos a la comissaria després de trucar a la propietària i confirmar que l'aniria a recollir. Una gossa genial amb la que vam establir una relació brutal. Va ser molt bonic que ens pogués acompanyar gairebé tot el camí.

A Llançà ja vam veure que arribar al Cap de Creus seria llarg i dur... No hi arribaríem abans de les 5 de la tarda... De totes maneres teníem clar que fos l’hora que fos, hi arribàvem per “pilotes”... Amb aquesta premissa vam arribar al mar i vam seguir el camí de ronda fins al Port de la Selva, en aquest tram ens vam picar a fer l’últim tram corrent... I déu ni dó com vam apretar tots plegats...

Al Port de la Selva vam plantejar el problema del transport, doncs en Marcel tenia el cotxe a Cadaquès i havia de ser la nostra via de sortida, però ell volia arribar aviat a Barcelona i estava decidit a anar amb bus a Cadaquès i tornar cap Barcelona; finalment vam acordar que ell aniria a Cadaquès amb bus/taxi i ens vindria a buscar a la resta al Cap de Creus, es va sacrificar perquè tots els altres poguéssim fer-ho i no perdre temps a sortir del Cap de Creus! Merci Marcel, sambem que haguessis pogut acabar-ho! ;)

Amb ganes d’acabar el tema vam sortir la resta direcció Cala Tavallera i posteriorment Cap de Creus, on vam arribar-hi a les 17:50, és a dir 19h. 25’ després de començar el dia abans a La Jonquera!

Evidentment que no va ser tan emotiu com si ho haguéssim fet fa tres anys i mig, però jo em vaig treure un bon pes de sobre en acabar-ho. Després de les fotografies de protocol, els Pascual ens van fer entrega a en Joan i a mi d’un pòster de tots els Pirineus, un pòster que jo em volia comprar en acabar la transpirinenca! Ja no caldrà! J

Així que sense voler-ho tots quatre hem aportat alguna cosa molt sentimental a la transpirinenca: el meu avi va pintar un plat per a cadascun de nosaltres i en Joan es va currar la samarreta d’”Estic com un pèsol” amb la qual els Pascual i jo vam acabar.

No ens esperàvem que aquest últim tram ens costés tant, però també té la seva gràcia que les coses no siguin fàcils: la pluja, la nit, els camins, la llargada... Tot afegeix certa emoció i dificultat al tema que fa que després sigui més èpic! S’ha de dir que després d’arribar a casa vaig recalcular les distàncies utilitzant Wikiloc i finalment em van sortir uns 75km, 10 més del que vaig comptar prèviament, així que un altre punt a sumar-hi... Aquestes són les dades de la travessa:

Sortida La Jonquera 22:25 - Requesens: 12km (la guia deia 7) --> 01:50, parcial de 3h.25' (17’/km)

Requesens - Vilamaniscle: 30.4km (la guia deia 28) --> 10:30, total 12 hores, parcial de 8h.35' (17’/km); segueix sortint a 17'/km tot i que les darreres 3 hores ja teníem sol i li vam fotre força canya, això vol dir que la mitjana de Requesens fins que va sortir el sol va ser molt lenta...

Vilamaniscle - Llançà: 9.5km --> A les 12:45, total 14h.20', parcial de 2h.15' (14’/km)

Llançà - Port de la Selva: 7.2km --> A les 14:40, total 16h.15', parcial de 1h.55' (16’/km contant parada gos i supermercat i part de l'aturada a Port de la Selva).

Port de la Selva - Cap de Creus: 16km (la guia deia 13)--> A les 17:50, total 19h. 25', parcial de 3h.10' (12’/km)

TOTAL FINAL: 75.1KM en 19h25' a 15'30''/km i uns 1900m de desnivell +

També s’ha de dir que vaig acabar molt bé (a part de força mal a la planta del peu) i que m’ho vaig agafar com a un molt bon entrenament per a la Costa Brava Xtrem Running a un mes vista; la recuperació va ser molt bona i no vaig tenir cap mena de dolor/tiretes a les cames l’endemà! La millor notícia per animar-me de cara la CBXR.

Ara només quedaria fer el petit tram de l’Espitau de Vielha fins a la Guingueta per acabar del tot la Transpirinenca... Bé, ja veurem quan ho podem fer, de totes maneres la transpirinenca ja està moralment acabada! Ara mateix el meu cap no para de pensar i pensar en la CBXR, una cursa que em fa moltíssima il·lusió de fer, perquè és la meva estimada Costa Brava, que la he fet amb veler, en bicicleta, en cotxe... I que m’entussiasma, m’enamora! Aquesta vegada toca fer-la corrent i a més ho intentaré fer tan bé com pugui, porto des del gener entrenant sense problemes importants i “sin prisa pero sin pausa”, i ara mateix em sento molt fi sense molèsties i amb una capacitat fondista important (l’entrenament per la Marató ha estat molt important en aquest sentit), així que res més! Queden dues setmanes de compte enrere per a un gran objectiu!

Ara, més que mai FORÇA I AMUNT! :D

PS. Fotos d’aquest tram final i també vídeo!

Transpirinenca 2008

Després de 3 anys i 7 mesos, el passat cap de setmana vam acabar allò que físicament ja estava acabat, però faltava acabar-ho emocionalment: veure el mar, olorar-lo, tocar-lo... I sobretot trepitjar les magnífiques terres del Cap de Creus.

No recordo gaire bé com es va plantejar la Transpirinenca en un primer moment; segurament és el més bèstia que he fet en la meva vida, i no sé si hi haurà res que ho superi alguna vegada... La qüestió és que el dia 3 de setembre de bon matí, els germans Xavier i Carles Pascual, en Joan Pitarch i jo mateix, començàvem una gran aventura al Cap Higuer, tot banyant-nos nuus a la platja d’Irun. Una aventura que havíem de fer en 19 dies perquè començàvem la Uni i els Pascual ballaven amb l'Esbart, no ho podíem allargar més... Això significava una mitjana de 42km al dia (total 795km), amb motxilles i totalment autònoms (carregant tenda, màrfega, sac, menjar...), a més tenint en compte que la travessa dels Pirineus no és especialment plana... Més aviat hi ha força desnivell acumulat, ja ens entenem.

Així va començar la més gran de les bogeries, i amb unes “bambes” The North Face acabades de comprar i que no vaig tenir temps d’adaptar al meu peu, conseqüència: llagues a partir del 2n dia.

Personament els primers dies ho vaig passar molt, molt, molt malament; a la pròpia duresa de la gesta hi havia de sumar les llagues que en certs moments em van fer molt de mal, dies que no s’acabaven mai, pujades i més pujades i baixades i més baixades. Els inicis també van ser una mica avorrits pel què fa als camins: moltes pistes i pocs corriols. Per sort, el 4t dia ja vam entrar a Aragó i el paisatge va canviar radicalment, tornant-se tot molt més salvatge i abrupte, cosa que m’agrada molt més: aquells corriols plens de pedres, muntanyes ben altres sense vegetació, rierols, llacs d’alta muntanya...

Vam seguir a fons fins a Ordesa, on vam dormir al concorregut refugi de Goriz, on tenim una fotografia que jo crec que defineix la felicitat absoluta del descans i el menjar calent:

L’endemà tot baixant a Pineta els Pascual van marxar perquè tenien actuació de l’esbart, tornarien al cap de 3 dies. En aquell moment les distàncies ja s’havien estabilitzat i semblava que si seguíem a aquell ritme podríem arribar (ben justos) al Cap de Creus. A en Joan i a mi ens va enganxar una tempesta important al Coll d’Estós, amb pedregada d’aquelles importants inclosa... Per sort aquella nit la vam passar a Benasc, on vam poder menjar bé i fins i tot anar de compres. L’endemà ja vam entrar a Catalunya! Cosa que va suposar un gran pas endavant (psicològic) i veure-ho tot més possible. A aquestes alçades ja estava acostumat al dolor de les llagues i ho portava més bé tot plegat... De totes maneres aquell mateix dia ens vam aventurar a arribar al refugi de la Restanca, tot entrant al Parc d’Aigüestortes, però una forta nevada (no estàvem preparats per neu) ens va fer tirar enrere quan ja havíem fet gairebé tota la primera pujada... Vam acabar dormint a l’Espitau de Vielha i l’endemà vam decidir agafar-nos descans (la nevada havia sigut important i creuar Aigüestortes era una temeritat), així que vam passar el dia a Vielha on vam dormir-hi i vam conèixer un noi canadenc (Adrian) molt amable. L’endemà al matí un autobús ens va portar fins a la Guingueta d’Àneu on ens vam trobar amb els Pascual per continuar amb la segona part de la Transpirinenca. Tot i saltar-nos un petit tram d’uns 48km, cal dir que aquell dia de descans va ser molt positiu i necessari. Amb les energies “recarregades”, vam continuar pim-pam-pim-pam... Creuant paisatges magnífics com la Pica, l’entrada a Andorra pel duríssim port de Baiau, Coma-Pedrosa, Engolasters, el Puigpedrós... Genial recórrer cims i zones conegudes! Desde Puigcerdà vam enfilar amunt fins a Planoles on vam dormir en un càmping i vam menjar uns macarrons espectaculars al Casino. Durant aquest viatge qualsevol menjar “calent” va ser llargament venerat pels nostres sentits (sobretot gustatius) i també pels nostres “soferts” estómacs!

Els dies passaven i semblava possible poder arribar el diumenge 21 de setembre al migdia al Cap de Creus. Recordo una enorme felicitat en coronar el Coll de Noucreus tot sortint de Núria. Allà dalt vaig pensar que ho faríem, que ja ho teníem, quedava un petit gran esforç de 4 dies i ja estaria fet.

Malauradament aquella mateixa tarda vaig començar a tenir uns dolors estranys al turmell que l’endemà es van acompanyar de dolors al genoll, de totes maneres això no va impedir de continuar i seguir caminant i caminant i caminant! Divendres al matí sortíem de Molló i ja teníem el plànning del final del viatge: aquell dia intentaríem caminar tant com poguéssim durant la nit, no pararíem quan es fes fosc, caminaríem les màximes hores que el cos ens permetés; per fer-ho vam beure red-bull, llet, coca-cola (depenent de les nostres preferències) en un càmping on vam sopar i fins i tot ratafia a mitjanit. Així vam anar fent fins que ens vam cansar i vam acabar dormint al ras, sense tenda. La idea per dissabte era començar a caminar de bon matí i no deixar de caminar fins arribar al Cap de Creus diumenge sobre les dues del migdia.

Però aquella nit al ras i les begudes prèvies van tenir els seus efectes; bé, segurament l’acumulació de tantes hores, quilòmetres i desnivells també hi van tenir alguna cosa a veure... El tema és que en Xavier es va aixecar una mica marejat sense gana i traient una mica de sang pel nas, en Carles tenia diarrea i en Joan i jo... anàvem més o menys “bé”. De totes maneres en arribar a Maçanet de Cabrenys vam decidir deixar-hi les motxilles (Molí d’en Robert) i quedar-nos només amb una, amb el necessari per passar la nit i poder arribar "sans i estalvis" al Cap de Creus. La diarrea d’en Carles s’aguditzava i a la Vajol (Ca la Conxita) va haver de prendre un “sal de frutas”, i jo em començava a trobar ben estrany, com si tingués febre però sense estar constipat, un paracetamol ho va mig solucionar però les sensacions no éren gens bones. Vam continuar com ànimes en pena fins a La Jonquera on vam arribar-hi més tard del compte i es complicava el fet d’arribar al Cap de Creus abans del migdia de diumenge. Però la solució va ser ben fàcil, en treure’m les sabates i els mitjons va arribar la sorpresa:

Sí, sí una llaga ben ben infectada: d’aquí venia la febre! Després de llargues deliberacions considerant les possibilitats d’èxit (arribar a temps al cap de Creus) i sobretot la nostra condició física, vam decidir deixar-ho estar a La Jonquera i vam tornar cap a Blanes/Barcelona amb una certa angoixa interior.

A la segona línia he dit que “físicament” ja estava acabat, suposo que ja heu entès perquè ho dic, no? La única manera d’acabar-ho seria fer-la tota de nou, però la vida no dóna tantes oportunitats com aquesta i si volem conservar una mica la salut millor no fer-ne gaires com aquesta... De totes maneres calia “matar” aquest últim tram, de La Jonquera al Cap de Creus, a poder ser en un dia per demostrar que la nostra idea era totalment realitzable i a més per poder oblidar-nos definitivament d’aquesta bogeria. Al següent post explicaré com va acabar l'aventura de La Jonquera al Cap de Creus!

Fins ben aviat! :)

PS. Les fotos de La Transpirinenca! i un vídeo!

Preparació i Marató de Barcelona 2012

Després de la Marató de muntanya de San Francisco, ja vaig dir aquí que un dels principals objectius de l'any seria intentar acostar-me a les 3 hores a la Marató de Barcelona... Tenia 3 mesos i mig per endavant per intentar-ho! :)

Volia seguir el pla d'entrenament que està penjat a la mateixa web de la Marató per a baixar de 3h. i que començava a mitjans de desembre, però el viatge per la costa oest del USA i la tornada a Blanes va fer que no em pogués enganxar-hi fins a mitjans gener... Aquí ja vaig conscienciar-me que seria impossible, però fer el meu rècord (baixar de 3h.22') encara era possible!

La primera prova important va ser la cursa nocturna de Rocacorba de 22km i uns 1000m de desnivell positiu el dissabte 4 de febrer. Hi vaig anar amb en Nil que feia la curta de 11km, en Pau Maresma que es va atrevir amb la llarga i en Lluís també la llarga! La Yas, la Marta i l'Aleix també hi éren en la que va ser una de les nits més fredes a Catalunya (onada de fred...). Cursa espectacular nocturna i molt maca, amb les “lentilles” glaçades i tot! Al final 2h.02’45’’ després d'una baixada molt ràpida. El temps que m'esperava, molt content. De totes maneres després d'això vaig haver de descansar una miqueta la següent setmana per càrrega muscular als meus estimats isquios...

La propera prova va ser la típica tirada fins a Calella... Finalment la vaig fer sol el dissabte 3 de febrer al dematí. Vaig anar força bé i em va sortir un temps força raonable de 2h.39'21’’ i 33km (endomondo i suunto). Molt similar al temps que havia fet abans de les altres maratons, de totes maneres amb el mèrit d'haver-ho fet sol, aguantar bé el ritme i a més no acabar rebentat :)

I la prova final que havia de determinar realment quin era el meu estat de forma: la Mitja Marató de Montornès quinze dies abans de la Marató!! Abans de Barcelona 2009 (3h.22'12’’), havia fet el meu rècord en mitja a Granollers, 1h.31'24’’. Feia molt que no feia una mitja i no tenia referències de si el meu entrenament era prou bo o no, de totes maneres clarament l'objectiu era acostar-me a la hora trenta i així anar amb ànims a la Marató per provar de superar-me també. El dia de la mitja va sortir fantàstic, amb bona temperatura i sol! Vaig sortir segons sensacions i en anar mirant el rellotge a cada quilòmetre em vaig acollonir una mica: 4'07", 4'11", 4'09"... Però com que em sentia bé vaig pensar "anda, vés fent tan com puguis a veure fins a on aguantes...". I així vaig arribar a La Roca (km 13) on es dóna la volta, amb bones sensacions però pensant "abans del 16 rebentes i a patir...". El tema és que vaig anar fent i la punxada no va arribar! Increible, no? A sobre l'últim km el vaig fer a 3'50"... Hehe! :) Finalment 1h.27'35" (a 4'09"/km), rècord i content com un gínjol!

Les conseqüències d'això van ser els càlculs per la Marató... Calia controlar-me per no flipar-me massa... Una Marató és molta marató i era conscient que no tenia molts de quilòmetres d’entrenament i caldria ser conservador per la Marató. De totes maneres creia fermament que em podria intentar les 3h.10'-3h.15’ i acostar-me una mica més al somni de les 3 hores! :p

25 de març de 2012, dia de la marató i canvi d'hora... Putada, una hora menys! Trobada a la biblioteca, bon ambient i molts de nervis entre els Fondistes! 

No massa cosa a explicar fins les 8.30, hora de la sortida: gairebé 20000 corredors (gran augment de participació i una de les majors d'Europa, bona feina dels organitzadors), es disposen a afrontar un dels majors reptes de la seva vida! Surto amb alguns Fondistes (Güera, Joan, Bartomeu, Gregorio), però de seguida em quedo sol, l'experiència que tinc en maratons m'ha dit que sempre has d'anar al teu ritme i només el teu... si el canvies ni que sigui una mica pots arribar a patir mooooolt! Tampoc tinc moltes coses a dir de la Marató, el més destacable, l'esforç que van fer els pares, la Yas, la Conxi i la Núria per veure'ns a mi i a en Joan fins a 7 punts diferents del recorregut! Això sí que va ser una Marató de “Metro” per a ells... Saber que hi éreu i cridar d'aquella manera sens dubte va ser de gran ajuda! Moltíssimes gràcies! :D

Sobre la resta bàsicament córrer, córrer, córrer i córrer una mica més! Hehe! Vaig ser capaç de mantenir un rítme molt constant durant tota la cursa cosa que ho demostra una dada molt important:

1a mitja: 1h. 36’ 24’’

2a mitja: 1h. 37’ 11’’

Això és increïble, pel futur queda intentar fer millor la segona meitat que la primera, però sens dubte que fer uns temps tan clavats en les dues mitges de la marató demostra que vaig anar al ritme que havia d’anar i que ho vaig fer molt bé! Quan mires els temps de la gent, tan si han quedat dels primers com dels últims aquest és el millor indicador per saber si la marató els ha anat bé o no, si la segona mitja és molt pitjor, sigui quin sigui el temps final, voldrà dir que hi ha hagut punxada!

I una altra de les claus que també he après amb el temps: no deixar de beure i menjar a cada avituallament! Hi ha gent que ho fa menys que altres però jo crec que és important aprendre a menjar i beure en cursa perquè cal donar energia al cos, i si no ho fas, les possibilitats de "pàjara" augmenten brutalment, sobretot quan la competició on participes dura més de 2 hores i mitja. Per això sempre vaig agafar aigua (que més o menys tardava un quilòmetre a beure’m) i a partir de la mitja marató vaig agafar uns “gels” energètics que donaven i també algun tallet de plàtan. Això s’ha de practicar als entrenaments perquè no et senti malament a la marató, sobretot l’important és menjar-ho a poc a poc i ben “mastegat” J

La gent per Barcelona espectacular! Un dels millors punts va ser en donar la volta a les Glòries: hi havia una gentada espectacular i els vaig animar molt i ells a mi! Passar per sota l’arc de triomf sempre és emotiu i finalment córrer per la catedral i els carrers enmig de la Generalitat i l’Ajuntament també és molt bonic.

A l’arribada no hi van arribar els pares i la Yas, però sí que hi vaig veure en Toni l’Alba i la Ivet (la meva fillola), em va agradar molt! A més, com que vaig aixecar els braços animant a la gent i el dorsal porta el nom, l’speaker em va anomenar! :D

També cal dir que vaig fer un mini sprint per creuar la meta abans de que el marcador posés 3h.15’! De totes maneres aquest no és el temps real (degut al temps que tardes a passar per la línia de sortida).

Finalment rècord personal en 3h.13’35’’ (mitjana de 4’35’’), 1746 posició final (d'uns 17000 acabats) i 528 de la meva categoria. Aaaah i una dada que sempre m’agrada mirar, si fos dona hagués quedat 30, no està mal! ;p

Bé, això és tot pel que fa a la Marató, el dia que baixi de 3 hores ja no en voldré fer cap altra, per això millor encara no superar-ho... HEHE!

I demà anem a acabar la transpirinenca amb els Pascual i en Joan (els 65 km que ens queden de La Jonquera al Cap de Creus), també vindran en Cesc i en Marcel! Serà molt emotiu si tot va bé! I d’aquí 4 setmanes justes comença la més gran: COSTA BRAVA XTREM RUNNING! Quines ganes! A més finalment l’altre Selvatge també la farà, serà molt gran Roger!

Salut companys d’aventures!

PS. Més fotos al facebook

PS. Record especial per les Mizuno Precission amb les que vaig guanyar el C2 de la cursa d'orientació de Blanes 2011, vaig fer 12h20' a la Mm2011, i he fet els meus rècords en Mitja i en Marató!